Gramàtiques, manuals i diccionaris dictaminen que l'accentuació i pronúncia d'aquests mots ha de ser respectivament rèptil, tèxtil i alfil. Las cosa sembla tan establerta que no en trobo cap referència a l'apèndix del dicc. complementari d'en López del Castillo ni als índexs de Lleures i converses d'en Coromines o al Del català incorrecte al català correcte d'en Solà.
Aquí, com en altres casos, sembla que la subjecció a l'etimologia condiciona la tria del que és correcte, i que es menysté com a bàrbara una pronúncia popular encara molt estesa i que no m'estranyaria que hagués sigut general abans de la normativització. És una realitat que em recorda massa, i desagradablement, els discursos polítics centralistes sobre la inamovilitat de la llei.
Tot i així crec que, quan un ús és molt corrent, i no contravé ni deforma l'estructura de la llengua, ha de deixar de considerar-se bàrbar i ha de començar a ser pres en consideració com a "veu" de la població parlant. Textil al costat de tèxtil, reptil al costat de rèptil i àlfil al costat d'alfil haurien de ser acceptables, també dintre els diccionaris i les gramàtiques, amb les etiquetes de "col·loquial" i "oral". El poble que fa ús de la llengua no té vot en la "fixació" de la llengua, però veu sí, i no se li hauria de continuar tapant la boca amb una bena quan no diu cap bestiesa.
En el cas dels dos primers mots no es tracta de cap castellanisme, sinó més aviat d'un gal·licisme; i fa gràcia que els dictadors de la llengua estipulin que misantrop ha ser agut, a la francesa, en contra de l'etimologia (v. DECat), però que amb tèxtil i rèptil apliquin el criteri contrari. Fa l'efecte que, de manera conscient o inconscient, s'opti, dissimulant-ho amb pretextos pretesament científics, per la pronúncia oposada a la castellana. (Per cert, en castellà existeix i s'admet al dicc. réptil, forma antiga, al costat de reptil.)
En el cas del fenomen en català, l'explicació de la pronúncia espontània de textil i reptil pot ser, en part, per analogia. Per una banda, els mots plans amb la forma -è-il són comptats; a part dels normatius tèxtil i rèptil, només trobo dèbil, flèbil i imbècil, mentre que hi ha molts més mots aguts acabats en -il. Pel que fa en concret a textil, hi ha l'analogia concreta amb fil, no només fonètica sinó ideològica (una filatura és una fàbrica "tèxtil"). I reptil hi aniria al darrere, per contagi, per no quedar sol...
-Usuaris de textil pla en la llengua escrita (del CTILC): Ramon Trias Fargas, Alexandre Cirici Pellicer, Rosa Sensat, Josep Puig i Cadafalch, Carles Pi i Sunyer, Raimon Casellas, Antoni M. Alcover, entre altres estudis d'especialistes d'aquest àmbit industrial bàsic del país.
-Usuaris de reptil pla (íd.): Norbert Font (sacerdot geòleg i paleontòleg pioner), Emili Tarré (ornitòleg), Frederic Clascar (sacerdot i filòsof, trad. del Gènesi), Santiago Rusiñol, Salvador Galmés, Narcís Oller, Jaume Bofill i Mates, Domènec Guansé, Antoni M. Alcover, Maria-Antònia Salvà ("Si et fas reptil de dura esquena, / quan pel pedreny t'amagaràs / jo esdevindré la lluna plena / qui dels bruixots fa llum al pas.")
Que el nombre d'ocurrències consignades sigui molt menor que el de la forma normativa no és rellevant, perquè en aquest cas hi pot haver pesat molt tant la subjecció de l'escriptor a la norma com l'aplicació de la norma per part del corrector.
Pel que fa a alfil, al seu Diccionario de dudas y dificultades de la lengua española en Manuel Seco qualifica la pronúncia "álfil" de "no normal". Al DECat, en Coromines qualifica la pronúncia plana de "gros barbarisme", però a continuació diu que així "se sent a certs escaquistes"; és a dir, que ho fan servir almenys alguns aficionats a aquest joc (que també hi haurien de tenir veu). Jo sempre ho he sentit pla, "àlfil", mentre que pronunciat agut sempre em fa pensar en el sintagma nominal "el fil".
