aureola

DECat:

 "[DAg. cita un ex. d'aureola del Llibre de les dones d'Eiximenis: allí no és cert com l'accentuava l'autor, [...] però en el Spill de JRoig el mot apareix en rima amb escola, accentuat en o: "bé merexqué / per semblant scola, / donchs, l'aureola / dels preycadós" (v. 11876); així accentuen també JVerdaguer (Canigó XI "de poble en poble quan pels aires vola, / estrella de claríssima aureola") i JAlcover, i Massó Torrents en la seva prosa [...]; Fabra en el Dicc. Ortogr. tot i reconèixer que es diu habitualment aureola, prefereix aurèola amb l'accentuació llatina en aquest mot savi, i això és la forma que adopta en el seu Dicc. Gen.],11 [...]." (VI, 83b38-53)

"11 DAcEsp. escriu el mot amb dues accentuacions com a -ola i -èola." (VI, 85a30-31)

V. alveol

postrar

DECat:

“Prosternar-se [...]; de primer només s’havia usat prostrar (o postrar)” (III, 790b26-29)

““com lo·y portassen devant, pres e ligat, e·s postràs [...]”, Breviloqui de J. de Gal·les [...]. “Del pobre clos on el tancaren / sonaren pany i forrellat; / de sos amics era en la casa: / del perseguit i del postrat; / tenia allí per companyona / la catalana llibertat”, Josep Carner (A Lluís Companys [...]).” (VI, 831b33-47)

DIEC2, i ja al Fabra, en tots dos casos com a entrada secundària

mantra

Absent al DCVB i també al DIEC2. Esp. en sentit figurat, és neologisme corrent. El recull l'Observatori de Neologia del IEC amb documentació a partir del 2010 (mantra)

dignar-se + infinitiu

Del DECat: 

"el DFa. en dóna exs. amb una construcció de a [...], però em sembla que sempre ha estat més usual la irreprotxable construcció sense preposició, que és la que ja apareix en Lacav. i l'única que veiem en els nombrosos exemples del denyar antic (ací ni en AlcM): s'ha dignat fer..., digneu-vos concedir-me...: no he sentit mai altra cosa, ni en recordo casos escrits, algun cop sí dignar-se de [...]" (III, 131b19-31)

primorós

Recollit al DIEC2 des de no sé quan com a entrada secundària (amb remisió a primoter)

DECat:

“Quant a primorós, se li va posar en el DAg. l’inri de castellanisme (Aguiló? o el seu publicador Montoliu?), amb el qual no s’ha conformat AlcM. En tot cas, cronològicament, no està fundat, car tant en castellà com en català és una creació del S. XVII, i com a derivat de primor, mot llatí i evidentment genuí en totes les llengües romàniques; el mateix DAg. recull com a genuïna la forma mall. primerós, evident dissimilació de primorós. Evidentment s’ha partit de la idea que en bon català val més dir primoter, però justament primoter pressuposa la preexistència de primorós, car altrament la -o- no s’explicaria [...].” (VI, 811b53-812a6)

“[...] el cast. primoroso no es documenta fins a 1632, [...] i en català també es registra en el mateix segle (Lacav., Bel., Lab.) [...]. AlcM en dóna cites en Genís Aguilar i JMSagarra, escriptors de lèxic nostre, i entre nosaltres era terme d’artistes tradicionals: “lo altar major és tot de escultura primorosa [...]”, B. de Maldà” (VI, 812a13-26)

“Pel que fa a primor consta en català [mj. S. XV] força abans que en castellà [1590], del ll. prīmōres ‘(coses) de primer ordre’ [...].” (VI, 812a27-29)

“Fins a quin punt ha pres arrels profundes (pertot com a femení, no cal dir-ho) ho mostra la poesia popular mallorquina i del Princ. [...]” (VI, 812a46 i ss.)