Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

drogad(d)icte

La pronúncia en català central oscil·la entre [drugədíktə] i [drɔgədíktə], mentre que la forma normativa exigeix la pronúncia [drɔguəddíktə], que ningú fa si no és per submisió conscient a la norma.

L'ésAdir accepta drogaddicte al costat de la forma normativa. El DDLC entra drogoaddicte com a principal i drogaaddicte com a secundari, però l'ex. que en dóna és amb drogaddicte (Valentí Puig, 1987). El CTILC no documenta ni un sol drogoaddicte, ni com a subst. ni com a adj., mentre que n'aporta una colla de les altres tres formes: drogaaddicte a El Temps i a l'Avui (1984, 1987); drogaddicte a Lluís M. Xirinachs (1975) i Puig; i drogadicte a Teresa Pàmies (1974), Amadeu Fabregat (1978), Jaume Fuster (1984) i Enric Satué (1984).

Reclamat per "Silencis del DIEC" d'en Jaume Salvanyà. Res a Del català incorrecte al..., GEst, López del Castillo ni Plantem cara.

Crec que en aquest cas, com en d'altres cultismes procedents del llatí, la pronúncia popular hauria de pesar més que l'etimologia. A més a més, amb ad(d)icció / ad(d)icte tenim els parents edicte, interdicte i algun altre, que etimològicament els correspon una sola d, i es podria unificar la grafia per analogia. Passaríem d'aquell embarbussament que era drogaaddicció cap al 1984 (al començament de TV3 i Catalunya Ràdio), amb tres lletres duplicades, a un drogadicció molt més alleugerit