Aquí, com en altres casos, sembla que la subjecció a l'etimologia condiciona la tria del que és correcte, i que es menysté com a bàrbara una pronúncia popular encara molt estesa i que no m'estranyaria que hagués sigut general abans de la normativització. És una realitat que em recorda massa, i desagradablement, els discursos polítics centralistes sobre la inamovilitat de la llei.
Tot i així crec que, quan un ús és molt corrent, i no contravé ni deforma l'estructura de la llengua, ha de deixar de considerar-se bàrbar i ha de començar a ser pres en consideració com a "veu" de la població parlant. Textil al costat de tèxtil, reptil al costat de rèptil i àlfil al costat d'alfil haurien de ser acceptables, també dintre els diccionaris i les gramàtiques, amb les etiquetes de "col·loquial" i "oral". El poble que fa ús de la llengua no té vot en la "fixació" de la llengua, però veu sí, i no se li hauria de continuar tapant la boca amb una bena quan no diu cap bestiesa.
En el cas dels dos primers mots no es tracta de cap castellanisme, sinó més aviat d'un gal·licisme; i fa gràcia que els dictadors de la llengua estipulin que misantrop ha ser agut, a la francesa, en contra de l'etimologia (v. DECat), però que amb tèxtil i rèptil apliquin el criteri contrari. Fa l'efecte que, de manera conscient o inconscient, s'opti, dissimulant-ho amb pretextos pretesament científics, per la pronúncia oposada a la castellana. (Per cert, en castellà existeix i s'admet al dicc. réptil, forma antiga, al costat de reptil.)
En el cas del fenomen en català, l'explicació de la pronúncia espontània de textil i reptil pot ser, en part, per analogia. Per una banda, els mots plans amb la forma -è-il són comptats; a part dels normatius tèxtil i rèptil, només trobo dèbil, flèbil i imbècil, mentre que hi ha molts més mots aguts acabats en -il. Pel que fa en concret a textil, hi ha l'analogia concreta amb fil, no només fonètica sinó ideològica (una filatura és una fàbrica "tèxtil"). I reptil hi aniria al darrere, per contagi, per no quedar sol...
-Usuaris de textil pla en la llengua escrita (del CTILC): Ramon Trias Fargas, Alexandre Cirici Pellicer, Rosa Sensat, Josep Puig i Cadafalch, Carles Pi i Sunyer, Raimon Casellas, Antoni M. Alcover, entre altres estudis d'especialistes d'aquest àmbit industrial bàsic del país.
-Usuaris de reptil pla (íd.): Norbert Font (sacerdot geòleg i paleontòleg pioner), Emili Tarré (ornitòleg), Frederic Clascar (sacerdot i filòsof, trad. del Gènesi), Santiago Rusiñol, Salvador Galmés, Narcís Oller, Jaume Bofill i Mates, Domènec Guansé, Antoni M. Alcover, Maria-Antònia Salvà ("Si et fas reptil de dura esquena, / quan pel pedreny t'amagaràs / jo esdevindré la lluna plena / qui dels bruixots fa llum al pas.")
Que el nombre d'ocurrències consignades sigui molt menor que el de la forma normativa no és rellevant, perquè en aquest cas hi pot haver pesat molt tant la subjecció de l'escriptor a la norma com l'aplicació de la norma per part del corrector.
Pel que fa a alfil, al seu Diccionario de dudas y dificultades de la lengua española en Manuel Seco qualifica la pronúncia "álfil" de "no normal". Al DECat, en Coromines qualifica la pronúncia plana de "gros barbarisme", però a continuació diu que així "se sent a certs escaquistes"; és a dir, que ho fan servir almenys alguns aficionats a aquest joc (que també hi haurien de tenir veu). Jo sempre ho he sentit pla, "àlfil", mentre que pronunciat agut sempre em fa pensar en el sintagma nominal "el fil".