Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

alveol

Com amb tantes altres parelles de mots, no hi hauria d'haver cap problema a admetre aquesta forma aguda al costat de la forma plana alvèol.

El dicc. de la Real Academia Española es limita a consignar la realitat del doble ús, i accepta tant alvéolo com alveolo, amb alvéolo com a forma principal.

D'altra banda, alvèol/alveol és de la família de obi, i d'obi deriven tant albelló 'claveguera' com albellol; i aquest, agut com l'altre, pot considerar-se'n duplicat popular.

Al CTILC apareixen no només cites de metges de principis del s. XX (Modest Furest, Josep Boniquet), sinó també d'un filòleg especialitzat en fonologia i dialectologia catalanes com Bernhard Schädel i de poetes reconeguts com en Josep M. López-Picó i en Màrius Torres.

El fet que en altres llengües el terme tingui l'accent a la -e- no impedeix l'acceptació de la variant amb accent en la -o- com a forma secundària.

En són casos paral·lels mal·lèol/mal·leol (germà culte de mallol) i nuclèol/nucleol. De les formes agudes n'hi ha també unes quantes ocurrències al CTILC. El DRAE inclou les dues formes nucleolo/nucléolo.

També molt pròxims són arèola/areola (germà culte d'erola) i bractèola/bracteola, també amb ocurrències en totes dues formes. El DRAE inclou les dues formes areola/aréola.

Sobre aurèola/aureola, al DECat en Coromines diu, a part de comentar que al DRAE s'admeten totes dues formes: "[DAg. cita un ex. d'aureola del Llibre de les dones d'Eiximenis: allí no és cert com l'accentuava l'autor, [...] però en el Spill de JRoig el mot apareix en rima amb escola, accentuat en o: "bé merexqué / per semblant scola, / donchs, l'aureola / dels preycadós" (v. 11876); així accentuen també JVerdaguer (Canigó XI "de poble en poble quan pels aires vola, / estrella de claríssima aureola") i JAlcover, i Massó Torrents en la seva prosa [...]; Fabra en el Dicc. Ortogr. tot i reconèixer que es diu habitualment aureola, prefereix aurèola amb l'accentuació llatina en aquest mot savi, i això és la forma que adopta en el seu Dicc. Gen.],11 [...]." (VI, 83b38-53)

V. vacuola.