Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

sobre la unitat de la llengua

"La preocupació excessiva sobre la manca d'unitat arribaria a ésser malaltissa. Malaltissa i decadent. Nicolau d'Olwer, en la seva Perspectiva general de la literatura catalana, va fer veure com "decadència" i "dialectalització" anaven juntament (en literatura, no en llengua, car les varietats idiomàtiques són ben sovint de la mateixa època de constitució de la llengua). No voldria que aquesta cita desorientés. Perquè es vegi ben bé per què l'he feta, passo a alguns fets concrets. Abans de 1936, un diari de Barcelona arribava a tots els racons del Principat. Hi era ja esperat. No recordo haver sentit mai que algú es queixés de barcelonisme lingüístic (bé que no mancaven, de tant en tant, queixes de barcelonisme d'altre índole). Quan jo era adolescent, Ruyra era molt més llegit que avui (deixem ara el perquè d'aquest abandó): hi trobàvem mots, típics de Blanes, que no enteníem, però no deixàvem de veure llur valor expressiu, i haig de dir que més aviat ens feia gràcia. O bé un altre cas, ja actual: Sebastià Juan Arbó no anteposa l'article als noms propis de persona, segons l'habitud del català de les terres de l'Ebre. Crec que tots ho hem trobat molt natural, i diverses vegades he sentit que algú, davant l'exclamació d'un lector, que atribuïa aquest ús a castellanisme, corria a fer-li veure com es tractava d'un dialectalisme sintàctic prou conegut."

Antoni Maria Badia i Margarit, La litúrgia en llengua popular a Catalunya (1967)