Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

xàndal (i xòfer)

No puc assegurar que no sigui per influència, poc o molt, del castellà, però les pronúncies espontànies més habituals d'aquests mots són fent-los plans i no aguts.

Sobre xàndal. ésAdir: "En lleng. col·loquial se sol usar la forma xàndal." Dicc. ideològic de l'Ernest Sabater: "Xandall. Quan la forma "xàndal" era ja totalment usual, la GEC va introduir la que mai segurament dirà ningú espontàniament: xandall. És veritat que el mot "chandail", d'origen francès, fa preveure una adaptació catalana aguda, però la realitat, igualment que en el cas de xofer, ha anat per un altre cantó." Defensat també com a més habitual per El Català a TV3: llibre d'estil.
No és ben evident que l'adaptació natural fos la forma aguda, però. Encara que pugui pesar a algú, el sistema accentual català és més pròxim al castellà que no al francès. El francès, dient-ho simplement, ho fa quasi tot agut; el català no. Ho diu clarament en Coromines al DECat parlant de filàntrop (q.v.), p.ex. Ocurrències de xàndal als diccs.: el d'en López del Castillo n'esmenta tres; també al DDLC amb remisió a la forma normativa.
CTILC amb cita d'en Pau Faner. En Quim Monzó l'utilitza habitualment.

Sobre xòfer. Admès al DIEC. Alguna dada de la incorporació del gal·licisme al cat. i al cast. que pot ser interessant:
 (1) "XOFER (pron. šufér), pres del fr. chauffeur [...] doc.: DFa. 1934; ho recordo ja d'ús general c. 1909." (DECat, IX, 572b24-27)
(2) "CHAUFFEUR. m. Palabra francesa que significa calentador ó fogonero y se aplica al mecánico que guía un automóvil." (Espasa-Calpe, vol. XVII, p. 102, període d'entreguerres)
(3) Al DRAE, l'entrada principal és chofer. La secundària és chófer, i hi remet.
Semblaria, doncs, que totes dues llengües han seguit un procés paral·lel de passar de l'accentuació aguda francesa a l'accentuació plana més normal tant en cast. com en cat.

De xòfer en parla en Fabra a la seva conversa filològica núm. 748 (25-VI-1926)