Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

de miqueta en mica

Variant afectiva de de mica en mica que no trobo documentada enlloc però que em sona haver sentit i utilitzat. Sí que trobo documentat, encara que no gaire, de miqueta en miqueta; i també de mica en miqueta en un parell de textos antics: en un poema aparegut al núm. 114 de la revista Lo Teatro Regional (14-IV-1894) i a l'obra "L'avaro: monólech dramàtich, en vers" d'en Lluís Millà (1901)

continu nm

Ja en Riba el 1915 (CTILC). No DIEC2 ni DCVB, sí DDLC i GDLC, i d’ús corrent.

prendre's la molèstia

Al GDLC dintre la definició d'una acc. de molestar. També al DDLC s.v. molèstia. Utilitzat per en Coromines (DECat, I, 498a34, p.ex.)

xapa 'tap d'ampolla metàl·lic'

Accepció absent als diccs., fins i tot al DDLC. Sí, però, al DNV.

L'ésAdir l'inclou, especificant que no apareix al DIEC.

No en trobo res en en Joan Solà, i tampoc al GEst.

No entenc que no estigui admès. Xapa és català, i també se'n diuen així les decoratives de les ampolles de xampany (que per tant s'inclourien en l'acc. 4 DCVB i 1c DDLC), o sigui que l'ampliació de sentit és força natural. És l'única forma espontània de dir-ho.

palafang

Variant popular de parafang resultant d'una dissimilació natural, amb influència dels termes pala i palafanga, eines relacionades amb l'acció de cavar la terra.

Segons el DCVB és de Barcelona, cosa que confirmo, però crec que té força més extensió.

Al Google Llibres el trobo utilitzat per en Carles Riba (en una carta del recull de correspondència Carles Riba 1893-1959 editat per en Jaume Medina) i en Pere Calders (a La ciutat cansada), i en un text dels Jocs Florals de Barcelona del 1931 i un número del 1932 de la revista Tècnica

El diccionari de freqüències d'en Joaquim Rafel registra 9 ocurrències de parafang per 4 de palafang.

vinil 'disc fonogràfic'

Encara no als diccs. (ni DIEC2 ni GDLC, p.ex.)

Sí ésAdir i Neolosfera. Segons Neolosfera, la primera documentació és del 1996 (vinil).

de bones a primeres

CTILC. Cites: Víctor Català (Solitud, 1905), Antoni Careta (1905), Narcís Oller (Pilar Prim, 1906) Josep Maria Folch i Torres (Aventures extraordinàries d'en Massagràn, 1910), Bonaventura Pelegrí (1911), Josep Iglésies (1917), Ramon Turró (1918), Josep Pascual Tirado (1935), Rafael Tasis (1945), Josep Pla (1955), Joan Lluís (1955), Joan Sales (1956), Jaume Olives (trad. dels Diàlegs de Fedó, 1962), Josep Ferrater Mora (1970), Maurici Serrahima (1971), etc. És anecdòtic, però significatiu, que en Careta (el dels Barbrismes [sic]) l'utilitzi en un llibre seu de narracions.

Google Llibres. La primera documentació que trobo és del setmanari mallorquí La Tortuga
(1888). També ho utilitza el bon prosista ebrenc Artur Bladé. També en una carta d'en Carles Riba a la Clementina Arderiu (Cartes de Carles Riba: 1953-1959), i en una d'en Carner (v. Epistolari). També a la traducció sagarriana de L'amansiment de l' harpia d'en Shakespeare. També en Vayreda a Sang Nova.

En Coromines prefereix de bon antuvi, però no condemna de bones a primeres absolutament (Lleures, p. 76).

envalentonar

DCVB amb cita d'en Raimon Caselles, DECat, dicc. compl. d'en López del Castillo

telefonar (i trucar) transitiu

Aquesta vacil·lació en els parlants ha sigut molt analitzada pels especialistes (v. p.ex. el que se'n diu a la GCC). Aquí només consigno una explicació lògica de la tendència a l'ús d'aquests verbs en forma transitiva: l'analogia amb els transitius avisar, cridar i d'altres de sentit poc o molt afí.

pitillera

Encara que en Coromines ho considera “castellanisme intolerable”, és la forma més natural de dir-ho. Petaca és més ambigu, perquè també té el sentit de ‘ampolleta plana per portar-hi licor’ i ‘estoig per portar-hi picadura’, mentre que cigarrera s’aplica més per als puros.

