Popularment no he sentit mai la forma normativa termos. És cert que la paraula prové de l'antiga marca comercial Thermos, però fa dècades que està assimilada sense la essa, i pronunciada perfectament a la catalana amb e oberta i u final en cat. central. Apareix com a entrada termo a la Viquipèdia, i també així al Diccionari d'autors catalans moderns de la Júlia Butinyà (1994). Utilitzat per en Pep Coll i en Josep Maria Espinàs. En portuguès són admeses totes dues formes (Dicionário da Sociedade de Línguia Portuguesa segons la Viquipédia).
Pensant en aquest cas com en el de sifon
i tants d'altres, no veig per què no es pot tenir un diccionari
"oficial" en què s'incloguin totes dues formes, la de registre elevat i
la de registre col·loquial, especificant-ho. Com a traductor, en resulta
a vegades cansat haver de justificar davant d'un corrector estricte
que, encara que un terme no aparegui al diccionari de l'IEC, convé
acceptar-lo en una traducció literària concreta perquè la versemblança
ho exigeix.
En casos com aquest, l'ús hauria de tenir més pes del que té respecte a la norma establerta. Igual que en el cas del termostato castellà (que antigament havia entrat a la llengua com a mot esdrúixol i que ara hi forma parella però com a entrada principal al DRAE), trobem que en cast. s'havia començant acceptant termos a partir de la marca comercial (v. Espasa-Calpe, p.ex.), però l'ús ha fet que s'acabés acceptant únicament termo (DRAE).
Una causa probable més de l'ús espontani de termo en sing. és la voluntat inconscient dels parlants de distingir inequívocament sing. de pl. ¿Què esperem?
P.S. Al CTILC, cita de la Montserrat Roig (termo de cafè) i uns quants d'entre el 1924 i el 1934 amb el sentit de termo d'aigua calenta per a banyera o dutxa.