Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

desaire

DCVB, DECat (que el documenta ja del dicc. Belvitges, s. XIX), DDLC

Al CTILC hi ha cites dels escriptors més reconeguts: Tomàs Aguiló 1834, Emili Vilanova 1881, Narcís Oller 1885 (i 1891, 1918 etc.) Caterina Albert 1905, Dolors Monserdà 1917, Josep M. de Sagarra 1923, Josep Pla 1947, Llorenç Vilallonga, etc.

No és més que un postverbal de desairar, que sí que està inclòs al dicc. normatiu

góndola

Escrit amb o oberta al Fabra i al DCVB, pewrò ja corregit (DIEC2, DDLC, etc.)

Diu en Coromines al DECat: "Entre nosaltres sempre ho he sentit pronunciar amb ó tancada: no sé d'on es va treure la pron. amb ò oberta adoptada pel DOrt. i el DFa., que no recordo haver oït mai, i que essent també estranya a l'italià, no em sembla gaire respectable." (IV, 562b27-31)