Qüestions puntuals de llengua: la assimetria

Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

No és per portar la contrària, però fins fa quatre dies, i durant un segle, era normatiu escriure la asimetria i s'havia de saber que la essa s'havia de pronunciar sorda. Ara continuem tenint una asimetria amb essa sorda, però s'ha d'apostrofar (no és que "es pugui" apostrofar si es vol, no; de cop i volta és normatiu apostrofar). L'Albert Pla Nualart hi va dedicar un parell d'articles fa un quant temps:

La asimetria i l'asimetria (1) (Albert Pla Nualart)

La asimetria i l'asimetria (i 2) (Albert Pla Nualart)

Pel que sembla, el prefix a- impedeix duplicar gràficament la essa, tot i l'analogia amb el quasi-sinònim dissimetria, i tot i una parella pròxima com assimilar/dissimilar, ni que sigui morfològicament. Asimetria com a mot, doncs, continua grafiant-se igual, mentre que la nova ortografia ha canviat encertadament eradicar (amb erra sorda) per erradicar. En Pla Nualart també n'ha fet algun comentari, sobretot per la diferència de tracte amb arrítmia:

¿És asimètric escriure 'arrítmia' i 'asimetria'? (Albert Pla Nualart)

Com que no sóc un erudit en etimologia, m'imagino que algun motiu profund de prefixos i formacions cultes que se m'escapa hi deu haver darrere de la distinció. Hauria pogut aprendre-me'n la casuística fa temps, però sempre m'ha fet una mandra invencible, i aquests últims canvis en l'ortografia normativa m'han convençut que havia fet ben fet de no perdre-hi el temps més del compte.

Fa trenta anys que treballo amb la llengua catalana, inicialment com a corrector i posteriorment com a traductor. Quan es va presentar el llibre Canvi d'agulles, vaig tenir l'esperança que l'IEC tingués en compte l'assenyada proposta de erres i esses dobles del lingüista Magí Camps; però no ha sigut així. S'ha donat preeminència a les consideracions etimològiques en detriment del torturat usuari de la llengua. La proposta, simplificant-ho, era que es grafiés amb essa i erra dobles entre vocals tot allò que es pronunciés com a essa o erra sorda. Potser alguna grafia hauria pogut xocar d'entrada, però segur que la lògica rotunda de la simplificació hauria sigut agraïda per la majoria de catalans del carrer.

L'IEC pot donar els arguments que vulgui, però la seva actuació és pròpia d'un despotisme il·lustrat.* Respecte a aquest assumpte de doblar les esses, com en Magí Camps diu ben clar al títol del seu estudi, era l'oportunitat daurada de convertir l'excepció en norma.

(* Pel que fa a l'estructura de l'IEC, quedi aquí apuntat, per a qui no ho sàpiga, que "La condició de membre de l'Institut és vitalícia" (article 12.1 dels estatuts) i que les persones que en són membres no hi accedeixen per mitjà de cap mena d'oposició, examen ni concurs públic (com sí que passa en canvi en institucions universitàries o de l'administració), sinó que "són elegides pel Ple" (articles 13-16), és a dir, que són triades a dit.)

Uns quants usuaris de assimetria: Joan Serra Vilaró (1923); Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost, 1930); Puig i Cadafalch (1934); Cèsar Martinell (1934); Oriol Bohigas (1978); Joan Bellès (traductor de clàssics llatins, 1989); Jaume Pòrtulas, hel·lenista que va ser president de la Societat Catalana d'Estudis Clàssics de l'Institut d'Estudis Catalans del 2001 al 2006.