Algun escriptor que ho fa servir: Villalonga, Espinàs, Jordi Coca.

L'ésAdir proposa portacigarrets.

a tall de moro

Especialment amb el verb seure, 'amb les cames encreuades, normalment a terra'.

M'és familiar des de petit (Barcelona, dècada del 1960).

En Francesc Curet fa servir la locució al volum "Botigues i obradors" de Visions barcelonines, p. 86, referint-se a la postura de treball dels sastres.

Al Google la trobo utilitzada per en Joan Amades i en Joan Tomàs en unes Memòries de missions de recerca, per en Pons i Massaveu a L'auca de la Pepa, i a L'Esquella de la Torratxa (1912)

Al CTILC hi ha una altra cita d'en Pons i Massaveu ("assegut á tall de moro demunt d'un lligall", La colla del carrer, 1887) i la d'en Curet.

madalena

És la forma popular d'anomenar aquest pastís.

És d'origen francès, on s'anomena madeleine perquè sembla que el va inventar una cuinera que tenia aquest nom de pila. Els anglesos han adoptat el gal·licisme directament, i també els portuguesos, que el combinen amb madalena.

La suposició que fa en Coromines al DECat sobre l'origen del nom ("sembla haver estat anomenat així perquè 'usa per sucar-lo, i llavors degota "plorant com una Magdalena"") sembla tenir menys fonament que la del nom de la cuinera Madeleine Paulmier.

En castellà conviuen madalena i magdalena, amb madalena com a forma secundària.

Pel que fa al català, a part de l'ús oral trobem madalena com a forma secundària tant al DCVB com al DDLC. Al CTILC n'apareixen unes quantes ocurrències. L'ésAdir l'accepta com a forma col·loquial.

Sembla clar que es tracta d'un gal·licisme, però també es pot veure en part com una forma pròpia. A l'apartat de fonètica, l'entrada magdalena del DCVB indica que el mot es pronuncia amb -dd- geminada tant a la banda de Lleida com a València i les Balears. D'altra banda existeix, sobretot a València, el diminutiu madaleneta (v. DDLC i CTILC).

Pel que fa al nom propi, d'altra banda, tant si és de la santa com de persona corrent, la forma Madalena és freqüent als cançoners populars des de temps antics (v. Google Llibres, p.ex.).

en tromba

Amb el sentit 'impetuosament', esp. amb el verb sortir. El recull el dicc. d'en López del Castillo, i també apareix al DDLC, en tots dos casos amb referències esportives del diari Avui. Acceptat també per l'esAdir amb aquest sentit.

El sentit s'ha ampliat: El Suprem, en tromba contra Bèlgica, La música catalana surt en tromba en suport de Valtonyc, La premsa alemanya en tromba contra Espanya, etc.

amarganta

És el femení predominant popularment ("...trenta, quaranta / ametlla amarganta...").

L'ésAdir n'admet l'ús en registres col·loquials o informals.

Al CTILC, plural amargantes: Apel·les Mestres, Verdaguer, Víctor Català, Vayreda, Sagarra, Puig i Ferreter, etc.

gànster

És la forma laxa i col·loquial de dir-ho ("una pel·lícula de gànsters"). Al Google Llibres ho trobo utilitzat per en Llorenç Vilallonga, en Joan Fuster i en Gabriel Janer Manila, entre altres. Al CTILC: Sagarra, Pau Faner, etc.; i en un comunicat del PSUC del 1946 (en pl. i sense accent gràfic).

bolso

Tot i ser un castellanisme clar, és d'ús corrent perquè sovint evita confusions. V. l'anècdota que se n'explica a l'entrada bolso del blog Eth susvelhant deth far, per exemple.

