Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

cuneta

DIEC, GEC, GDLC

CTILC: ja el 1855 Pau Estorch i Siqués, Oller, Rusiñol, Bertrana, Pla, Manent, Gabriel Ferrater, Espinàs, etc.

prous

No admès per la norma, sí per l'ésAdir.

Al DECat, en Coromines en diu: "quan pren un paper adjectival [...] prous 'suficient' és ben acceptable, i en certs usos és necessari i inobjectable" (VI, 834b45-52). També el fa servir en alguna ocasió en la redacció dels articles (I, 586b10, p.ex.)

L'Albert Pla Nualart en parla a ¿No en som prou o no som prous? (26-XII-2014)


compostura

DCVB, i per tant esmentat al DECat, on en Coromines també inclou (s.v. pondre) descompostura (diccs. Belvitges i Lacavalleria), recompostura, etc.

No DIEC2 ni DGLC, sí DNV.

També està recollit al DDLC. Cites CTILC: Antoni Maria Claret i Clarà (1845), Narcís Oller (1879), Verdaguer (1887), Vayreda (1898), entre altres.

coral 'corall'

La forma principal als diccs. Tant aquesta com corall són antigues, i segons el DECat la forma amb –l és la predominant o única a les nostres costes actualment.

de miqueta en mica

Variant afectiva de de mica en mica que no trobo documentada enlloc però que em sona haver sentit i utilitzat. Sí que trobo documentat, encara que no gaire, de miqueta en miqueta; i també de mica en miqueta en un parell de textos antics: en un poema aparegut al núm. 114 de la revista Lo Teatro Regional (14-IV-1894) i a l'obra "L'avaro: monólech dramàtich, en vers" d'en Lluís Millà (1901)

continu nm

Ja en Riba el 1915 (CTILC). No DIEC2 ni DCVB, sí DDLC i GDLC, i d’ús corrent.

prendre's la molèstia

Al GDLC dintre la definició d'una acc. de molestar. També al DDLC s.v. molèstia. Utilitzat per en Coromines (DECat, I, 498a34, p.ex.)

xapa 'tap d'ampolla metàl·lic'

Accepció absent als diccs., fins i tot al DDLC. Sí, però, al DNV.

L'ésAdir l'inclou, especificant que no apareix al DIEC.

No en trobo res en en Joan Solà, i tampoc al GEst.

No entenc que no estigui admès. Xapa és català, i també se'n diuen així les decoratives de les ampolles de xampany (que per tant s'inclourien en l'acc. 4 DCVB i 1c DDLC), o sigui que l'ampliació de sentit és força natural. És l'única forma espontània de dir-ho.

palafang

Variant popular de parafang resultant d'una dissimilació natural, amb influència dels termes pala i palafanga, eines relacionades amb l'acció de cavar la terra.

Segons el DCVB és de Barcelona, cosa que confirmo, però crec que té força més extensió.

Al Google Llibres el trobo utilitzat per en Carles Riba (en una carta del recull de correspondència Carles Riba 1893-1959 editat per en Jaume Medina) i en Pere Calders (a La ciutat cansada), i en un text dels Jocs Florals de Barcelona del 1931 i un número del 1932 de la revista Tècnica

El diccionari de freqüències d'en Joaquim Rafel registra 9 ocurrències de parafang per 4 de palafang.

vinil 'disc fonogràfic'

Encara no als diccs. (ni DIEC2 ni GDLC, p.ex.)

Sí ésAdir i Neolosfera. Segons Neolosfera, la primera documentació és del 1996 (vinil).

de bones a primeres

CTILC. Cites: Víctor Català (Solitud, 1905), Antoni Careta (1905), Narcís Oller (Pilar Prim, 1906) Josep Maria Folch i Torres (Aventures extraordinàries d'en Massagràn, 1910), Bonaventura Pelegrí (1911), Josep Iglésies (1917), Ramon Turró (1918), Josep Pascual Tirado (1935), Rafael Tasis (1945), Josep Pla (1955), Joan Lluís (1955), Joan Sales (1956), Jaume Olives (trad. dels Diàlegs de Fedó, 1962), Josep Ferrater Mora (1970), Maurici Serrahima (1971), etc. És anecdòtic, però significatiu, que en Careta (el dels Barbrismes [sic]) l'utilitzi en un llibre seu de narracions.

Google Llibres. La primera documentació que trobo és del setmanari mallorquí La Tortuga
(1888). També ho utilitza el bon prosista ebrenc Artur Bladé. També en una carta d'en Carles Riba a la Clementina Arderiu (Cartes de Carles Riba: 1953-1959), i en una d'en Carner (v. Epistolari). També a la traducció sagarriana de L'amansiment de l' harpia d'en Shakespeare. També en Vayreda a Sang Nova.

En Coromines prefereix de bon antuvi, però no condemna de bones a primeres absolutament (Lleures, p. 76).

envalentonar

DCVB amb cita d'en Raimon Caselles, DECat, dicc. compl. d'en López del Castillo

telefonar (i trucar) transitiu

Aquesta vacil·lació en els parlants ha sigut molt analitzada pels especialistes (v. p.ex. el que se'n diu a la GCC). Aquí només consigno una explicació lògica de la tendència a l'ús d'aquests verbs en forma transitiva: l'analogia amb els transitius avisar, cridar i d'altres de sentit poc o molt afí.

pitillera

Encara que en Coromines ho considera “castellanisme intolerable”, és la forma més natural de dir-ho. Petaca és més ambigu, perquè també té el sentit de ‘ampolleta plana per portar-hi licor’ i ‘estoig per portar-hi picadura’, mentre que cigarrera s’aplica més per als puros.

Algun escriptor que ho fa servir: Villalonga, Espinàs, Jordi Coca.

L'ésAdir proposa portacigarrets.