En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)
*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu
èlite, èlit
Mirant al Google i al CTILC les ocurrències de la paraula amb accent gràfic obert, veig que la majoria són posteriors a la dècada del 1970; les més antigues a aquesta data acostumen a anar amb cursiva o entre cometes, com a paraula estrangera.
CTILC (catalanitzacions clares amb la forma èlite) Josep M. López-Picó (1923), Alexandre Cirici Pellicer (1971), Serra d'Or (1974), Avui (1976), Oriol Bohigas (1978), etc. De èlit només hi ha una cita.
Al DIEC2 només elit, igual que al DNV. Al DCVB no apareix sota cap forma, indici de la neologia del terme tant com a mot agut com pla. Al DECat tampoc se'n diu res.
Altres referències. En Lluís Creixell, 1974, qualifica èlite de gal·licisme i diu que s'hauria de dir elita (segons Del català incorrecte al... d'en Joan Solà). En Santiago Pey considera barbarisme tant élite com elite (segons el dicc. d'en López del Castillo)
[Dit això, en llenguatge periodístic sembla haver-hi una influència de les agències d'informació (segurament de l'anglès, sobretot) que pot portar a un abús del terme. En el cas de esportistes d'elit, el calc s'ha atenuat parcialment amb la fórmula "esportistes d'alt nivell", i el diccionari anglès-català de la GEC, des del 1983 ja proposa la trad. "minoria selecta". Una altra possible equivalència del gal·licisme anglès elite pot ser "alta societat", mentre que altres expresions angleses amb aquest terme poden tenir traduccions diferents del calc (chosen e. "grup d’escollits", per exemple)]