Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

aprop

Al costat de prop i a prop. Ho abonen almenys (1) l'analogia amb apropar, (2) la formació del derivat apropet i (3) la tradició en l'ús. Es recull al DCVB dintre de l'entrada prop, on apareixen cites amb aprop de Ruyra, Massó i Torrents, i Carner. Al CTILC: Verdaguer, Yxart, Guimerà, Pitarra, Víctor Català, Puig i Ferreter, Folch i Torres, Nicolau M. Rubió i Tudurí, etc.

 El dicc. Aguiló l'entra com a variant de l'acc. 3 de prop.


DECat: "així ho trobem [...] en el bearnès del S. XIII [...] combinat amb a-: "lo disapte aprop la feste de sent Jacme"" (sentit temporal, VI, 826a34-36) I: "Modernament s'ha estès tant la combinació a prop, sobretot quan té ús adverbial pur, que en el S. XIX fou gran la tendència a grafiar-ho tot junt (com ho feia la gent dels J. Flo., i, sense fixesa, Verdaguer i altres escr. Renaix.) [...]; tant, que, en el llenguatge de l'expressió afectiva, i no solament íntima o intensiva, no és rar que s'usi en diminutiu la combinació soldada: "asseyent-se amorosament molt apropet de la cusidora", NOller (Pap., 94)."  (VI, 827a8-19)

Altres referències (de Google Llibres): Llibre d'establiments i ordenacions de la ciutat de València (1296-1345); Llibre de privilegis de la ciutat d'Alacant (1366-1450); Llibre de les solemnitats de Barcelona (S. XIV endavant); La pronúncia llatina entre catalans: estudis fonològics, d'Antoni Maria Alcover i Nicolau Dols; Raimon Casellas (Els sots feréstecs); Tomàs Garcés (comentari de la trad. de Salvà de Mireia d'en Mistral); etc. Trobo moltes més referències medievals, és a dir que l'antiguitat d'ús és ja de més de mig mil·lenni, i en molts casos amb la combinació d'aprop. No és doncs només del S. XIX ("modernament", com diu en Coromines) que l'ús és força estès, sinó de molt i molt abans.

No comprenc la resistència a acceptar-ho com a variant.