posavasos

 I és clar que és castellanisme. Però és l'única forma que es fa servir amb espontaneïtat. No als diccs excepte el GD62. Acceptat per l'ésAdir. Reclamat pel Grup d'Estudis Catalans (1992). Utilitzat per en Sergi Pàmies o en Toni Sala (consulta a Google Llibres).

L'única alternativa plausible és la proposta neològica sotagot formada a partir de l'estructura de composició de sotacopa. El rodal del DIEC2 (acc. 3.1), Viquipèdia o Termcat (amb sotagot com a entrada secundària) em sembla inviable a causa del gran nombre d'accepcions que té aquest mot. Aquesta proposta "oficial" és un invent que no apareix al DCVB, al Fabra ni al DDLC, que estaria bé de saber com la justifica qui la va incloure al diccionari normatiu.

V. també posagots (Fitxes CDLPV - Eines de Llengua)

a l'espera

Locució condemnada per l'Optimot i no recollida pel DCVB ni el DIEC2, però sí pel DDLC i el GDLC. Acceptada per l'ésAdir.

La fa servir l'especialista M. Teresa Cabré a A l’entorn de la paraula (II): lexicologia catalana.

A Problemes de la llengua a València i als seus voltants d'en Germà Colon es diu: "Jo coneixia la locució a l'espera com a terme de caça; això forma part del meu vocabulari passiu, i no sé ara dir on vaig escoltar-la per primera vegada; potser que fou per terres de València. Però més endavant vaig trobar a l'espera 'a l'affût', com a expressió cinegètica, en gran part de l'occità i del franco-provençal."

Joan Coromines, al seu dicc. etimològic, definint una accepció de parar: "Quelcom de comparable en els Pirineus gironins, però amb matís diferent, ' estar-se aturat en un indret precís a l'espera o a l'aguait d'algú'" (DECat, VI, 263a53-55)

També la fa servir en Carles Riba al conte "La pietat de la reina Alina" (D'ací d'allà del febrer del 1918): "I a l'altre costat de l'estrada, la Mort, dòcil a l'espera."

kohl

Els diccs. DCVB i DIEC2 recullen només alcofoll, però el DDLC conté cita d'en Pla del 1928. En l'ús col·loquial no es fa servir alcofoll.

patxuli

pàtxuli a la GEC. DDLC pàtxuli com a entrada principal, però amb cita d'en Pla amb la forma patxulí. Al DCVB patxolí també agut, amb cita de Moreira. Al DECat patxulí.

Jo l'havia sentit sempre com a mot pla, i m'ho referma l'ús que en fa en Sergi Belbel en una obra de teatre del 2004. Aquesta és una de les 6 ocurrències del CTILC, on a part d'aquesta n'hi ha dues amb la forma esdrúixola però totes dues d'aquest s. XXI (i per tant potser passades pel tamís normatiu), mentre que les tres amb forma aguda són de la dècada dels 50 i els 60 del segle XX.

Formes aguda i esdrúixola acceptades pel Diccionari normatiu valencià

gelera

 Els diccionaris donen glacera com a equivalent de glacier, però en Coromines els contradiu de forma clara (i ell va voltar molt per l'alta muntanya catalana). Fragments del DECat:

-"Gelera [...] popular en el Canigó parlant de les que es troben al peu de la Pica (Balaig, Cadí) (Jampy, Lliris, Flors ---, "gelera: glacier", s. v.), i les grans geleres de les Maleïdes." (IV, 450b38-43)

-"AlcM confon gelera amb ventisquero, que és la congesta (neu)." (IV, 451b1-2)

-"Per expressar la idea del francès glacier, it. ghiacciaio, reto-rom. glatschier [...], algú ha assajat glacera (DFa.), però els muntanyencs en diem en els Pirineus gelera (recordo des de c. 1924 les geleres d'Aneto, de les Maleïdes, i també s'ha usat per als rastres que n'hi ha entorn de la Pica de Canigó, i les petites de les Valls de Boí, Ferrera i Espot [...]." (IV, 521a16-25)

viso 'combinació' (o no ben bé)

D'ús habitual, pronunciat a la catalana (amb u final), a l'època en què se'n duia.

Al CTILC n'hi ha cita d'en Carles Capdevila del 1934.

visillo

Castellanisme incorporat a l'ús col·loquial, pronunciat a la catalana (amb u final), que ni estor ni transparent no han aconseguit substitituir amb naturalitat.

El Diccionari català-castellà & catellà-català de l'Antoni Rovira i Virgili el fa equivaldre a cortineta (que en Pla fa servir, cita 1955 al DDLC).

No als diccs. excepte al DDLC. Cites CTILC: Dolors Monserdà 1917, Llorenç Villalonga (amb cursiva) i alguna altra de més recent.

