extrovertit

DECat: "Extrovertit, extroversió, que alguns han volgut alterar en extraversió, -tit, però no cal apartar-se dels anglesos que ja crearen extrovert en el S. XVII, i que en això capitanejaren [...]." (IX, 208b21-24)

*privacitat

És absent al DCVB, al Fabra i al DECat; inclòs al DIEC2 tot i la seva condició d’anglicisme clar i innecessari que als mitjans de comunicació està arraconant intimitat; sí al DDLC, amb cites del 1979 com a més antigues; amb el sentit ‘condició de privat’, d’altra banda, ja existia privadesa [Fabra, etc.]; finalment, la fitxa de l’ésAdir diu: “En les traduccions de l'anglès privacy, no oblidem intimitat, soledat, aïllament o secret, segons el context”, que demostra més seny que l’IEC en la seva admisió al dicc. normatiu.

despreciar vs. apreciar

DECat:

"“[DTo. 1647 “despreciar o menysprear”; id. Belv., Lab.]. Combatut pels puristes i certament no sense raó; però tanmateix, tot reservant la preferència per a menysprear com a terme normal de la llengua literària, aconsello donar-li admissió com a substitut estilístic possible, sobretot en llenguatge familiar i oral (no cal dir que mentre s’accentuï el present en la i): notem que un jutge tan bo, i més aviat sever en aquest aspecte [Espriu] no s’abstenia d’usar-lo en prosa planera, i fins en vers [...]; també en Tomàs Aguiló, Víctor Català, Maragall, Coromines etc.2 Despreciable [Belv.; Verdaguer] [...]; despreciatiu (“desdeñoso”, DBal.; Pons Mass. [...] Mrn. Vayreda [...]).” (VI, 808a22-47)

“2 No és impertinent de fer memòria, a propòsit d’això, que fins la llengua d’oc clàssica admeté, al costat de mesprezar, una formació paral·lela desprezar [...].” (VI, 808b25-31)"

críquet

ésAdir:

"En registres informals pot funcionar com a paraula plana, coincidint amb l'anglès"

filàntrops i misàntrops

DECat:

"filàntrop [1868, SLit.-Costa; Lab. 1888],4" (III, 1033b24-25)

" 4 [...] Quant a l'accentuació, és també la d'aquells diccionaris i de l'AlcM, la de l'ètimon grec, l'adoptada per les altres llengües romàniques (it. filàntropo, etc.), i la de tota llengua, puix que el francès no compta per a tals coses. L'accentuació ciclòp, filantròp, era una preocupació personal de Riba acceptada per Fabra. El llatí no va arribar a pendre mai el mot. ¿Per què hauríem d'atenir-nos al francès, llengua de sistema oposat al nostre? Bé rebutgem els estomàc o catalòg i republíca de certs rossellonesos, i fins hem descartat l'antic filosòp, anant contra el corrent dels segles." (III, 1034a7-20)

"Misàntrop [...]: l'accentuació en la à, que ja era tradicional, és la conforme al grec (hel·lenisme que a penes arribà a usar-se en llatí), el mot dugué sempre l'empremta indel·leble que li deixaren Plató, Lucià i Demòstenes, i per més que Molière hi aportés la seva, no valia la pena de canviar aquesta accentuació il·lustre, ja usual, i encara viva; voto, sense vacil·lar, perquè es restableixi." (V, 705b9-28)

peto, pantalons de peto

Absent al DIEC2, present al GDLC. Recollit al DDLC, amb una cita d'en Porcel del 1961 com a primera ocurrència.

El Termcat en té una fitxa descriptiva força completa on en justifica l'admisió (Termcat).

Està recollit al diccionari de la UB com a equivalent d'una de les accepcions de dungarees.

Interessants les dues notes de l'Albert Pla Nualart a l'article "Mono de mono". La segona és sobre el peto.

 

peus d'ànec 'aletes de submarinista'

DDLC.

