Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

pendre

Variant de prendre reclamada enèrgicament al DECat per en Coromines, amb uns arguments que reprodueixo en part:

“la reducció de prendre a pendre, per la normal dissimilació, es produí en forma unànime en la nostra llengua, ja en època preliterària, i a penes es pot dir que hagi existit la variant prendre en català.” (VI, 412b31-35)

“És ben sabut que això continuà igual fins als escrRenaix.; més encara, en les Normes Ortogràfiques de l’I. E. C., de 1911, s’usa naturalment, com pertot, la forma pendre (pendrà etc.), i ni tan sols es cregué necessari de tractar-ne per res en les Normes Ortogràfiques, com sigui que hi havia unanimitat completa de tothom en aquest punt. [...] La introducció de la r de la forma insòlita prendre fou una iniciativa d’AMAlcover, que topà fora de Mallorca amb forta resistència. A desgrat dels seus prejudicis impetuosos, en les mateixes enquestes de conjugació que després li publicà el seu respectuós deixeble Moll, on hi ha formes obtingudes en un centenar de poblacions de tot el domini, ells mateixos reconeixen que no sentiren la forma prendre més que en tres poblacions, totes tres del Ross. (Ceret, Arles i Canet), enlloc més en el centenar de poblacions restants: es tracta, no cal dir-ho, d’una francesada [...]” (VI, 414b48-415a5)

“Pel que fa a prendre[,] enlloc, ni a Mall. [...]. En la seva estupenda ignorància de la història de la llengua, i de tota norma de fonètica històrica, havia ideat AMAlcover l’estranya teoria que el barbarisme local [prә´ndә], innovació recent, d’un sol paratge, era la continuació del llatí prendere [...] (VI, 415a26-40)

“[...] fou per això que sortí de cop amb la pretensió neològica d’adoptar prendre amb dues r-r. [...] Ja havia començat de fer-ho així el 1902 en el BDLC [...] Tot seguit vingueren grans protestes de pertot, però la reverència i el temor del Vicari de Mallorca (“l’Apòstol de la llengua catalana” deien llavors) era tan gran, que molts el seguien, sovint a contracor. Ruyra, més decidit, prengué la bandera contrària, i començà una llarga polèmica entre ells dos [...]. Encesa la polèmica, Fabra, volent fugir de dissensions, cedí, admetent prendre al costat de pendre en el DOrt. (ja en la Gram. de 1912, però aquí reconeixent que la forma pendre és la general).” (VI, 415a51-b6)

“Si he insistit, i insisteixo, a tornar a posar en plena vigència (o almenys a declarar admissibles) les formes pendre, madastra, padastre, és sobretot pel meu deure de lluitar per la independència, fixesa i dignitat de la nostra llengua, mil·lenària i sobirana per damunt de tothom ―fins de gramàtics, escriptors i lingüistes― enfront de la constant submissió al patró castellà-francès que no ha admès altra cosa que cast prender/fr. prendre, madrastra/marâtre [...].” (VI, 415b18-41)

En López del Castillo recull el fet al seu dicc. complementari, on diu que també ho reclama el GEst. Apareix al DCVB i al Gran Larousse català.)?

En Fabra també feia servir la forma sense -r- a les seves Converses filològiques, p.ex. a la 204 (9-X-1920) CCII: "[...] qui l'ha estudiada i ha arribat a saber-la [l'ortografia], perilla de desapendre-la amb la lectura de les nostres publicacions, on abunden tota mena de faltes d'ortografia." Tot i així a la conversa 259 dóna preferència a prendre perquè (erròniament segons en Coromines) equipara la parella prendre/pendre a la parella arbre/abre.

Si al diccionari normatiu hi ha postrar (forma popular) al costat de prostrar (forma etimològica), ¿per què no hi pot haver pendre al costat de prendre (i verbs amb prefix afegit)?

P.S. En Fabra ja ho recollia i abonava al seu Ensayo de gramática de catalán moderno del 1891 (p. 66): "Pendre, tomar, toma una r detrás de la p en todos los tiempos excepto el futuro y el condicional: prenent, prench, pren; pendré, pendría."