En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)
*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu
vacuola
Spallanzani va descobrir vacuoles de protozous c. 1776, i les vacuoles vegetals van ser descobriment de Schleiden c. 1842. A l'enciclopèdia Espasa-Calpe (dècades 1920 i 1930) hi ha vacuola (forma única en cast.). En anglès vacuole, en francès també vacuole (femení), en portuguès i gallec vacúolo, en romanès vacuolâ.
La pronúncia vacúol és anòmala i forçada en català (és l'únic mot del dicc. acabat en -uol, i com a mot pla no pot rimar ni tan sols amb l'agut alcohol), mentre que vacuola és fonèticament normal, i analògic amb molts termes acabats en -ola, tant populars (bestiola, cassola, escaiola, fullola i un llarg etcètera) com tècnics (arteriola, virus de l'Ebola, variola).
A tall d'anècdota. A la Wikipedia Latina hi diu: "Vacuolum (-i, n.) sive vacuola est organellum membrana inclusum quod in omnibus cellulis Fungorum Plantarumque et in plurimis cellulis protistarum [...]" Vaja, que en llatí (que és d'on procedeix el nostre cultisme) s'admeten totes dues formes. Estaria bé no voler ser més papista que el Papa i també admetre-les en català l'una al costat de l'altra (i ens estalviaríem una pronúncia impossible)
V. alveol, on incloc uns quants altres casos anàlegs.