No DIEC2 ni GDLC, però s.v. aleta tots dos inclouen el terme peu d’ànec a la definició corresponent: ‘Cadascun dels suplements de goma en forma de peu d’ànec que els nedadors es calcen per tal que els ajudin a nedar’

anex

Així, amb una sola ena, al dicc. Fabra del 1932 i a la segona ed. del 1954, segons el DECat, que insisteix repetidament en la possibilitat d'optar per la ena simple o la geminada:

"Anex (DFa.1 i DFa.2) o annex, anexar o annexar, anexió o annexió, anexionar o annexionar, V. nexe" (I, 313a42-43)

 A l'entrada nexe, on s'insisteix en l'opció dual de forma encara més extensa, en Coromines rebla el seu suport a anex dient:

"Tinc entès que la secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans va aprovar, abril 1979, la grafia amb -nn-, annex; en la meva opinió la grafia connex sí però anex del DFa. em sembla molt racional ja que anex, anexió etc. hi formen una família ja assimilada llarg temps ha; hauríem de posar-nos a dir annual, annualitat, annul·lació, annul·lar? Connex sí, perquè és mot d'entrada recent, i d'ús limitat a certes esferes de la llengua, i a més con- és prefix viu, funcional en català i hi va bé pel sentit que expressa, mentre que an- no és sentit com a prefix." (V, 924b50-925a1)

També amb ena simple al Diccionari ortogràfic

camaril

 DECat:

“[1798, doc. de Sta. C. de Queralt]; 1803, Belv., -ril: “camarín, interior capella”; Lab., 1839; [...] Verd., Atl. introd., p. 34; és tradicional a Montserrat, Font-romeu (si bé amb -ll), Núria, etc.” (II, 452a19-24)

"no oblidem que el radical camar- [...] no és menys genuí en català que cambr- (pensin bé els més autoritzats que jo si és assenyat imposar cambril).” (II, 452a39-43)

 DCVB, no DIEC.

Al CTILC, cites de: Pitarra, Dolors Monserdà, Pons i Massaveu, Emili Vilanova, Narcís Oller, Raimon Casellas, Verdaguer, etc.

 

flato

DECat:

"Del ll. FLARE ha sortit el cultisme flato amb el sentit de 'doloret molest però poc significatiu (a la melsa etc.)', pròpiament 'acumulació de gasos en el tub digestiu' [...]" (IV, 854a19-22)

ous dusos

És la forma idiomàtica i tradicional de dir-ho a bona part del català central, i s'ha utilitzat també tradicionalment (i s'utilitza) en registres col·loquials i fins i tot estàndards. En trobo casos almenys des del 1880, en un Butlletí d'Associacions Excursionistes (Butlletí).

Comparteix aquest criteri la gent de l'ésAdir: dur | dura; durs | dures - ésAdir

Han fet servir aquesta forma escriptors com en Narcís Oller ("rosegons dusos" a Notes de color, 1883), en Joan Maragall o la Irene Rocas (llofriuenca).

En Gabriel Ferrater en deia: "Contra totes les prèdiques, els habitants de Chicago segueixen dient I ain't, i els de Barcelona segueixen dient ous dusos." ("Gramàtiques per donar i per vendre")

És un cas més de plural en què el parlant vol senzillament deixar clar que fa servir el plural, com crusos, senassos o llàpissos.

mostruari 'mostrari'

DECat:

"és formació ben comprensible en català on formen joc tradicional monstre (ll. monstrum) i monstruós (ll. monstruosus) ―mots de la família de mostrar―, és natural doncs que el nostre llenguatge mercantil [...] vagi crear l'irreprotxable mostruari [...]." (V, 815a2-24)

 DCVB i DDLC.

Ocurrències CTILC: Valentí Almirall, Antoni de Bofarull, Dolors Monserdà, Narcís Oller, Prudenci Bertana, Santiago Rusiñol, Joan Santamaria, Josep M. López-Picó, Blai Bonet, Joan Perucho (Mostruari fantàstic), Ramon Solsona, etc.

barco

7 de setembre del 2021. L'Institut d'Estudis Catalans encara no ha inclòs la paraula barco al diccionari normatiu.

Es manté la incongruència d'admetre barquet, un seu derivat força productiu, però només en l'acc. 'Caixó on una persona s’agenolla per rentar roba al riu.' (DIEC2, GDLC)

Admès al DNV des de c. 2016.

Al l'entrada de barco DCVB se'n diu: "Es un castellanisme introduït i arrelat dins tot el territori de la nostra llengua."

DECat: “avui està arrelat a tot el territori lingüístic (per bé que encara el rebutgi la llengua literària), i ja es troba en velles cançons populars; d’ací el diminutiu barquet, encara més general” (I, 641b28-36)

L'entrada de "Silencis del DIEC":

barco
m. Vaixell. (DCVB, DCCN, GD62, ésAdir, DNV)
No he viatjat mai amb barco ni amb avió.
Qui sap fer barquets de paper?

Extrec fragments extensos de l'interessant article d'en Felip Gombau a Núvol (25-IX-2016):

"Ara, en este article, vull aprofundir en el tema i tractar un grup de paraules controvertides: els barbarismes. Segons el diccionari, un barbarisme és un «element lingüístic d’origen estranger que no es considera assimilat a la llengua pròpia». Però, ¿quan es considera que una paraula estrangera està assimilada o no a la nostra llengua? Per exemple, la paraula barco és «estrangera» (ve del castellà), però està assimilada a la nostra llengua (la diem tots els parlants); aleshores, ¿es considera un barbarisme o no? Fins ara, la solució era molt senzilla. En el Diccionari de barbarismes (1997), publicat en Edicions 62, els autors David Paloma i Albert Rico consideraven que el terme «barbarisme» era una «desviació de la normativa establerta (bàsicament pel que fa al lèxic), en el nostre cas la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans». Per tant, com que la paraula barco no apareix en el DIEC, es desvia de la normativa i, en conseqüència, és un barbarisme."

"Molts professionals de la llengua (periodistes, correctors, professors…), avesats a les restriccions de la Secció Filològica de l’IEC, estan en contra que el diccionari normatiu accepte barbarismes, sobretot castellanismes. ¿Per què hem d’acceptar barco, per exemple, si ja tenim vaixell, que és un terme genuí i diferent del castellà? Però el purisme lingüístic topeta de cara amb una realitat aclaparadora: per molt que l’Institut considere barco incorrecte, «és un castellanisme introduït i arrelat dins tot el territori de la nostra llengua», en paraules d’Alcover i Moll. De fet els mateixos “anticastellanitzadors” són els primers que l’usen sense cap remordiment. Quan això passa —cada vegada més, ens agrade o no—, es produïx una reacció en cadena.En primer lloc, els literats comencen a escriure la paraula assimilada; en el cas de barco, el terme apareix escrit, com a mínim, des del segle XIX. Podeu consultar en línia el CIVAL (Corpus informatitzat del valencià) i el CTILC (Corpus textual informatitzat de la llengua catalana), uns instruments de l’Acadèmia i de l’Institut, respectivament, per a saber quins escriptors de renom usen cada paraula i quan.

En segon lloc, els periodistes redacten llibres d’estil on decidixen fer servir els usos lingüístics habituals de la societat actual. Així, es veuen en la necessitat de saltar-se puntualment la norma i d’admetre pel seu compte no poques paraules per a reproduir l’espontaneïtat, l’expressivitat i la riquesa de la llengua. És el cas, entre altres, del llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), anomenat Ésadir, que considera que barco és d’ús general, tot i que el DIEC no recull el terme."

paio

Terme tradicional de registre col·loquial, encara en ús oral i literari: al CTILC, que arriba fins al 2013, cites del 2010; Disset maneres de matar un home amb un tovalló del 2016 de l’humorista Òscar Andreu; Ets un merda, i ho saps del 2017 de l’humorista Jaïr Domínguez; Jugar-s’hi la vida d’en Màrius Serra del 2019; etc. 

tremolor m i f

DECat:

"Cas en què la llengua vacil·la entre el masculí i el femení, una mica en tots els àmbits de l'idioma, encara que el DFa., seguint l'ex. de Belv. i Lab., només el doni com a masculí [ja no DIEC2] [...]. Coromines, que usà el mot molt sovint, ho féu en tots dos gèneres, però no capritxosament, car sembla marcar-s'hi una valuosa distinció de matís [...]. La diferència és, doncs (almenys en termes generals): Fem. 'acció duradora de tremolar', verament abstracte; Masc. 'accés de tremolament, acte momentani, estremiment' (gairebé un concret)." (VIII, 742a38-743a34)

a sotaveu

DECat:

“A sota veu [1919, Pons Mass.; DFa.]” (VIII, 118b11-12)

“+A sotaveu ‘en veu baixa’ (no en el DFa., però és usualíssim, i amb matís peculiar, crec que val més escriure-ho junt, o si de cas, amb guionet, però no com a locució de tres mots)” (IX, 225b21-24)

 

En suport de la forma soldada tenim l'analogia amb formes semblants acceptades normativament, com de sotamà.

 

pitxi

No inclòs las diccs. que consulto (no DIEC2, no DDLC). Equivalent aproximat a l'anglès pinafore.

palmar-la 'morir-se'

 

palmar-la - Optimot, consultes lingüístiques - GenCat

ésAdir > palmar-la

Recollit, entre altres obres, al DDLC, al GD62, al DSFF i al DNV. Lleng. col·loquial. Morir-se. També: palmar (DDLC, DNV).

encostipar-se, encostipat

Encostipar verb al DCVB, no DIEC2.

DECat:

“Tan vivaç ha restat sempre encadarnar que a la seva influència es deu el que generalment es digui ara encostipar-se per constipar-se ‘agafar un refredat’, en el català central.” (II, 380a29-32)

“substantiu costipat m. ‘cadarn’, mot familiar molt estès (també val. [...])” (III, 776b26-38)

Cites CTILC de encostipat subst. des d'en Pons i Massaveu (1878), incloent-hi l'Emili Vilanova, en Narcís Oller, en Prudenci Bertrana, i escriptors més recents com en Quim Monzó, en Jaume Fuster, etc.

ocurrent

No té gaire sentit que el DIEC2 inclogui l'acc. 'pensada enginyosa, aguda' de ocurrència però no reculli ocurrent.

Ho detecta el blog "Silencis del DIEC":

"ocurrent
adj. Que té ocurrències; agut, original, enginyós. (DCVB, DNV)
Una persona ocurrent, unes bromes ocurrents."

tras- ('trans-') prefix

Sobre trasbord:

DECat: "transbord [DFa.; trasbord, 1925, Josep Pla]." (II, 102a41-42)

De l'entrada transbord del DCVB: "Fon.: tɾəzbóɾt (Barc., Palma); tɾazbóɾt (Val.)."

 

Sobre trasplantar:

 

DECat: "Fabra vacil·là entre traspl- i transpl- (DFa.1), però decidint-se per trasplantar ens donà ordre (1948) de posar-ho així en el DFa.2: realment única forma admissible, puix que no estem davant un llatinisme sinó un mot popular, d'esfera agrícola (cf. trasbalsar, traspalar, traspassar, traspostar, traspuar etc.)." (VI, 590a58-b3)

atmòsfera

DECat: "[...] generalment atmòsfera [...]. Com més anys passen més sembla que l'esforç per fer acceptar a la gent l'accentuació atmosfera, per més que teòricament motivat, pot restar infructuós. I no sé si realment val la pena; fins i tot es podria al·legar que si el cpt. s'hagués format ja en grec hi hauria estat esdrúixol [...], cas en el qual s'ha admès sovint la conservació de l'accent grec (símptoma, asímptot, Ifigènia, etc.), contra el llatí." (I, 474b41-52)

mermelada

DECat:

-“Melmelada, pres del port. marmelada pròpiament ‘codonyat’, derivat de marmelo ‘codony’, si bé en cat. i altres llengües romàniques, que també el manllevaren del portuguès, el mot fou alterat en la síl·laba inicial per la influència de mel, i en part el mot sofrí influències recíproques entre aquestes llengües [...]” (V, 551b54-60)

-“En català s’ha pronunciat sovint mǝrmǝládǝ per influència de la forma francesa i castellana, però en parlars conservadors sona męlmǝládǝ, com un veritable compost amb dues vocals més o menys tòniques [...].” (V, 552a3-10)



Documentació suplementària:

-Mermelada al dicc. Costa (1868), al dicc. Aguiló amb remisió a melmelada.

-A Lo forn del rei d’en Pitarra; a Ronda de mort a Sinera de l’Espriu.

-Formes d’altres llengües: cast. mermelada, fr. marmelade, it. mermellata/marmellata, angl. marmalade. Cita d’en Pere Verdaguer (Comentaris sobre el vocabulari rossellonès, p. 185): “Al Rosselló hom sap el que és la marmelada, però hom ignora el que és la melmelada. En canvi Fabra ignora el primer d'aquests mots i defineix el segon [...].”

bombò

 Del DECat:

"formació del llenguatge infantil per reduplicació de l'adjectiu bo; en català creada en part espontàniament, i introduïda en part o consolidada per imitació del fr. bombon." (II, 79a14-17)

"la forma bombò, -bó, juntament amb la més definidament infantil bobò, degué existir entre la gent que parlava més amb infants, des de llunyans orígens. No he sentit altra cosa que bombò amb o oberta (fora, és clar, de les comarques gironines); en la forma més afrancesada coexisteixen bombò i bombó (la registrada pel DFa. i AlcM); totes dues les he sentides en català central però crec predominant bombò, i ja el 1933 anotava jo que era la forma més corrent a Barcelona [...]." (II, 79a21-31 i ss.)

quarto 'cambra'

D'ús habitual des de fa anys i panys, i encara no acceptat oficialment tot i l'acceptació del mateix mot amb altres accs.

 DECat: "castellanisme antic molt difós en la llengua amb els sentits de 'cambra' [...] i quartos 'diners', tenir molts quartos 'ser ric', d'ús col·loquial" (VI, 903a4-8)

 No DIEC2, encara.

El blog "Silencis del DIEC" ho inclou amb exs.: "m. Habitació, cambra. (DCVB, DCCN, GD62, GDLC, ésAdir, DSFF, DNV). El quarto dels mals endreços, el quarto de bany, el quartet de la fotocopiadora."

Reclamat pel Grup d'Estudis Catalans (1992)

V. quarto fosc en aquest blog mateix

tonto i derivats

DECat: tonto, d'on destaco que fins i tot en Fabra el feia servir, i el comentari: "Guardem-nos nosaltres de postergar, a causa de tonto i derivs., l'ús de mots tan nostres [...] com toix, totxo, neci, ruc, talòs, beneit, babau, però jo diria que és excessiu condemnar-lo sense apel·lació." (VIII, 562a41-44)

DCVB: Cites des del 1627, incloent-ne del dicc. Lacavalleria, una d'en Tomàs Aguiló i una de l'Emili Vilanova. S'hi recullen també atontar i atontir. Se n'ha format també tontet i altres derivats afectius; i fins i tot un grapat de locucions i refranys a diferents punts del domini lingüístic (v. els que apareixen s.v. tonto del DCVB mateix, i una colla més a Paremiologia catalana comparada digital d'en Víctor Pàmies)

DDLC. Tonto: Oller, Vayreda, Sagarra, Puig i Ferreter, Sebastià Juan Arbó, etc. Atontar: Bosch de la Trinxeria. Atontir: Oller. Entontir: Espriu, Manent

P.S. tonteria. Al CTILC, cites de la Monserdà, l'Oller, en Rusiñol, en Sagarra, en Pla...

posavasos

 I és clar que és castellanisme. Però és l'única forma que es fa servir amb espontaneïtat. No als diccs excepte el GD62. Acceptat per l'ésAdir. Reclamat pel Grup d'Estudis Catalans (1992). Utilitzat per en Sergi Pàmies o en Toni Sala (consulta a Google Llibres).