Cf. viso

farol 'catxa'

- fer farols ‘farolejar’ cita Picó 1914 al DDLC; DCVB, no DIEC2

- fanal (ultracorrecció per farol)

- Acc. recollida al DCVB. No DIEC2 ni DDLC. Acceptat per l'ésAdir. Sí DNV, definit 'En els jocs d'atzar, envit enganyós, que es fa com si es tinguera un bon joc, i que pretén provocar l'abstenció o la retirada dels contraris'

- farol — Fitxes CDLPV - Eines de Llengua

traidor

 DECat:

"Originàriament es pronuncià traïdor: n’hem vist un cas en les LlegRimSev [...]. De fet, però, aquest i un vers de Llull [...] són ja cas excepcional des de l’època més antiga, car totes les altres dades medievals i modernes que en trobo, en vers, i ja en el S. XIII, ens el presenten bisíl·lab. En els Set Savis [...] ja és constant [...] Després: [...] Turmeda [...], Ausiàs ([...] crec que no n’hi ha excepció en tota l’obra d’Ausiàs, com tampoc no en sé en els altres poetes que cito) [...], JRoig [...].” (VIII, 695a44-b17)

“Així continuà igual en els segles posteriors fins a la Renaix. [...]. He observat tots els casos, nombrosos, en què el mot apareix en el Romllo. de MilàF, i es pot dir que són de traįdor sense excepcions [...]. Els poetes moderns segueixen fent el mateix. Ni si hi incloem el fem. traidora no trobarem altra cosa [...], JRoig [...] MilàF [...], Atl. [...]. I els apòstrofes de Maragall a Barcelona: “que ets vana i coquina i traidora i grollera”, “esclata, impensada i segura i traidora...”.” (VIII, 695b18-57)

“Perquè, en efecte, també en els nostres dies, deixant-se de preocupacions normatives, els poetes han seguit fent el mateix: [...] Verdaguer [...]. No se n’escapa ningú, ni els més moderns: [...] Alomar [...], V. Gassol (1950). Fins Josep Carner, almenys el jove Carner, s’hi atenia, en un poema de 1910 [...]. Cal arribar a la seva vellesa per veure-li acatar el diccionari [...]. Llicència poètica? No, doncs, sinó fet constant de la llengua. Ja vaig descabdellar àmpliament el tema d’aquesta dièresi (dins un marc general) en LleuresC, 63-65. Em sembla ara més clar encara que aleshores, que com proposà En Moll s’hauria de derogar la dièresi en aquest mot (potser deixant oberta la possibilitat que hi recorrin els poetes a qui els abelleixi) [...].” (VIII, 695b58-696a39)

professó

 

DECat:

“professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis 'acció de professar' (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del llatí clàssic profectio 'acció d'anar-se'n'), però malgrat d'això fou d'ús si fa no fa constant des del S. XIII fins a temps bastant recents: Llull, Muntaner, Joanot Martorell, VidesR, etc.; avui encara avui professó segueix essent l'única forma usual en el llenguatge oral (no "forma vulgar i dialectal" com diu AlcM) a tot el Princ.: pronunciar prusǝsợ seria percebut per tothom com un cas de pedanteria [...]” (II, 655b52-656a19 i nota 4 corresponent)

estriptis

És la forma habitual de pronunciar-ho.

Castellà: Incorporat així al DRAE, mentre que el dicc. panhispànic proposa aquesta forma plana però també l'aguda

estriptis, estriptís | Diccionario panhispánico de dudas

Inclòs als diccs. amb la grafia anglesa (DIEC2, GEC, etc.), tot i que amb la grafia adaptada és d'ús molt freqüent en mitjans de comunicació i literatura.

Al CTILC nou ocurrències de estriptís i dues de estriptis.

Reclamat per en Jaume Salvanyà a Silencis del DIEC.

Ocurrències a Google Llibres:

-Llengua catalana i neologia

-Camil i Adelf

-Meridians i paral·lels

*pimplar

Castellanisme, però incorporat a l'argot català ("com pimpla!"; i el derivat pimplaire, senyal d'anostrament)

Cf. Diccionari del català popular i d'argot

Utilitzat per periodistes literats com en Xavier Bosch o en Julià Guillamon:

Un amic de Josep Pla (La Vanguardia)

Un argument a favor de l'acceptació d'aquesta paraula, a part de (1) l'ús relativament normalitzat que se'n fa en registres informals, (2) la fonètica totalment catalana i (3) la derivació, és que forma part d'un conjunt de termes procedents de la tradició de cerimònies o festes gregues en honor a les divinitats, com melopea 'borratxera' (del grec μελοποιΐα 'art de formar melodies', que s'amplia a l'embriaguesa per les ganes que fa venir de cantar). Pel que fa a pimplar, procedeix de la font de la població de Pimpla, a Macedònia, consagrada a les muses (també anomenades Pimplíades per relació amb aquesta font). N'hi ha una referència de Virgili: "O quae fontibus integris / Gaudes […] / Pimplea dulcis […]"

P.S.1. Pel que he consultat, no es va incorporar al DRAE cast. fins al 1925, i he vist que surt a l'Espasa-Calpe (al volum 44, publicat una mica abans, el 1921). En tot cas, es va acceptar fa tot just cosa d'un segle.

El trobo en una novel·la d'en Joan Rendé del 2004:

La pedra a la sabata

També en una d'en Joaquim Soler i Ferret del 1992:

A una sola veu

candelera 'caramell de glaç'

Amb aquest sentit no està recollit als diccs. que consulto (DCVB, DECat, DIEC2 ni DDLC). L'he sentit a Manlleu, utilitzat amb naturalitat. És una ampliació de sentit anàloga a la que es fa amb candela (Sta. Eulàlia de Riuprimer, també a Osona) i amb canelobre/canalobre (País Valencià), i que recullen DCVB/DECat. Cf. també la dita "Per la Candelera, candeles" (https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=Per+la+Candelera%2C+candeles).

A Artés també es diu:

Glossari artesenc d'en  Serra Solé

viuda, viudo, enviudar

Són les formes més pròpies i idiomàtiques

DECat:

viuda, viudo - Wix.com

També:

La viuda ha enviudat I la vídua... també (Albert Pla Nualart)

ésAdir > viudo | viuda

 

desaire

DCVB, DECat (que el documenta ja del dicc. Belvitges, s. XIX), DDLC

Al CTILC hi ha cites dels escriptors més reconeguts: Tomàs Aguiló 1834, Emili Vilanova 1881, Narcís Oller 1885 (i 1891, 1918 etc.) Caterina Albert 1905, Dolors Monserdà 1917, Josep M. de Sagarra 1923, Josep Pla 1947, Llorenç Vilallonga, etc.

No és més que un postverbal de desairar, que sí que està inclòs al dicc. normatiu

góndola

Escrit amb o oberta al Fabra i al DCVB, pewrò ja corregit (DIEC2, DDLC, etc.)

Diu en Coromines al DECat: "Entre nosaltres sempre ho he sentit pronunciar amb ó tancada: no sé d'on es va treure la pron. amb ò oberta adoptada pel DOrt. i el DFa., que no recordo haver oït mai, i que essent també estranya a l'italià, no em sembla gaire respectable." (IV, 562b27-31)

encabat

DECat: “[...] en altres comarques es diu en acabat que el barceloní popular pronuncia әn kәbát, igual que en altres llocs: әn kәbát kә púgә --- a Eivissa, 1963; “abans d’arribar al Bac, hi ha el Clot del Freixe i, әn kәbát, Vilarramalla”, Lluçanès (Sta. Eulàlia- Lluçà, 1964).” (II, 514a48-b4)

ésAdir > encabat

Aglutinacions (i 8): I per acabar 'encabat' (Albert Pla Nualart)

encabat adv | Neolosfera

Llengua - Institut d'Estudis Catalans

¿pizza Margherita, margarida, margarita?

Encara que "margarita" sigui la forma d'ús habitual, si es tradueix de l'italià hauria de ser "margarida" d'acord amb la forma estàndard tant de la flor com del nom de dona; "margarita" seria obrir la porta a incloure al dicc. normatiu tant el nom de la pizza com el de la flor. Això val tant si el nom ve de la reina de Savoia com de la disposició radial dels ingredients sobre la massa (que veig que són les dues teories sobre l'origen del nom segons la Viquipèdia).

Ara bé: mirant l'entrada del concepte a Wikipedia en un grapat de llengües (anglès, portuguès, francès, holandès, basc, castellà), només el castellà tradueix, mentre que les altres mantenen Margherita amb inicial majúscula.

Vaja, que encara que hi poséssim "margarida" continuaríem sent esclaus del castellà, que tendeix a "doblar-ho" (espanyolitzar-ho) tot.

llombrigo

“llombrígol [...] pronunciat ļumbrígu en el parlar col·loquial de Barcelona i de quasi pertot, cf. Lleures i Conv. d’un Fil., p. 201” (DECat, V, 245b55-57)

 
Llombrigo/llombrígol és cat. oriental, rossellonès i balear, mentre que melic és valencià i cat. occidental

estuig i plumier

Sobre estuig/estutx, DECat: "estuig apareix ja en les VidesR amb el sentit de 'sarró, saquet', veg. el glossari, i de més a més "amagà un anap d'argent en son estuyt de pa", parlant d'un pobre romeu [...]" (vol. III, 789a56-59)

Però antigament no és només rossellonès, perquè apareix a València al segle XVI:

El llibre de antiquitats de la seu de València

Vegeu a més a més l'article d'en Pla Nualart, on també defensa plumier: Reiniciem el curs (Albert Pla Nualart) - Ara.cat

Sobre plumier: encara no DIEC2, però sí GEC i altres diccionaris que en Pla Nualart especifica.

CTILC
-estuig i altres variants amb u: cites d'Abdó Terradas, Pompeu Gener, Narcís Oller, Adrià Gual, etc.
-plumier: Pere Gimferrer, Quim Monzó, Ferran Torrent, Francesc Parcerisas

baguet 'barra de quart llarga'

Normalitzat des de fa anys, no DIEC2.

-2001 o abans:



-2011 o abans: Consell Supervisor del Termcat

Adaptació del sufix francès -ette: pronúncia o morfologia

col·lateral

És calc anglès amb el sentit de 'secundari, concomitant, subsidiari', una accepció que no apareix al DCVB ni al DIEC2, i que només trobo al DDLC amb dues cites de la dècada del 1970. De totes maneres, l'expresió "danys col·laterals" està molt implantada, fins i tot en sentits figurats

no dir paraula

Al seu llibre La ronya del catanyol, en Pau Vidal qualifica la locució no articular paraula de castellanisme, i considera que s'ha d'evitar.

Als diccionaris i en l'ús tradicional tenim no dir mot 'no badar boca' i no tornar mot 'no tornar resposta', tots dos inclosos no només en un dicc. més aviat descriptiu com el DCVB sinó també en el DIEC2. Al DCVB també hi ha no dir paraula, que també és inclòs a l'Espinal com a variant de no dir mot.

Fixem-nos que el que en Pau Vidal sembla considerar castellanisme és sobretot l'omissió de l'article, perquè com a possible alternativa proposa "no articular ni una sola paraula". Una altra opció, al meu entendre, seria senzillament la que encapçala aquesta entrada: no dir paraula.

tamborella 'tombarella'

Metàtesi normal. DCVB, DDLC, DECat ("la forma vulgar a Bna. etc., és tamborella").

Al DCVB també hi ha tamborellar (amb cita de la Víctor Català) i tamborellejar (Pous i Pagès).

Utilitzat per una colla d'escriptors reconeguts, com comprovo al CTILC: Pous i Pagès i Víctor Català mateix, però també Josep Pla, Prudenci Bertrana, J.V. Foix, Joan Amades, Puig i Ferreter, López-Picó, Emili Vilanova, Bofill i Mates, Sagarra, etc.

anou 'el fruit de la noguera'

DCVB, GDLC on-line, Termcat, etc. No DIEC2.

Optimot (fitxa 7357/2): "La variant anou, malgrat que no està recollida en el diccionari normatiu, té un ús molt estès i es documenta en diversos diccionaris."

El DECat consigna que és d'ús especialment en valencià i en català central, i que ja apareix al dicc. d'Onofre Pou (any 1575) com a variant de la forma normativa.

No té gaire sentit que el DIEC2 no l'hagi inclòs com a variant, i encara menys per l'analogia que té amb aglà, variant de gla amb l'aglutinació de la -a de l'article femení igual que en el cas de anou. És més: anou està documentat abans que aglà (que no apareix fins a Secrets d'Agricultura d'en Miquel Agustí, del 1617 [DECat]); i en algun cas fins i tot pot ser més convenient anou que nou per evitar confusions amb nou substantiu numèric o amb nou adjectiu.

deixar penjat 'deixar a l'estacada'

No al DIEC2, com ja assenyala el blog "Silencis del DIEC" (tot i que al DIEC2 s'inclou la frase d'exemple "El molt puta em va deixar penjat amb un deute de deu milions." s.v. puta).

Tot i així, amb aquest sentit o molt pròxim trobo l'expresió en l'Eugeni d'Ors i en un text mallorquí que sembla del s. XIX (consulta parcial al Google Llibres). També ho fan servir en Ferran Canyameres i altres autors de mitjans del s. XX.

pel seu propi peu

Al DCVB pels (seus) propis peus. No DIEC2, etc., però l'Optimot (fitxa 2786/2) el considera correcte quan es tracta del caminar d'una persona esgotada, ferida, malalta, etc.

En Carles Riba ho utilitza en singular a la seva traducció de les Vides paral·leles d'en Plutarc.

sobreactuar

No DCVB, no DIEC2 ni DDLC. Sí ésAdir. Recollit per Neolosfera, que el té documentat del 1994, i també per l'Observatori de neologia de l'IEC, amb vuit cites (https://taller.iec.cat/neologismes/cerca_fitxes_terme.asp?lletra=sobreactuar)

cuneta

DIEC, GEC, GDLC

CTILC: ja el 1855 Pau Estorch i Siqués, Oller, Rusiñol, Bertrana, Pla, Manent, Gabriel Ferrater, Espinàs, etc.