Aquesta
construcció de de gust amb els verbs estar, sentir-se etc. m’havia semblat sempre correcta al costat de la
forma “normativa” a gust, però en
general l’he fet servir sempre en traduccions (1) de manera més aviat
instintiva i (2) portat una mica per una resistència a la substitució
progressiva de de gust per a gust per interferència del castellà. Ara
intento sistematitzar-ho una mica.
En general,
semblaria clar que correspon utilitzar de
gust quan té el sentit de ‘gustosament’ (com a sinònim de de bona gana, p.ex.), mentre que
correspon utilitzar a gust quan té el
sentit de ‘còmodament’ (com a antònim de a
disgust). L’acc. ‘gustosament’ de a
gust que apareix al DDLC té només valor descriptiu, igual que altres
definicions que s’hi inclouen i que cito més avall.
Pel sentit que
tradicionalment i respectivament s’ha donat a de gust i a a gust, és normal
que el primer vagi associat a verbs d’acció i el segon a verbs d’estat; no ho
he trobat explicitat a cap estudi, però és lògic. De totes maneres, hi ha uns
quants verbs en què pot existir una certa ambigüitat semàntica que fa que es
puguin considerar d’estat o d’acció segons el matís amb què es consideri la
frase en què estan, i que per tant semblen permetre tant a gust com de gust.
Frases d’exemple: “Aquí s’hi pot respirar (*de gust / a gust)” i “moure’s de
gust” (en un cercle social determinat, per exemple, amb un sentit pròxim a
‘sentir-s’hi’, forma que ja trobo al Calaix
de sastre del baró de Maldà, però al Google n’hi ha molts altres exs.). Tal
com ho veig, en tots dos casos (potser més en el segon) la frase es pot
interpretar tant amb el sentit ‘de bona gana’ com en el sentit de ‘a gust ≠ a
disgust’, i per tant crec que la forma de
gust no es pot considerar incorrecta; també ho abonaria un “descansar de
gust” d’un diccionari, que poso més avall. A partir d’aquí, trobo que
l’extrapolació a fer-la servir amb estar,
sentir-se, viure i altres verbs d’estat és només un petit pas...
D’altra banda, veig que a
disgust té tant el sentit “d’acció” com el “d’estat” (“estar a disgust en
un lloc” ‘no estar-hi a gust, *no estar-hi de gust’). Al DDLC apareix definit
(1) com ‘a desgrat’ amb l’ex. casar-se a
disgust (≠ ‘de bona gana, de gust, de bon grat’) i (2) ‘amb disgust’
(susceptible de ser utilizat amb estar).
Entre una cosa i una altra, com que no he trobat cap
normativa estricta que fixi l’estat de la qüestió, voto per mantenir fins i tot els de gust que segons les convencions
correspondrien a a gust. Deixo de
banda, evidentment, la locució a gust de
‘al gust de’ (“No plou mai a gust de tothom”).
Referències de
diccionaris, estudis i corpus
-A Observacions crítiques i pràctiques sobre el
català d’avui, vol. 1 (1994), en Ruaix diu que troba que al DCC es
distingeix entre de gust amb el
sentit del cast. ‘con gusto’ i a gust
amb el sentit del cast. ‘bien’, però dubta de la genuïnitat de a gust fins i tot en aquest cas.
Reconeix, això sí, la validesa de l’expressió a gust de (és a dir, amb el sentit de ‘grat’)
-Una cosa
semblant s’opina a Parlar el català no és
gens difícil (Oriol de Bolòs et al.,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005), en què es considera normal l’ús
de de gust a frases com estar de gust en un lloc (juntament amb
la forma comunament acceptada)
-Res de definitiu
al DIEC2 ni al Fabra s.v. gust (tant
a l’un com l’altre, només els exs. Que vagi
de gust i Riure de gust). L’entrada del GDLC té més suc: “[...]
2 fig Plaer amb què hom fa alguna cosa o que hom troba en alguna
cosa. Quan riu, riu de
gust. Estudia amb gust. Trobar-se a gust en un indret. Feu-ho al vostre gust.”
-Al DIEC2, gustosament apareix definit com ‘Amb
gust, de gust’, i a descansar hi ha
l’ex. Bona nit i descansar de gust (que veig molt pròxim
a estar etc.)
-Pel que fa a
altres diccs. d’ús habitual, al bilingüe cast.-cat. (tot i que no el considero
gens de referència) hi trobo: “62 estar bé (de gust) estar bien.”
-Entrada de del DDLC: “7a. [V1
PREP N2/ADJ2/ADV2] Introdueix certs
complements de verbs que denoten una circumstància de mode. Ho dius de broma... [Vinyes (1933): T, p. 44]i. [...]
no el tinc a mà i en parlo de memòria.
[Hurtado (1947): 00, p. 147]i. [...] s'ha
quedat de pedra, pàl·lid [...].
[Vallespinosa (1963) [T]: T, p. 26]i. [...] el
sol pica de valent. [Espinàs (1957): N,
p. 222]i. [...]
es mira de tort i de través [...].
[Bertrana (1921): T, p. 8]i. [...] vèiem
de lluny els avellaners [...]. [Pla
(1951): N, p. 75]i. [...] no em
toqueu la mà, senyoreta. Me l'hauria de rentar de
primer. [Capdevila (1934) [T]: T, p. 19]i.”
-Al
CTILC (buido només les primeres 10 pàgines de les 450 que té gust):
-a gust: “trobar-se a gust” Amadeu
Hurtado, Rovira i Virgili; “aguantar a gust”, “respirar a gust” Alfred Sendín; “donar
[una filla en matrimoni] a gust” Jordi Elias; “sentir a gust” Ramon Vinyes; “anar-se’n
a gust” Josep M. Carandell
-de gust: “treballar de gust” Rovira i
Virgili; “llegir de gust” Joan Sales; “xarrupar de gust “Josep Yxart; “abraçar
de gust” Antoni Ferrer i Codina; “començar de gust” Conrad Roure; “pegar de
gust” Joan Armengol; “venir de gust” Avel·lí Artís Gener
-amb gust: “fer amb gust” Caterina
Albert; “anar amb gust (a un lloc)” Josep Carner; “cercar amb gust” Ramon Picó
i Campamar; “morir amb gust” Fèlix Socias; “rebre amb gust” Ramon M. de Bolós.
No he apuntat dates,
però mirant-ho per sobre m’ha semblat que amb
gust domina més en textos antics, que fins als anys 40 del segle vint hi ha
la distinció comentada (a gust ‘còmodament’
amb verb d’estat / de gust ‘gustosament’
amb verb d’acció), i que a partir d’aquesta data (Elias, Vinyes, Carandell) a gust ocupa més l’àmbit tradicional de de gust.(Més. Definició de de bona gana i al DIEC2: "loc. adv. Amb molt gust, volenterosament." Constato de passada, comparant amb gust amb les locucions amb a o amb de, que aquestes dues no permeten afegir-hi l'intensiu molt.)