L'única alternativa plausible és la proposta neològica sotagot formada a partir de l'estructura de composició de sotacopa. El rodal del DIEC2 (acc. 3.1), Viquipèdia o Termcat (amb sotagot com a entrada secundària) em sembla inviable a causa del gran nombre d'accepcions que té aquest mot. Aquesta proposta "oficial" és un invent que no apareix al DCVB, al Fabra ni al DDLC, que estaria bé de saber com la justifica qui la va incloure al diccionari normatiu.

V. també posagots (Fitxes CDLPV - Eines de Llengua)

a l'espera

Locució condemnada per l'Optimot i no recollida pel DCVB ni el DIEC2, però sí pel DDLC i el GDLC. Acceptada per l'ésAdir.

La fa servir l'especialista M. Teresa Cabré a A l’entorn de la paraula (II): lexicologia catalana.

A Problemes de la llengua a València i als seus voltants d'en Germà Colon es diu: "Jo coneixia la locució a l'espera com a terme de caça; això forma part del meu vocabulari passiu, i no sé ara dir on vaig escoltar-la per primera vegada; potser que fou per terres de València. Però més endavant vaig trobar a l'espera 'a l'affût', com a expressió cinegètica, en gran part de l'occità i del franco-provençal."

Joan Coromines, al seu dicc. etimològic, definint una accepció de parar: "Quelcom de comparable en els Pirineus gironins, però amb matís diferent, ' estar-se aturat en un indret precís a l'espera o a l'aguait d'algú'" (DECat, VI, 263a53-55)

També la fa servir en Carles Riba al conte "La pietat de la reina Alina" (D'ací d'allà del febrer del 1918): "I a l'altre costat de l'estrada, la Mort, dòcil a l'espera."

kohl

Els diccs. DCVB i DIEC2 recullen només alcofoll, però el DDLC conté cita d'en Pla del 1928. En l'ús col·loquial no es fa servir alcofoll.

patxuli

pàtxuli a la GEC. DDLC pàtxuli com a entrada principal, però amb cita d'en Pla amb la forma patxulí. Al DCVB patxolí també agut, amb cita de Moreira. Al DECat patxulí.

Jo l'havia sentit sempre com a mot pla, i m'ho referma l'ús que en fa en Sergi Belbel en una obra de teatre del 2004. Aquesta és una de les 6 ocurrències del CTILC, on a part d'aquesta n'hi ha dues amb la forma esdrúixola però totes dues d'aquest s. XXI (i per tant potser passades pel tamís normatiu), mentre que les tres amb forma aguda són de la dècada dels 50 i els 60 del segle XX.

Formes aguda i esdrúixola acceptades pel Diccionari normatiu valencià

gelera

 Els diccionaris donen glacera com a equivalent de glacier, però en Coromines els contradiu de forma clara (i ell va voltar molt per l'alta muntanya catalana). Fragments del DECat:

-"Gelera [...] popular en el Canigó parlant de les que es troben al peu de la Pica (Balaig, Cadí) (Jampy, Lliris, Flors ---, "gelera: glacier", s. v.), i les grans geleres de les Maleïdes." (IV, 450b38-43)

-"AlcM confon gelera amb ventisquero, que és la congesta (neu)." (IV, 451b1-2)

-"Per expressar la idea del francès glacier, it. ghiacciaio, reto-rom. glatschier [...], algú ha assajat glacera (DFa.), però els muntanyencs en diem en els Pirineus gelera (recordo des de c. 1924 les geleres d'Aneto, de les Maleïdes, i també s'ha usat per als rastres que n'hi ha entorn de la Pica de Canigó, i les petites de les Valls de Boí, Ferrera i Espot [...]." (IV, 521a16-25)

viso 'combinació' (o no ben bé)

D'ús habitual, pronunciat a la catalana (amb u final), a l'època en què se'n duia.

