ésAdir (cel·lo)
"Silencis del DIEC" d'en Jaume Salvanyà: "m. [de la marca comercial Cello®] Cinta adhesiva. (DCCN, GD62, GDLC, ésAdir, DNV)"
Viccionari (cel·lo)
CTILC: Blai Bonet (1969), Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, etc. També Brossa (Passat festes)
"Una qüestió col·lateral: el tractament de les metonímies procedents de marques comercials
Aquest mecanisme de formació de lèxic és molt productiu actualment en totes les llengües (vegem la forma popular lot, prou usual, a l'àmbit barceloní si més no, procedent d'una antiga marca avui dia desapareguda, cosa de la qual pocs dels que se'n serveixen en tenen consciència). Sembla, però, que hi ha una reticència tradicional i generalitzada a l'admissió d'aquests especímens des de les instàncies oficials; a part el problema jurídic que es pot derivar de la utilització com a lèxic corrent d'allò que són marques amb patent. Fora de certs casos que han anat entrant ben bé amb comptagotes (DIEC: cel·lotana, tebeo, uralita, vambes, xiruques), qu den avui dia fora de la normativització un seguit de casos d'ús corrent - alguns sense sinònim: mecano, puntax, ròtring, tirita (o l'adaptació tireta), xupa-xup; d'altres amb sinònims poc usats: gil·let. [...]"
Reclamat pel Grup d'Estudis Catalans a El barco fantasma.
També reclamat per en Jaume Salvanyà als seus "Silencis del DIEC":
"f. [de la marca comercial Tiritas®] Tira adhesiva amb un apòsit que es col·loca damunt de les ferides petites a la pell. (DIEC2, GD62, GDLC, DNV: tireta) Si vas a la farmàcia compra tirites."
kosher s'ha catalanitzat en la forma caixer al DIEC2 etc., però em sembla inviable perquè fa pensar massa en el sentit del seu homònim català (‘encarregat de la caixa d’una empresa’)
Possibles opcions: *kaixer, *kàixer, *koixer, *kòixer (totes d’un cert ús)
Dels diccionaris que consulto, trobo aquesta expresió només al DDLC, amb dues cites del 1985, i al diccionari Aguiló amb matís diferent (estar en solitari: estar en soledad: «e un die un clergue que stava en solitari, prop del loch on los sants ángels ...»). Al DECat no se'n diu res.
Altres: ésAdir (que diu que apareix també al DNV), SoftCatalà, Viccionari (que el qualifica de castellanisme) o Termcat (en la combinació escalada en solitari).
A Google Llibres trobo ocurrències de "viatge en solitari" (potser la combinació més antiga) de l'Espinàs (1959) i d'en Jaume Cabré (1974). En altres combinacions: Ferran Canyameres (viure en un lloc) o el lingüista Joan Veny (a Onomàstica i dialectologia).
És d'ús molt general, i sovint de substitució difícil en moltes de les combinacions on ha arrelat.
DECat:
"És molta l'extensió que trobem modernament a la variant esguinçar, i es presenta més o menys amb totes les aplicacions; per exemple, a Tortosa [...]; també en el Maestrat [...]; i a l'extrem oposat del cat. occid. [---]." (III, 702b22-35)
"La sonorització de les consonants en els grups inicials de s + oclusiva és un fenomen vastament escampat [...] en el nostre mot sobreïx dels límits de la llengua: ezginsá a la V. d'Aran i a d'altres parlars del seu contorn occità; encara més de la banda d'Aragó, i això ha fet que el substantiu s'hagi consolidat fins en el castellà normal (DCEC, ESGUINCE), si bé només en la seva aplicació a la petita patologia humana i animal, però això ja des de Cervantes [...]." (III, 702b36-50)
"També ho registrem en els parlars catalans amb aplicació especial a tals sentits: a l'Alta Ribagorça, etc., ezginsátz són els herniats" (III, 702b51-53)
"Quant a la variant fonètica esguinç --font de l'esguince de Cervantes i del cast. normal--- és també esguins en el Maestrat [...] i es deu estendre fins a l'extrem Sud del domini [...]" (III, 703a59-b3)
DECat:
“En els anys 1920-30 se sentia sempre bәrísәs, i recordo que llavors només un o dos cops vaig oir varius, a alguna persona de preocupacions “puristes”. La gent d’edat hem continuat dient-ho d’aquella manera [...]” (IX, 54a6-11)
“Però en els anys 1950-70 ho he sentit sempre en la forma varius, a moltes persones, entre elles de ben poc puristes, i també a algun bon metge. Com que l’adaptació al model de perdiu, Beatriu, emperadriu, Feliu etc. és força natural, potser s’haurà de respectar aquesta decisió de l’ús.” (IX, 54a15-20)
P.S. Recollit al DIEC2 com a entrada secundària.
Decretat com a mot femení. Com és natural, la norma fa que domini en l'ús escrit (p.ex. unes 150 ocurrències femenines per unes 50 de masculines a Google), però se sent sovint en masculí. La gramàtica hauria de donar per bones totes dues formes, com fa amb altres termes, i deixar que l'ús decidís.
És una qüestió en què la gramàtica castellana ha sigut sempre molt més oberta, i amb justificacions que van més enllà de la simple imposició: https://www.wordreference.com/gramatica/mousse
Bata és tan genèric que poder especificar dient batí s'agraeix molt, encara que sigui un castellanisme.
Al CTILC n'hi ha ocurrències des del 1892 (Narcís Oller), incloent-ne de: Juli Vallmitjana, Valentí Castanys, Agustí Esclasans, Sagarra, Perucho, Blai Bonet, Brossa...
Recollit a: DCVB, DNV, GDLC on-line
Combinació absent al DIEC2 i al DCVB. Al DDLC/CTILC sí que apareix recollit: cita de l'Oller del 1885 amb parar, i de Carner del 1918, Sagarra del 1932 etc. etc. amb aturar
És veritat que ordinari és el terme genuí i tradicional, però actualment és pràcticament mort en cat. central, i pot dur a equívoc. En Coromines, tot i advocar per la recuperació d'ordinari en la llengua comuna, considera recader un “castellanisme tolerable” al DECat.
ésAdir l'etiqueta de "no normatiu", i DCVB el recull posant-li la de "castellanisme".
CTILC: cites d'en Pla (1947) i d'en Modest Urgell (1898).
ARCA: una ocurrència "la recadera" en una Renaixensa del 1872; "un recader" a Lo Gay Saber del 15-II-1878, p. 9.
"Tenir molt mala sang", "Fer-se molt mala sang"; i també amb altres intensius: "No et facis tan mala sang!"
Consultant el Google trobo també, sempre respecte a aquesta combinació fossilitzada relativa al caràcter (mala sang), la forma amb intensiu femení: "tanta mala sang", "molta mala sang". En textos literaris que trobo a Google Llibres, però (que són escassos), domina el masculí (Josep Pla, Pere Ortís, el traductor Jordi Arbonès en una carta, un text d'en Xirinachs; també el Patufet del 20-VIII-1937 [p. 784 , ARCA]).
La diferència d'intensiu és sintàctica: l'un és adjectiu femení, mentre que l'altre és adverbial.
A partir d'aquí la cosa queda més clara. Mala sang 'caràcter' és una combinació estereotipada antiga; però també ho és (molt/tan) mala sang, perquè l'intensiu determina l'adjectiu mala; és a dir, que el significat no és 'quanta sang mala!' sinó 'quina sang tan mala'. "Molta mala sang" i "tanta mala sang", doncs, no són proverbials, i no poden referir-se al caràcter.
A falta de més material (a l'ésAdir no en sé trobar cap referència), poso aquí les traduccions que tinc incorporades a la meva llista anglès-català:
"the l. thing to (do...) – el que sobretot no has de (fer), el que no has de (fer) de cap manera, el que no has de (fer) mai de la vida, el que no has de (fer) per res del món... (the l. thing she wanted... ‘el que no volia per res del món...’,‘el que no volia de cap manera...’; ‘la cosa que més desitjava era que no...’) / the l. thing I expected – la cosa que menys m’esperava; una cosa que no m’esperava de cap manera (alternatives a la trad. literal del dicc.) / the l. thing I need is a fight – només em faltava barallar-me (quan la baralla ja té lloc, esp. després d’altres incidents desafortunats)"
"No se sap", "se celebra", "com te dius?"... No són formes ni arbitràries ni castellanes com assegura amb rotunditat l'Eugeni S. Reig (v. article seu dintre Qüestions de llengua (56), que en conté dos més de més afinats).
Es tracta d'un cas més de riquesa de la llengua, producte d'evolució de formes antigues. V. p.ex. l'apartat "Proclisi" a la Gramàtica del català contemporani (volum 1, M 3.1.9, p. 572-576)
No caldria haver de seguir. N'hi ha molts estudis i exemples. Algun:
- "La llengua de Carles Riba" de la Maria Pilar Perea, apartat 3.2.a
- Poesias jocosas y serias del Rector de Vallfogona
- ...
DECat:
“En català oriental [solell/solei] ha quedat estrictament en l’acc. de paratge on toca molt el sol [...]; i pertot amb -yl representada per ḭ, àdhuc en la zona barcelonina (dissimilació a la manera de paiola, fiol, llentia, fuiola etc.); encara que el DFa. hi posi solell, solellada, assolellar, imposició gràfica que no ha tingut èxit, i crec que l’Institut i la llengua comuna i literària farien bé de renunciar-hi [...]. El solei, un solei, són l’expressió corrent en català central, i fins tot el cat. or., per al que en cat. occid. i cerdà es diu la solana o el solà.” (VIII, 16b43-55)
“En l’ús comú del cat. central solei és conegut avui com a substantiu i també com a adjectiu [...]. L’ús adjectiu és ara el més divulgat: “una muntanya molt soleia”, “en aquella casa viurem millor: és més soleia”.” (VIII, 17a5-13)
“Assoleiat: [...] Atl. [...]. Mentre que en el substantiu ha quedat soleiada. [...] Costa [...]. La poesia La Soleiada és una de les importants de Maragall. [...] Alcover [...], Masó Torrents [...].” (VIII, 17b20-39)
