Cada llengua té les seves lleis internes d’evolució fonètica. Des de la dècada de 1960 jo sempre he sentit dir espontàniament, a diferents llocs, en diferents ocasions i al llarg dels anys, “gincama”, al marge de l’origen etimològic del terme; i, en alguns casos, però molt menys sovint, “gincana”.
És probable que la causa d’aquesta pronúncia espontània sigui el caràcter insòlit de la combinació -mc- (és l’únic cas en català, amb la ce amb so de k!). Pel que fa a la ema, podria ser per una analogia amb “cama”, o bé una simple metàtesi (canvi de lloc de les consonants, a partir de com es veia escrit en la forma “ortodoxa”).
El problema en molts d’aquests fets de llengua propis del català és la rigidesa de les autoritats lingüístiques (la fitxa 7350/1 de l'Optimot, per exemple, ho condemna sense explicacions). I és una llàstima, perquè amb això tallem les ales a la naturalitat del català i a l’espontaneïtat dels usuaris de la llengua que som tots.
A més a més, el terme prové del hindi gendkhana ('sala de joc de pilota') i no del mot anglès gym ('gimnàs')