Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

-misió, -presió, -gresió et al

Una qüestió que em rosega, sobretot quan apareix reflectida a la ràdio i la televisió, és la dels mots que tenen els sufixos -missió, -pressió i -gressió (i derivats) i que s’hi pronuncien sistemàticament amb essa sorda. La meva percepció personal no deixa de ser subjectiva, però juraria que en tot el meu món lingüístic (família barcelonina de quatre o cinc generacions per banda i banda, i família sobrevinguda de la Plana de Vic) no he sentit mai espontàniament, en un parlant competent, pronunciar-les amb essa sorda, sinó sempre amb essa sonora. Vaig treballar d’“assessor lingüístic” a Catalunya Ràdio i Ràdio Associació quan van començar (1984-1986) i vaig barallar-me perquè es pronunciessin sonores, però el responsable lingüístic d’aquella època, cenyint-se a la normativa, no s’hi va avenir, i les "Emisores de la Generalitat" van passar a dir-se "Emissores de la Generalitat". 

En Joan Solà hi va dedicar un article, “Siguem més agressius”, al suplement de cultura del diari Avui: “Divendres passat sentíem la recomanació de Pau Gasol després de la derrota del seu equip, el Lakers, contra el Celtics: «Espero que serem més agresius en el pròxim partit». I una persona que ha de fer bullir l'olla d'aquesta secció de «Parlem-ne» tot d'una va veure que valia la pena de parlar d'aquest curiós fenomen [...].Ho va descobrir i descriure detalladament ja el Fabra més primerenc, després d'anys de revisar minuciosament el nostre lèxic. Almenys ja ho trobo al seu llibret de 1904, el Tractat d'ortografia catalana [...]. De vegades pronunciem amb s sorda mots o formes que la tenen sonora, com casos, països, Àsia, centèsim, presagi, amazona, zodíac. El fenomen contrari és més curiós: ¿per què diem presió i misió, però no pasió (sinó passió)? En algun cas potser una forma patrimonial amb s sonora influeix sobre les cultes, com en presos sobre pressió (que esdevé presió) o en permisos sobre permissió (que esdevé permisió). En altres casos, com el de Gasol, hi pot haver influència de les paraules anteriors (presió, etc.) sobre d'altres de terminació anàloga (-sió: agresió) i sobre les de la mateixa família (agresiu).”

Fabra. Gramàtica (1933), p. 20: "Alguns mots amb ss (tals com impressió, dissolut, premissa) són sovint pronunciats amb s sonora." A Converses, 17, final, supedita la pronúncia a l'etimologia, criteri amb què no coincideixo quan el fenomen és (o era) general.

A les entrades corresponents del diccionari etimològic d’en Coromines no en trobo cap comentari. De moment, només s.v. glossa he trobat que qualifica impresió de solecisme (DECat, IV, 532b8).

P.S. Afegeixo disoldre, disolució i disolvent com a propostes d’incorporació tant a la gramàtica, ni que sigui amb l’etiqueta de “sonorització idiomàtica tradicional”, com al diccionari descriptiu, on totes aquestes sonoritzacions no apareixen reflectides (a diferència de moltíssimes altres variants vulgars de moltíssims termes) si no és en forma d’exemples.

El fenomen està igualment estigmatitzat al País Valencià:
"No   és   recomanable   la   pronunciació  sonora   de   la   essa   sorda  en  casos  com  impress, comissari, articulats impre[z]ió, comi[z]ari." (Guia d'usos lingüístics, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana)

Més. Un dels pocs que trobo que parla del fenomen és en Josep Calveras a les seves Consultes de llenguatge (1933, p. 50-51): "El castellà [...] -SIONE i -SSIONE els fa igualment -sión, sense distingir [...] si el llatí porta una s o dues: cohesión, agresión. Així el castellà pot servir als que no saben llatí per veure [què] cal posar [...]. D'allò que no pot servir el castellà és de distingir quan cal posar s o ss en català. Aquest és el punt difícil de la nostra ortografia, sobretot que el Diccionari Ortogràfic passa per sobre de la pronúncia viva, que molt sovint no segueix el llatí original en l'ús de s o ss. Parlant diem: [...] m'ha fet mala impresió; però, segons el Diccionari Ortogràfic, seguint l'etimologia llatina, cal escriure [...] impressió [...]. No hi enfondirem més, perquè això [...] ens portaria a discutir les Normes generalment ja acceptades [...]."

Posteriorment a la redacció d'aquest afegitó localitzo una col·laboració d'en Calveras a la revista manresana Civtat, Ideari d'art i cultura, concretament al núm. 13 (juny del 1927), p. 113-120. Es tracta d'un estudi aprofundit sobre aquesta qüestió, en què distingeix entre realitzacions sonores i sordes dintre de la gran família catalana de mittere i verbs llatins derivats, i també dels femenins de títols nobiliaris com duque(s)sa. Trobo interessant que doni com a sordes les esses etimològiques de missió i missioner, p.ex., però com a sonores les de comisari, emisari, remisió o admisible, perquè jo diria que, tot i el retrocés del català en molts àmbits, en aquest aspecte concret de la fonètica ha avançat encara més en la seva evolució natural sonoritzant per analogia unes esses dobles etimològiques que sembla que en temps d'en Calveras eren sordes. El gramàtic acabava dient: "[...] sembla principi de raó natural que l'ortografia sigui per la llengua i no la llengua per l'ortografia, i que les paraules preses del llatí cal ortografiar-les no tal com són en la llengua original, sinó tal com se les ha fetes seves la llengua nostra." [P.S. En el cas de missió i missioner, i esp. de missioner, la pronúncia espontània amb essa sorda deu ser per influència de missa.]

Deixo aquí l'enllaç per si algun especialista hi vol donar un cop d'ull: CIVTAT 13

V. també aquí l'entrada sonorització de la essa sorda.

P.S. A aquest grup de paraules s'ha d'afegir escis(s)ió i rescis(s)ió, de la família de abscis(s)a, i fis(s)ió (amb fis(s)ura i altres), tots pronunciats espontàniament amb essa sonora.

P.S. També: discus(s)ió i altres amb el sufix -cus(s)ió (concus(s)ió, percus(s)ió, percus(s)or, repercus(s)ió, etc.)