Qüestions puntuals de llengua: termostat

Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

Asseguraria que encara actualment continua sent la pronúncia espontània general. A l'ésAdir: "En lleng. col·loquial se sol usar com a paraula aguda."

És un més d'una colla de termes tècnics cultes amb la terminació -òstat, segurament el més utilitzat en llenguatge col·loquial. No crec que es pugui dir que la pronúncia com a mot agut sigui per influència del castellà; al costat seu hi ha moltes paraules acabades en -tat que són agudes, començant pels participis regulars de la primera conjugació i continuant per substantius abstractes com atestat, costat o estat. Segurament aquest últim, per analogia morfofonètica i fins i tot semàntica, ha contribuït a la pronúncia popular.

En castellà, precisament, es va introduir com a neologisme com a mot esdrúixol, termóstato (v. l'entrada termòstat del DCVB o l'entrada termóstato de l'enciclopèdia Espasa-Calpe, on apareix profusament). Sembla que en castellà, però, el sentit comú es va imposar i l'ús general va acabar decidint. Sobre aquest aspecte, remeto a l'entrada termo d'aquesta mateixa llista.

En català, desgraciadament, sembla que es vulgui perpetuar un esperit taxatiu que no admet explicacions ni canvis. Tant al llibre d'estil de l'Agència Catalana de Comunicació com a Parlem de català de l'Oriol Camps, p.ex., només es diu que la forma "correcta" és la plana, i que l'altra... no. Tot i així, ja en un text tècnic no recent (arxius del 1934 de l'Escola Tècnica d'Agricultura) trobo almenys una ocurrència del mot sense l'accent gràfic.

Crec que s'haurien d'acceptar totes dues formes, cada una en el seu registre, i ampliar aquest binomi almenys als termes d'aquest tipus en què la dualitat d'ús és un fet. Al diccionari de freqüències dirigit per en Joaquim Rafel, p.ex., hi ha 9 ocurrències detectades de la forma acceptada i 7 de la popular.

I aquests binomis ja existeixen; és el cas de la parella xilofon / xilòfon, p.ex. (Al Fabra només apareixia la forma aguda, i ara al DIEC2 aquesta està com a secundària, per cert.)