Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

llàpissos



Com tants altres fets de llengua normativitzats, sembla que el plural llapis sigui una cosa tan sagrada i intocable com algunes constitucions i monarquies. Jo no ho he sentit ni dit mai espontàniament; només llàpissos. No sé si algú pot demostrar que és per contagi del castellà, en què el mot no és invariable, però a mi em sembla més aviat un fenomen intern degut a la voluntat comunicativa dels parlants d’evitar equívocs.

És cert que hi ha una immensa majoria de mots plans acabats en -is que són invariables —absis, axis, bilis, croquis, cutis, (epi)dermis,  frotis, etc.—, però molts són cultes, tècnics o mèdics. N’hi ha un, almenys, que pluralitza, tot i ser tècnic: gneiss, gneissos (DIEC2); i també l’adjectiu naquis, nàquissa ‘mancat de pes o de volum, menut’ (també DIEC2). Però aquí s’acaben pràcticament les analogies per aquesta banda.

El fet de constituir una excepció, de totes maneres, no priva que en la vida real l’ús general espontani sigui llàpissos. ¿Per què aquesta resistència numantina a l’ús idiomàtic col·loquial, refugiant-se sempre en l’argument que és un vulgarisme o barbarisme, quan el fenomen és tan general?

Miscel·lània d’ocurrències literàries i periodístiques: Bola de neu (Carles Soldevila); La tercera persona (Albert Mestres); Sala de miralls (Ramon Folch i Camarasa); Biblioteca d'Art "Vell i nou" - Edicions 1-24 – pàg. 16, any 1916; La Revista dels llibres - Edicions 1-2 – pàg. 122; Acta de la sessió inaugural de 1908-1909 del Centre Excursionista de Catalunya, volum 32, Tip. L’Avenç, 1922 (“amb dos porta-llàpissos”, p. 53); Glosari 1908-1909 de l’Eugeni d’Ors, Quaderns Crema, 2001, p. 46 (“escampats pel llit, en amable desordre, hi ha llibres, paper, llàpissos, una caixa d'aquarela i totes les revistes humorístiques i magazines del món”)

Miscel·lània d’observacions lingüístiques:
-Lluís Payrató, El català col·loquial, Universitat de València, 1996, p. 96 (“la regularització dels paradigmes flexionals, porta ―per analogia amb altres elements del sistema― a l’eliminació d’excepcions i a la creació de formes noves: llàpissos, testos, ous crusos/du(r)sos [...]”)
-Rossend Arqués, Estudi lingüístic sobre la parla del Camp de Tarragona, Curial, 1985, p. 153 (“llàpissos en un 15% dels casos inventariats” [déu-n’hi-do, tot i la rigidesa de la norma])
-Montserrat Badia, Estudi lingüístic de la metàfora en Màrius Torres, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, p. 39-40
-Antoni Maria Badia i Margarit, La Linguistique Catalane: colloque international organisé par le Centre de Philologie et de Littératures Romanes de l'Université de Strasbourg du 23 au 27 avril 1968, Éditions Klincksieck, 1973 (“La tendance à distinguer ‘singulier/pluriel’ se manifeste au moyen du pluriel populaire llàpissos (général dans le langage parlé), qui s’appuie sur le pluriel -os [...]”, p. 199, nota a peu de pàgina amb remisió)
-Jordi Bruguera, Diccionari etimològic, Enciclopèdia Catalana, 1996, p. 30 (“Si tros fa el plural trossos, el poble ha fet sobre llapis el plural llàpissos”, definició del terme analogia)
-ésAdir, “El Portal Lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals”, s.v. llapis (“El plural analògic llàpissos, no recollit al diccionari normatiu, és la forma més habitual avui en usos informals i, per tant, la considerarem totalment admissible en lleng. col·loquial.”)
-Viquipèdia, article llapis: "és interessant la regularització, que sovint se sent en la llengua oral, que consisteix a pronunciar *llàpissos quan n'hi ha més d'un."

Resposta de l’Oficina Lexicogràfica de l’IEC (23-III-2016; fragments):
[...] La tendència a diferenciar el singular del plural i l’analogia respecte dels mots acabats en sibilant que admeten un plural en -os (com pis/pisos o gos/gossos) expliquen la formació dels plurals col·loquials llàpissos, dillunsos i dijousos, però aquestes formes de plural no són acceptades per la normativa actual. En la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia, elaborada per l’Institut d’Estudis Catalans, es diu que «No són recomanables certes formes plurals com dillunsos per dilluns, cafens per cafès, llàpissos per llapis». La Gramàtica de l’IEC en curs d’elaboració també recull aquests plurals analògics i els qualifica de «no acceptables» [...].Per tant, l’ús del plural llàpissos hauria de quedar restringit a l’àmbit oral i en un registre molt col·loquial [...].”

P.S.1 La gramàtica de l'IEC, efectivament, es referma en l'etiqueta de "no acceptable" tot i reconèixer que és per una necessitat dels parlants de diferenciar singular de plural i per una qüestió d'analogia igualment natural: "La tendència a diferenciar el singular del plural i l'analogia respecte dels mots acabats en sibilant que admeten un plural en -os [...] expliquen la formació de plurals col·loquials no acceptables del tipus llàpissos [...] (p. 182)
És com si els redactors de la gramàtica ens diguessin als parlants: "Encara que el fenomen (1) pugui ser idiomàtic, (2) serveixi per diferenciar el singular del plural i per tant per desfer equívocs, i (3) això es vegi afavorit per un mecanism com ae lingüístic tan natural com ho és l'analogia, NOSALTRES DIEM QUE NO ÉS ACCEPTABLE." I a més a més fan trampa, perquè dintre del mateix sac hi posen els plurals dillunsos i dijousos, que crec que es pot dir que no són més que vulgarismes del domini valencià. Hem vist que en Badia Margarit reconeix llàpissos "general" en el llenguatge parlat, que l'utilitzen autors com en Carles Soldevila o l'Eugeni d'Ors, i que en segons quins contextos la invariabilitat pot induir a confusió (com "Paper i llapis" en alguns contextos, o bé "Planta, Escala 1:100 de l'original. Llapis i llàpissos de colors" en una fitxa d'un plànol [Societat del Gran Teatre del Liceu - UAB]). Voto per l'acceptació de llàpissos en el llenguatge escrit, almenys en el registre col·loquial.

P.S.2 Alguna ocurrència més (del CTILC):
-Autor : Bardina i Casterà, Joan Títol : Escòla de Mèstres: memòria del curs 1906-07 Any d'Edició : 1908
"Botiquín complert, material de Química abundant, material mòvil en papers, llápiços, plomes, llibres y guixos, material de treballs manuals, fils, sedes, cotons y robes, èines de jardineria, ab valor contant de més de 1.000 pessetes." 
-Autor : Aragay i Blanchard, Josep Títol : La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat Any d'Edició : 1916
"La Naturalesa ha tancat les seves fonts i les gracies no visiten els pobres artistes. Els llàpissos cerquen una realitat sense encisos, perquè en la imaginació dels artistes la Naturalesa hi ha perdut la vida per convertir-s'hi en un símbol i en una ombra. I els artistes viuen artificialment en aquest món fet d'estatues i art, i és perduda la llur relació i la relació del llur art amb les coses vives, font de totes les obres memorables. La làmina de la academia és la Naturalesa dels artistes de qui parlo. La làmina de la academia limita la vida de les coses i submergeix els artistes en un món d'artifici banal." 
-Autor : Vilar i Costa, Joan Títol : Lletres catalanes Any d'Edició : 1946
"l'ús o la venda de maquinària, o d'aparells, objectes, qualsevol que siguin, de fabricació estrangera (p. ex. locomotores, motors, automòbils, màquines d'escriure i cosir, estilogràfiques, llàpiços, agulles, joguets, robes, perfums...) tindrà un recàrrec del 10, 25 o 50 per cent."