Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

tocino, tocineria

No DIEC2;, sí DCVB, qualificat de castellanisme inadmisible. Una opinió semblant en té en Coromines (DECat): "Tocino, castellanisme intolerable i carrincló, igual que tocinaire, tociner, tocineria ('cansaladeria')" (VIII, 526b47-49); i "[...] el recent castellanisme cat. tocino [...] no ha designat mai en castellà ni portuguès altra cosa que la cansalada; l'aplicació catalana a l'animal [...] es justifica sols pel desig de fugir a tota ultrança de l'ús de porc, percebut com a mot grosser [...]." (I, 534a24-33, nota 13 de l'entrada bacó).

Sense negar en cap moment que els recuperats cansalader i cansaladeria (com porc per a l'animal i cansalada per al tocino castellà) hagin de tenir preeminència, es podria prendre en consideració la possibilitat d'admetre'ls com un més de molts castellanismes acceptats, com a forma secundària. El 1992, el GEst ja advocava perquè al dicc. s'incloguessin tocinaire, tocineria i tocino.

Els arguments són diversos:
1. El fet d'haver desenvolupat una accepció ('porc' animal) absent en castellà (amb aquest sentit només a l'Argentina, segons el DRAE), potser per evitar, com diu en Coromines, l'ús d'una paraula grollera (un fenomen fins a cert punt anàleg al gorrió mallorquí). Dir a algú que és "un tocino", "una mica tocino" o "una mica tocinet" és més suau que dir-ho amb porc.
2. La formació de derivats, que és mostra reconeguda d'arrelament: tocineria, tociner, tocinaire, i els intensius tocinet, tocinàs, tocinot (DCVB)
3. L'antiguitat d'ús en cat. Ja amb el sentit de 'porc' apareix a les Rúbriques de Bruniquer (s. XVII), al Lacavalleria (s. XVII) i baró de Maldà (s. XVIII)
4. Ús col·loquial en molts literats (CTILC, només amb sentit de 'porc'): Antoni de Bofarull, Pelagi Briz, Pitarra, Francesc Maspons, Emili Vilanova, Pous i Pagès ("roncant com un tocino" etc.), Narcís Oller, Pompeu Gener, Eduard Girbal, Rusiñol, Josep Pla ("un home gras i ros com un tocinet" etc.)