En Coromines defensa aquesta variant popular (DECat, VII, 684b30-50 i 685a16-23). En cito, només: "En els diccs. la forma amb u apareix amb el DTo. [...], i a això
s’atenen Lacav., Belv. (1805), les diverses eds. del Lab. (1840-1888) i
ni tan sols Careta (1902, p. 393) hi té res a dir; el substituir aquesta
forma per sargir va ser una innovació de Bulbena (1905)" I acaba: “On és popular la forma amb sargir?” (VII, 685a34 i ss.)
En Josep Calveras hi va dedicar tota una de les seves Consultes de llenguatge (quadern I, Publicacions de l'Oficina Romànica, Barcelona, 1933, p. 39-40), on dóna com a bons tant sargir com surgir. ("No hi ha [...] cap fonament per rebutjar surgir [...]") Aconsella renunciar-hi només si en algun cas es pogués confondre amb sorgir, tot i que "[el] Diccionari Ortogràfic, transcrivint per sorgir, ressorgir, el surgir castellà, ha resolt l'escrúpol que hi podia haver d'admetre surgir [...]."
Al DCVB, surgir remetent a sargir, on diu "més dial. surgir". Al DIEC2 ni surgir ni sorgir. Al Termcat i al vocabulari de merceria del Consorci de Normalització Lingüística, agulla de sorgir (amb o) com a sinònim complementari.
Al CTILC, cites amb surgir de multitud de noms coneguts: Ignasi Iglésias, Raimon Casellas, Santiago Rusiñol, Pitarra, Narcís Oller, Víctor Català, Guerau de Liost, Carles Bosch de la Trinxeria, Sagarra.
En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Referències principals
Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)
*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu