Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

Josep Calveras

Informació sobre el gramàtic Josep Calveras i les seves col·laboracions a Civtat. Ideari d'art i cultura (1926-1928): http://www.civtat.cat/calveras_josep.html (apartat de la pàgina web d'aquesta revista manresana de l'època)

Un tast:

"El llenguatge literari no és un parlar tot nou, sinó una ampliació perfeccionada de la llengua viva feta general, que serveix d'instrument al conreu i intercanvi literari. Per això el primer pas en la seva renovació ha d'ésser conèixer ben bé el parlar viu i aprofitar-ne tot quant pugui ésser adient al conreu literari, sense deixar-ne perdre res. Solament una desviació o una infiltració comprovada d'una altra llengua, que no representi un verdader progrés, o la incapacitat d'expressió artística o tècnica poden justificar la preterició d'allò que és ara viu i la introducció d'elements inusitats.
[...]
"Una aclaració, abans de deixar la ploma, per estalviar mals entesos. Si denunciem com a desviada la tendència diferenciadora per sistema, no és pas perquè volem imposar la tendència contrària d'aproximació sistemàtica cap al castellà. Tenim molt poca fe en aquestes campanyes sistemàtiques postisses, en mans, sobretot, de gent que no coneix a fons la llengua. Individualitat caracteritzada, la nostra llengua ja fa segles que la té, i ben marcada; ni l'han de crear ara les diversificacions del castellà sistemàtiques. Aquestes potser ens portarien a un contra-castellà sense unitat interna, ni fesomia coherent, molt llunyà de la llengua catalana real i tradicional, que de bon principi ocupà un lloc ben definit entre les llengües romàniques. La fe la tenim tota en l'estudi i coneixement pregon de les lleis i distintius tradicionals de la nostra llengua, estampats en els escrits clàssics i conservats en gran part o evolucionats llegítimament en els parlars dialectals de tot el nostre domini lingüístic, més esborrats, però, en els nuclis moderns més grans i barrejats de població. D'altra banda el diccionari és la cosa més accidental en la individualitat de la llengua i on més fàcilment es poden admetre elements que no feren servir els clàssics, si hi ha raons de conveniència literària, o els ha consagrat l'ús universal.
"El nostre criteri en aquest punt no és imprecís ni inèdit, i qui el vulgui conèixer en tota la seva extensió pot consultar la nostra obreta "La reconstrucció del llenguatge literari català", editada en 1925 per la Biblioteca Balmes.
"Si ens pregunten, ara, d'entre dues paraules o dites igualment tradicionals i igualment vives, una de semblant i una altra de diferent del castellà, a quina hem de donar la preferència, respondrem, sintetitzant el nostre pensament, que a totes dues, és a dir, cal conservar-les totes dues en el llenguatge literari, i fer-les servir segons sigui adient al caràcter de la composició i al lloc on s'escaiguin. Talment com si ens preguntaven, què ens estimem més, pa o brou, respondríem sopes, com aquell noiet espavilat de l'adagi castellà."
                                                                             
                                                                            Josep Calveras, S.J., Civtat, núm. 7, p. 143-144