Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

gincama



Cada llengua té les seves lleis internes d’evolució fonètica. Des de la dècada de 1960 jo sempre he sentit dir espontàniament, a diferents llocs, en diferents ocasions i al llarg dels anys, “gincama”, al marge de l’origen etimològic del terme; i, en alguns casos, però molt menys sovint, “gincana”.

És probable que la causa d’aquesta pronúncia espontània sigui el caràcter insòlit de la combinació -mc- (és l’únic cas en català, amb la ce amb so de k!). Pel que fa a la ema, podria ser per una analogia amb “cama”, o bé una simple metàtesi (canvi de lloc de les consonants, a partir de com es veia escrit en la forma “ortodoxa”).

El problema en molts d’aquests fets de llengua propis del català és la rigidesa de les autoritats lingüístiques (la fitxa 7350/1 de l'Optimot, per exemple, ho condemna sense explicacions). I és una llàstima, perquè amb això tallem les ales a la naturalitat del català i a l’espontaneïtat dels usuaris de la llengua que som tots.