L'Albert Pla Nualart escrivia el 2008 a l'Avui (11-VI): "Els parlants que se senten prou segurs de la seva identitat copien dels veïns allò que els ajuda a expressar nous matisos, i ho copien integrant-ho, és a dir, modificant-ne, si cal, la fonètica i la sintaxi perquè aquelles formes ja no siguin un cos estrany sinó part del teixit viu de la llengua. El quefe (e oberta i vocal neutra) o el bolso (o tancada i u) són candidats a ser integrats que potencien la funcionalitat del català. Designen realitats massa vives per expressar-les amb els genèrics hiperònims cap i bossa. La forma quefe, estesa en l'ús popular de fa mig segle, va ser rebutjada per un purisme que l'estigmatitzava com a vulgarisme. El bolso lluita encara avui per entrar al diccionari davant l'arrufament de nas de l'autoritat lingüística, que el rebutja com a fill bord. Però l'ús espontani no està per romanços i el preu d'haver aturat l'ara ja anacrònic i oblidat quefe és un jefe de perfecta fonètica castellana molt més destructiu per a la identitat. Mirant-ho amb perspectiva: ¿no hauria sigut millor per a la vitalitat del català haver afavorit la tendència popular?, ¿tornarem a fer el mateix amb bolso i tantes altres formes mestisses que ens farien més forts si les reconeguéssim com a ciutadans de primera?"

Silenci a Del català incorrecte..., al dicc. d'en López del Castillo, al GEst.

No al DIEC2 (absència denunciada per Silencis del DIEC), sí DCVB.

Acceptat per l'ésAdir només en registres informals (bolso).

En trobo comentaris justificatius a El català que ara es parla de l'Ivan Tubau (1990), a Diccionari ideològic de l'Ernest Sabater o a Els nostres objectes de cada dia de l'Espinàs, p.ex.

Unes quantes ocurrències: Després de la pluja d'en Sergi Belbel (1993), Dibuix de dona amb ocells blancs de la Isabel Olesti (1995), Gairebé una parella d'en Joan Barril (2001)

flema, flemàtic

No al DIEC2, però sortien al Fabra.

Utilitzats per molts dels grans autors. Flema amb sentit figurat al CTILC: Oller, Vayreda, Carner, Sagarra, Pla, Galmés, Sales, Joan Oliver, Pere Calders, Maria-Aurèlia Capmany, etc.. Flemàtic, íd.: Pi i Sunyer, Adrià Gual, Oller, Carles Capdevila, Espriu, etc.

Recollit amb normalitat al DECat (v.flema).

Inclosos tots dos al diccionari d'en López del Castillo, i reclamats pel GEst.

ribet 'rivet'

No DIEC2. DDLC entra rivet, on diu: "escrit també ribet erròniament" Al DECat, en canvi, l'entrada principal és ribet, afegint "o RIVET" a continuació i postulant una etimologia aràbiga ribat 'llaç'. El Fabra, a diferència del DIEC, entra només ribet, enribetar i ribetejar.

Aquesta contradicció entre el Fabra i el DIEC és semblant a la que es troba entre el DDLC i el CTILC. El DDLC només conté l'entrada rivet, mentre que el CTILC no conté cap ocurrència de rivet però sí una bona colla de cites amb ribet, i de personalitats: Verdaguer, Oller, Vayreda, Pons i Massaveu, Pous i Pagès, Víctor Català, Benguerel, Pla, Rodoreda, Josep-Sebastià Pons, Badia i Margarit, Maria-Aurèlia Capmany, Quim Monzó, etc.


*torcebraç 'pols' ('prova de força' i 'contenciós, estira-i-arronsa')

Torcebraç no apareix al Fabra ni al DCVB ni al DECat ni a la GEC en paper (només on-line, seguint el GDLC, que és d'on ho agafa el DIEC).

Segons el Viccionari és "baleàric", però això es contraposa amb el fet que no aparegui al diccionari de l'Alcover i en Moll, tots dos mallorquins.

