Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

l'Himalaia


Pronunciat com a paraula plana.

Ho proposo com a possible alternativa a la pronúncia normativa esdrúixola preconitzada per en Coromines (LleuresC, p. 58) i adoptada sense discusió fins i tot per l’ésAdir.

En anglès, sempre més laxes, accepten totes dues pronúncies. La més espontània en català, en tot cas, és com a paraula plana, per més que el terme compost sànscrit tingui llarga la primera vocal de la segona part del compost [ālaia]. D'altra banda, crec que la pronúncia com a paraula esdrúixola és violenta en català per la composició vocàlica de les dues síl·labes següents; en tot cas, totes les paraules que trobo acabades en –aia són planes: Laia, talaia, bavaia, palaia, baia, atzagaia, papaia, i Himalaia en seria una més per fer rima.

A més a més, posats a ser rigorosos, la pronúncia tant en sànscrit com en anglès és amb hac aspirada, i si es respectés en cat. s’hauria d’escriure “el Himàlaia”

(Al seu Manual d’ús de l’estàndard oral, Universitat de València 1990/201210, en Josep Lacreu inclou Himalaia com a admisible.)