Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

col·lateral

És calc anglès amb el sentit de 'secundari, concomitant, subsidiari', una accepció que no apareix al DCVB ni al DIEC2, i que només trobo al DDLC amb dues cites de la dècada del 1970. De totes maneres, l'expresió "danys col·laterals" està molt implantada, fins i tot en sentits figurats

no dir paraula

Al seu llibre La ronya del catanyol, en Pau Vidal qualifica la locució no articular paraula de castellanisme, i considera que s'ha d'evitar.

Als diccionaris i en l'ús tradicional tenim no dir mot 'no badar boca' i no tornar mot 'no tornar resposta', tots dos inclosos no només en un dicc. més aviat descriptiu com el DCVB sinó també en el DIEC2. Al DCVB també hi ha no dir paraula, que també és inclòs a l'Espinal com a variant de no dir mot.

Fixem-nos que el que en Pau Vidal sembla considerar castellanisme és sobretot l'omissió de l'article, perquè com a possible alternativa proposa "no articular ni una sola paraula". Una altra opció, al meu entendre, seria senzillament la que encapçala aquesta entrada: no dir paraula.

tamborella 'tombarella'

Metàtesi normal. DCVB, DDLC, DECat ("la forma vulgar a Bna. etc., és tamborella").

Al DCVB també hi ha tamborellar (amb cita de la Víctor Català) i tamborellejar (Pous i Pagès).

Utilitzat per una colla d'escriptors reconeguts, com comprovo al CTILC: Pous i Pagès i Víctor Català mateix, però també Josep Pla, Prudenci Bertrana, J.V. Foix, Joan Amades, Puig i Ferreter, López-Picó, Emili Vilanova, Bofill i Mates, Sagarra, etc.

anou 'el fruit de la noguera'

DCVB, GDLC on-line, Termcat, etc. No DIEC2.

Optimot (fitxa 7357/2): "La variant anou, malgrat que no està recollida en el diccionari normatiu, té un ús molt estès i es documenta en diversos diccionaris."

El DECat consigna que és d'ús especialment en valencià i en català central, i que ja apareix al dicc. d'Onofre Pou (any 1575) com a variant de la forma normativa.

No té gaire sentit que el DIEC2 no l'hagi inclòs com a variant, i encara menys per l'analogia que té amb aglà, variant de gla amb l'aglutinació de la -a de l'article femení igual que en el cas de anou. És més: anou està documentat abans que aglà (que no apareix fins a Secrets d'Agricultura d'en Miquel Agustí, del 1617 [DECat]); i en algun cas fins i tot pot ser més convenient anou que nou per evitar confusions amb nou substantiu numèric o amb nou adjectiu.

deixar penjat 'deixar a l'estacada'

No al DIEC2, com ja assenyala el blog "Silencis del DIEC" (tot i que al DIEC2 s'inclou la frase d'exemple "El molt puta em va deixar penjat amb un deute de deu milions." s.v. puta).

Tot i així, amb aquest sentit o molt pròxim trobo l'expresió en l'Eugeni d'Ors i en un text mallorquí que sembla del s. XIX (consulta parcial al Google Llibres). També ho fan servir en Ferran Canyameres i altres autors de mitjans del s. XX.

pel seu propi peu

Al DCVB pels (seus) propis peus. No DIEC2, etc., però l'Optimot (fitxa 2786/2) el considera correcte quan es tracta del caminar d'una persona esgotada, ferida, malalta, etc.

En Carles Riba ho utilitza en singular a la seva traducció de les Vides paral·leles d'en Plutarc.