Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

madalena

És la forma popular d'anomenar aquest pastís.

És d'origen francès, on s'anomena madeleine perquè sembla que el va inventar una cuinera que tenia aquest nom de pila. Els anglesos han adoptat el gal·licisme directament, i també els portuguesos, que el combinen amb madalena.

La suposició que fa en Coromines al DECat sobre l'origen del nom ("sembla haver estat anomenat així perquè 'usa per sucar-lo, i llavors degota "plorant com una Magdalena"") sembla tenir menys fonament que la del nom de la cuinera Madeleine Paulmier.

En castellà conviuen madalena i magdalena, amb madalena com a forma secundària.

Pel que fa al català, a part de l'ús oral trobem madalena com a forma secundària tant al DCVB com al DDLC. Al CTILC n'apareixen unes quantes ocurrències. L'ésAdir l'accepta com a forma col·loquial.

Sembla clar que es tracta d'un gal·licisme, però també es pot veure en part com una forma pròpia. A l'apartat de fonètica, l'entrada magdalena del DCVB indica que el mot es pronuncia amb -dd- geminada tant a la banda de Lleida com a València i les Balears. D'altra banda existeix, sobretot a València, el diminutiu madaleneta (v. DDLC i CTILC).

Pel que fa al nom propi, d'altra banda, tant si és de la santa com de persona corrent, la forma Madalena és freqüent als cançoners populars des de temps antics (v. Google Llibres, p.ex.).

en tromba

Amb el sentit 'impetuosament', esp. amb el verb sortir. El recull el dicc. d'en López del Castillo, i també apareix al DDLC, en tots dos casos amb referències esportives del diari Avui. Acceptat també per l'esAdir amb aquest sentit.

El sentit s'ha ampliat: El Suprem, en tromba contra Bèlgica, La música catalana surt en tromba en suport de Valtonyc, La premsa alemanya en tromba contra Espanya, etc.

amarganta

És el femení predominant popularment ("...trenta, quaranta / ametlla amarganta...").

L'ésAdir n'admet l'ús en registres col·loquials o informals.

Al CTILC, plural amargantes: Apel·les Mestres, Verdaguer, Víctor Català, Vayreda, Sagarra, Puig i Ferreter, etc.

gànster

És la forma laxa i col·loquial de dir-ho ("una pel·lícula de gànsters"). Al Google Llibres ho trobo utilitzat per en Llorenç Vilallonga, en Joan Fuster i en Gabriel Janer Manila, entre altres. Al CTILC: Sagarra, Pau Faner, etc.; i en un comunicat del PSUC del 1946 (en pl. i sense accent gràfic).

bolso

Tot i ser un castellanisme clar, és d'ús corrent perquè sovint evita confusions. V. l'anècdota que se n'explica a l'entrada bolso del blog Eth susvelhant deth far, per exemple.

L'Albert Pla Nualart escrivia el 2008 a l'Avui (11-VI): "Els parlants que se senten prou segurs de la seva identitat copien dels veïns allò que els ajuda a expressar nous matisos, i ho copien integrant-ho, és a dir, modificant-ne, si cal, la fonètica i la sintaxi perquè aquelles formes ja no siguin un cos estrany sinó part del teixit viu de la llengua. El quefe (e oberta i vocal neutra) o el bolso (o tancada i u) són candidats a ser integrats que potencien la funcionalitat del català. Designen realitats massa vives per expressar-les amb els genèrics hiperònims cap i bossa. La forma quefe, estesa en l'ús popular de fa mig segle, va ser rebutjada per un purisme que l'estigmatitzava com a vulgarisme. El bolso lluita encara avui per entrar al diccionari davant l'arrufament de nas de l'autoritat lingüística, que el rebutja com a fill bord. Però l'ús espontani no està per romanços i el preu d'haver aturat l'ara ja anacrònic i oblidat quefe és un jefe de perfecta fonètica castellana molt més destructiu per a la identitat. Mirant-ho amb perspectiva: ¿no hauria sigut millor per a la vitalitat del català haver afavorit la tendència popular?, ¿tornarem a fer el mateix amb bolso i tantes altres formes mestisses que ens farien més forts si les reconeguéssim com a ciutadans de primera?"

Silenci a Del català incorrecte..., al dicc. d'en López del Castillo, al GEst.

No al DIEC2 (absència denunciada per Silencis del DIEC), sí DCVB.

Acceptat per l'ésAdir només en registres informals (bolso).

En trobo comentaris justificatius a El català que ara es parla de l'Ivan Tubau (1990), a Diccionari ideològic de l'Ernest Sabater o a Els nostres objectes de cada dia de l'Espinàs, p.ex.

Unes quantes ocurrències: Després de la pluja d'en Sergi Belbel (1993), Dibuix de dona amb ocells blancs de la Isabel Olesti (1995), Gairebé una parella d'en Joan Barril (2001)