Al CTILC n'hi ha cita d'en Carles Capdevila del 1934.

visillo

Castellanisme incorporat a l'ús col·loquial, pronunciat a la catalana (amb u final), que ni estor ni transparent no han aconseguit substitituir amb naturalitat.

El Diccionari català-castellà & catellà-català de l'Antoni Rovira i Virgili el fa equivaldre a cortineta (que en Pla fa servir, cita 1955 al DDLC).

No als diccs. excepte al DDLC. Cites CTILC: Dolors Monserdà 1917, Llorenç Villalonga (amb cursiva) i alguna altra de més recent.

Cf. viso

farol 'catxa'

- fer farols ‘farolejar’ cita Picó 1914 al DDLC; DCVB, no DIEC2

- fanal (ultracorrecció per farol)

- Acc. recollida al DCVB. No DIEC2 ni DDLC. Acceptat per l'ésAdir. Sí DNV, definit 'En els jocs d'atzar, envit enganyós, que es fa com si es tinguera un bon joc, i que pretén provocar l'abstenció o la retirada dels contraris'

- farol — Fitxes CDLPV - Eines de Llengua

traidor

 DECat:

"Originàriament es pronuncià traïdor: n’hem vist un cas en les LlegRimSev [...]. De fet, però, aquest i un vers de Llull [...] són ja cas excepcional des de l’època més antiga, car totes les altres dades medievals i modernes que en trobo, en vers, i ja en el S. XIII, ens el presenten bisíl·lab. En els Set Savis [...] ja és constant [...] Després: [...] Turmeda [...], Ausiàs ([...] crec que no n’hi ha excepció en tota l’obra d’Ausiàs, com tampoc no en sé en els altres poetes que cito) [...], JRoig [...].” (VIII, 695a44-b17)

“Així continuà igual en els segles posteriors fins a la Renaix. [...]. He observat tots els casos, nombrosos, en què el mot apareix en el Romllo. de MilàF, i es pot dir que són de traįdor sense excepcions [...]. Els poetes moderns segueixen fent el mateix. Ni si hi incloem el fem. traidora no trobarem altra cosa [...], JRoig [...] MilàF [...], Atl. [...]. I els apòstrofes de Maragall a Barcelona: “que ets vana i coquina i traidora i grollera”, “esclata, impensada i segura i traidora...”.” (VIII, 695b18-57)

“Perquè, en efecte, també en els nostres dies, deixant-se de preocupacions normatives, els poetes han seguit fent el mateix: [...] Verdaguer [...]. No se n’escapa ningú, ni els més moderns: [...] Alomar [...], V. Gassol (1950). Fins Josep Carner, almenys el jove Carner, s’hi atenia, en un poema de 1910 [...]. Cal arribar a la seva vellesa per veure-li acatar el diccionari [...]. Llicència poètica? No, doncs, sinó fet constant de la llengua. Ja vaig descabdellar àmpliament el tema d’aquesta dièresi (dins un marc general) en LleuresC, 63-65. Em sembla ara més clar encara que aleshores, que com proposà En Moll s’hauria de derogar la dièresi en aquest mot (potser deixant oberta la possibilitat que hi recorrin els poetes a qui els abelleixi) [...].” (VIII, 695b58-696a39)

professó

 

DECat:

“professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis 'acció de professar' (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del llatí clàssic profectio 'acció d'anar-se'n'), però malgrat d'això fou d'ús si fa no fa constant des del S. XIII fins a temps bastant recents: Llull, Muntaner, Joanot Martorell, VidesR, etc.; avui encara avui professó segueix essent l'única forma usual en el llenguatge oral (no "forma vulgar i dialectal" com diu AlcM) a tot el Princ.: pronunciar prusǝsợ seria percebut per tothom com un cas de pedanteria [...]” (II, 655b52-656a19 i nota 4 corresponent)

P.S. M'avisen que la paraula és normativa des de fa un quant temps. Absent al Fabra, però recollida al DIEC, el GDLC, etc.