Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

desaire

DCVB, DECat (que el documenta ja del dicc. Belvitges, s. XIX), DDLC

Al CTILC hi ha cites dels escriptors més reconeguts: Tomàs Aguiló 1834, Emili Vilanova 1881, Narcís Oller 1885 (i 1891, 1918 etc.) Caterina Albert 1905, Dolors Monserdà 1917, Josep M. de Sagarra 1923, Josep Pla 1947, Llorenç Vilallonga, etc.

No és més que un postverbal de desairar, que sí que està inclòs al dicc. normatiu

góndola

Escrit amb o oberta al Fabra i al DCVB, pewrò ja corregit (DIEC2, DDLC, etc.)

Diu en Coromines al DECat: "Entre nosaltres sempre ho he sentit pronunciar amb ó tancada: no sé d'on es va treure la pron. amb ò oberta adoptada pel DOrt. i el DFa., que no recordo haver oït mai, i que essent també estranya a l'italià, no em sembla gaire respectable." (IV, 562b27-31)

encabat

DECat: “[...] en altres comarques es diu en acabat que el barceloní popular pronuncia әn kәbát, igual que en altres llocs: әn kәbát kә púgә --- a Eivissa, 1963; “abans d’arribar al Bac, hi ha el Clot del Freixe i, әn kәbát, Vilarramalla”, Lluçanès (Sta. Eulàlia- Lluçà, 1964).” (II, 514a48-b4)

ésAdir > encabat

Aglutinacions (i 8): I per acabar 'encabat' (Albert Pla Nualart)

encabat adv | Neolosfera

Llengua - Institut d'Estudis Catalans



¿pizza Margherita, margarida, margarita?

Encara que "margarita" sigui la forma d'ús habitual, si es tradueix de l'italià hauria de ser "margarida" d'acord amb la forma estàndard tant de la flor com del nom de dona; "margarita" seria obrir la porta a incloure al dicc. normatiu tant el nom de la pizza com el de la flor. Això val tant si el nom ve de la reina de Savoia com de la disposició radial dels ingredients sobre la massa (que veig que són les dues teories sobre l'origen del nom segons la Viquipèdia).

Ara bé: mirant l'entrada del concepte a Wikipedia en un grapat de llengües (anglès, portuguès, francès, holandès, basc, castellà), només el castellà tradueix, mentre que les altres mantenen Margherita amb inicial majúscula.

Vaja, que encara que hi poséssim "margarida" continuaríem sent esclaus del castellà, que tendeix a "doblar-ho" (espanyolitzar-ho) tot.

llombrigo


llombrígol [...] pronunciat ļumbrígu en el parlar col·loquial de Barcelona i de quasi pertot, cf. Lleures i Conv. d’un Fil., p. 201” (DECat, V, 245b55-57)
 
Llombrigo/llombrígol és cat. oriental, rossellonès i balear, mentre que melic és valencià i cat. occidental

estuig i plumier

Sobre estuig/estutx, DECat: "estuig apareix ja en les VidesR amb el sentit de 'sarró, saquet', veg. el glossari, i de més a més "amagà un anap d'argent en son estuyt de pa", parlant d'un pobre romeu [...]" (vol. III, 789a56-59)

Però antigament no és només rossellonès, perquè apareix a València al segle XVI:

El llibre de antiquitats de la seu de València



Vegeu a més a més l'article d'en Pla Nualart, on també defensa plumier: Reiniciem el curs (Albert Pla Nualart) - Ara.cat

Sobre plumier: encara no DIEC2, però sí GEC i altres diccionaris que en Pla Nualart especifica.

CTILC
-estuig i altres variants amb u: cites d'Abdó Terradas, Pompeu Gener, Narcís Oller, Adrià Gual, etc.
-plumier: Pere Gimferrer, Quim Monzó, Ferran Torrent, Francesc Parcerisas

baguet 'barra de quart llarga'

Normalitzat des de fa anys, no DIEC2.

-2001 o abans:



-2011 o abans: Consell Supervisor del Termcat

Adaptació del sufix francès -ette: pronúncia o morfologia