La forma de dir això que a mi m'és familiar des de sempre és pols (fer un pols 'prova de força'), que els del GEst ja reclamaven el 1992 amb els dos sentits de l'actual "torcebraç". Aquests dos sentits són acceptats també per l'ésAdir (ésAdir > pols).

Crec que es tracta d'un cas més d'horror als castellanismes incorporats al català, que porta a caure en l'artificiositat.

perorata

DCVB, DDLC amb dues accs. (cites del 1951 d'en Maurici Serrahima i del 1972 de la Maria-Antònia Oliver). No DIEC2 ni GDLC. Res al GEst, al dicc. d'en López del Castillo i a Del català incorrecte... d'en Solà.

Fitxa a Neolosfera (perorata).

Cites al CTILC, entre altres: Prudenci Bertana, Joan Oliver, Joan Fuster, Xavier Benguerel, Maria-Aurèlia Capmany, Teresa Pàmies.

D'ús relativament corrent en registre col·loquial, que no correspon al neutre peroració.

sàndvitx, sànduitx...

La forma estàndard adaptada del terme anglès sandwich 'entrepà de pa de motllo' que apareix als nostres diccionaris de consulta habitual és sandvitx, és a dir un terme agut, en contraposició amb la pronúncia anglesa i (crec) amb la pronúncia més habitual en català.

No tinc del tot clara la forma més adequada d'adaptació del terme al català, però comparteixo amb Eugeni S. Reig el criteri que s'hauria d'admetre o almenys tolerar la grafia anglesa en l'ús escrit, igual que whisky i una colla de mots anglesos més. Dit això, crec que si n'hi ha d'haver una adaptació gràfica catalana hauria de ser amb fidelitat a la pronúncia, i que per tant el mot fos pla, amb accent gràfic a la a. Al CTILC veig que al llarg de la primera meitat del segle vint n'apareixen formes híbrides que semblen indicar que en aquell temps es pronunciava com a mot agut, potser per intermediació del francès (v. aquí sota), però diria que la forma actual mínimament espontània és com a mot pla.

Incloc aquí l'article d'en Reig i alguna altra referència:

-Eugeni S. Reig, ¿Sàndwitx, sandvitx, sàngüitx o sandwich?, 11-VI-2013

-RodaMots, 9-V-2017

-Ocurrències de sandwich al CTILC (forma anglesa centenària en literatura catalana): Narcís Oller (Al llapis i a la ploma, 1918), Francesc Pujols (Concepte general de la ciència catalana, 1918), Josep Carner (L'elefant blanc, robat, 1918), etc.

-Formes híbrides al CTILC: sanwitjos (en una publicació igualadina del 1922), samvitx (C.A. Jordana, Una mena d'amor, 1932), sandwitjos (La Veu de Catalunya, 1937), sandwitxos (Quaderns de l'exili, 1947)

allimonat

Absent als diccs. habituals. Tan sols al CTLIC en trobo una cita, d'en Pedrolo, també esmentada al Diccionari d'autors del català modern de la Júlia Butinyà. Una ocurrència registrada al Diccionari de freqüències d'en Rafel i Fontanals.

Al Google Llibres: Monzó, Foix (v. Llengua literària i traducció, 1890-1939: II Simposi sobre traducció), etc.

Perfectament formable i admisible, anàlogament a ataronjat, acarbassat, etc.

crucigrama



El terme mots encreuats podria ser anglicisme, a partir de crossword, que també hauria passat al francès, l’italià, l’alemany o el portuguès, perquè l’invent va ser als EUA c. 1913; gallec encrucillado, italià cruciverba com a forma alternativa.

El cultisme idèntic al castellà és perfectament formable en català; v. crucigrama a l’ésAdir, que el defensa amb l'aval d'en Màrius Serra i en Tísner i inclou un enllaç a un article d’en Serra i un altre a la fitxa corresponent de Neolosfera.

Google Llibres: La primera cita que hi trobo en cat. és del 1967, i també n'hi una del 1972 d'un poema de l’Estellés.
DDLC amb cita del 1969.

Encara no DIEC2 [consulta: maig del 2018], tot i que l'article d'en Serra és del 2004.