Una qüestió que em rosega, sobretot quan
apareix reflectida a la ràdio i la televisió, és la dels mots que tenen els
sufixos -missió, -pressió i -gressió
(i
derivats) i que s’hi pronuncien sistemàticament amb essa sorda. La meva
percepció personal no deixa de ser subjectiva, però juraria que en tot
el meu
món lingüístic (família barcelonina de quatre o cinc generacions per
banda i
banda, i família sobrevinguda de la Plana de Vic) no he sentit mai
espontàniament, en un parlant competent, pronunciar-les amb essa sorda,
sinó
sempre amb essa sonora. Vaig treballar d’“assessor lingüístic” a
Catalunya
Ràdio i Ràdio Associació quan van començar (1984-1986) i vaig
barallar-me
perquè es pronunciessin sonores, però el responsable lingüístic
d’aquella època,
cenyint-se a la normativa, no s’hi va avenir, i les "Emisores de la
Generalitat" van passar a dir-se "Emissores de la Generalitat".
En Joan Solà hi va dedicar un article, “Siguem
més agressius”, al suplement de cultura del diari Avui: “Divendres
passat sentíem la recomanació de Pau Gasol després de la derrota del seu equip,
el Lakers, contra el Celtics: «Espero que serem més agresius en el
pròxim partit». I una persona que ha de fer bullir l'olla d'aquesta secció de
«Parlem-ne» tot d'una va veure que valia la pena de parlar d'aquest curiós
fenomen [...].Ho va descobrir i descriure detalladament ja el Fabra més
primerenc, després d'anys de revisar minuciosament el nostre lèxic. Almenys ja
ho trobo al seu llibret de 1904, el Tractat d'ortografia catalana [...]. De vegades pronunciem amb s
sorda mots o formes que la tenen sonora, com casos, països, Àsia,
centèsim, presagi, amazona, zodíac. El fenomen contrari és més curiós: ¿per
què diem presió i misió, però no pasió (sinó passió)?
En algun cas potser una forma patrimonial amb s sonora influeix sobre
les cultes, com en presos sobre pressió (que esdevé presió)
o en permisos sobre permissió (que esdevé permisió). En
altres casos, com el de Gasol, hi pot haver influència de les paraules
anteriors (presió, etc.) sobre d'altres de terminació anàloga (-sió:
agresió) i sobre les de la mateixa família (agresiu).”
Fabra. Gramàtica (1933), p. 20: "Alguns mots amb ss (tals com impressió, dissolut, premissa) són sovint pronunciats amb s sonora." A Converses, 17, final, supedita la pronúncia a l'etimologia, criteri amb què no coincideixo quan el fenomen és (o era) general.
A les entrades corresponents del diccionari
etimològic d’en Coromines no en trobo cap comentari. De moment, només s.v. glossa he trobat que qualifica impresió de solecisme (DECat, IV, 532b8).
P.S. Afegeixo disoldre,
disolució i disolvent com a propostes d’incorporació tant a la gramàtica, ni
que sigui amb l’etiqueta de “sonorització idiomàtica tradicional”, com al
diccionari descriptiu, on totes aquestes sonoritzacions no apareixen
reflectides (a diferència de moltíssimes altres variants vulgars de moltíssims
termes) si no és en forma d’exemples.
El fenomen està igualment estigmatitzat al País Valencià:
"No és recomanable la pronunciació sonora de la essa sorda en casos com impressió, comissari, articulats impre[z]ió, comi[z]ari." (Guia d'usos lingüístics, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana)
Més. Un dels pocs que trobo que parla del fenomen és en Josep Calveras a les seves Consultes de llenguatge (1933, p. 50-51): "El castellà [...] -SIONE i -SSIONE els fa igualment -sión, sense distingir [...] si el llatí porta una s o dues: cohesión, agresión. Així el castellà pot servir als que no saben llatí per veure [què] cal posar [...]. D'allò que no pot servir el castellà és de distingir quan cal posar s o ss en català. Aquest és el punt difícil de la nostra ortografia, sobretot que el Diccionari Ortogràfic passa per sobre de la pronúncia viva, que molt sovint no segueix el llatí original en l'ús de
s o
ss. Parlant diem: [...]
m'ha fet mala impresió; però, segons el
Diccionari Ortogràfic, seguint l'etimologia llatina, cal escriure [...]
impressió [...]. No hi enfondirem més, perquè això [...] ens portaria a discutir les
Normes generalment ja acceptades [...]."
Posteriorment a la redacció d'aquest afegitó localitzo una col·laboració d'en Calveras a la revista manresana
Civtat, Ideari d'art i cultura, concretament al núm. 13 (juny del 1927), p. 113-120. Es tracta d'un estudi aprofundit sobre aquesta qüestió, en què distingeix entre realitzacions sonores i sordes dintre de la gran família catalana de
mittere i verbs llatins derivats, i també dels femenins de títols nobiliaris com
duque(s)sa. Trobo interessant que doni com a sordes les esses etimològiques de
missió i
missioner, p.ex., però com a sonores les de
comisari,
emisari,
remisió o
admisible, perquè jo diria que, tot i el retrocés del català en molts àmbits, en aquest aspecte concret de la fonètica ha avançat encara més en la seva evolució natural sonoritzant per analogia unes esses dobles etimològiques que sembla que en temps d'en Calveras eren sordes. El gramàtic acabava dient: "[...] sembla principi de raó natural que l'ortografia sigui per la llengua i no la llengua per l'ortografia, i que les paraules preses del llatí cal ortografiar-les no tal com són en la llengua original, sinó tal com se les ha fetes seves la llengua nostra." [P.S. En el cas de
missió i
missioner, i esp. de
missioner, la pronúncia espontània amb essa sorda deu ser per influència de
missa.]
Deixo aquí l'enllaç per si algun especialista hi vol donar un cop d'ull:
CIVTAT 13
V. també aquí l'entrada
sonorització de la essa sorda.
P.S. A aquest grup de paraules s'ha d'afegir
escis(s)ió i
rescis(s)ió, de la família de
abscis(s)a, i
fis(s)ió (amb
fis(s)ura i altres), tots pronunciats espontàniament amb essa sonora.
P.S. També:
discus(s)ió i altres amb el sufix
-cus(s)ió (
concus(s)ió,
percus(s)ió,
percus(s)or,
repercus(s)ió, etc.)