*pimplar

Castellanisme, però incorporat a l'argot català ("com pimpla!"; i el derivat pimplaire, senyal d'anostrament)

Cf. Diccionari del català popular i d'argot

Utilitzat per periodistes literats com en Xavier Bosch o en Julià Guillamon:

Un amic de Josep Pla (La Vanguardia)

Un argument a favor de l'acceptació d'aquesta paraula, a part de (1) l'ús relativament normalitzat que se'n fa en registres informals, (2) la fonètica totalment catalana i (3) la derivació, és que forma part d'un conjunt de termes procedents de la tradició de cerimònies o festes gregues en honor a les divinitats, com melopea 'borratxera' (del grec μελοποιΐα 'art de formar melodies', que s'amplia a l'embriaguesa per les ganes que fa venir de cantar). Pel que fa a pimplar, procedeix de la font de la població de Pimpla, a Macedònia, consagrada a les muses (també anomenades Pimplíades per relació amb aquesta font). N'hi ha una referència de Virgili: "O quae fontibus integris / Gaudes […] / Pimplea dulcis […]"

P.S.1. Pel que he consultat, no es va incorporar al DRAE cast. fins al 1925, i he vist que surt a l'Espasa-Calpe (al volum 44, publicat una mica abans, el 1921). En tot cas, es va acceptar fa tot just cosa d'un segle.

El trobo en una novel·la d'en Joan Rendé del 2004:

La pedra a la sabata

També en una d'en Joaquim Soler i Ferret del 1992:

A una sola veu

candelera 'caramell de glaç'

Amb aquest sentit no està recollit als diccs. que consulto (DCVB, DECat, DIEC2 ni DDLC). L'he sentit a Manlleu, utilitzat amb naturalitat. És una ampliació de sentit anàloga a la que es fa amb candela (Sta. Eulàlia de Riuprimer, també a Osona) i amb canelobre/canalobre (País Valencià), i que recullen DCVB/DECat. Cf. també la dita "Per la Candelera, candeles" (https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=Per+la+Candelera%2C+candeles).

A Artés també es diu:

Glossari artesenc d'en  Serra Solé

viuda, viudo, enviudar

Són les formes més pròpies i idiomàtiques

DECat:

viuda, viudo - Wix.com

També:

La viuda ha enviudat I la vídua... també (Albert Pla Nualart)

ésAdir > viudo | viuda

 

desaire

DCVB, DECat (que el documenta ja del dicc. Belvitges, s. XIX), DDLC

Al CTILC hi ha cites dels escriptors més reconeguts: Tomàs Aguiló 1834, Emili Vilanova 1881, Narcís Oller 1885 (i 1891, 1918 etc.) Caterina Albert 1905, Dolors Monserdà 1917, Josep M. de Sagarra 1923, Josep Pla 1947, Llorenç Vilallonga, etc.

No és més que un postverbal de desairar, que sí que està inclòs al dicc. normatiu

góndola

Escrit amb o oberta al Fabra i al DCVB, pewrò ja corregit (DIEC2, DDLC, etc.)

Diu en Coromines al DECat: "Entre nosaltres sempre ho he sentit pronunciar amb ó tancada: no sé d'on es va treure la pron. amb ò oberta adoptada pel DOrt. i el DFa., que no recordo haver oït mai, i que essent també estranya a l'italià, no em sembla gaire respectable." (IV, 562b27-31)

encabat

DECat: “[...] en altres comarques es diu en acabat que el barceloní popular pronuncia әn kәbát, igual que en altres llocs: әn kәbát kә púgә --- a Eivissa, 1963; “abans d’arribar al Bac, hi ha el Clot del Freixe i, әn kәbát, Vilarramalla”, Lluçanès (Sta. Eulàlia- Lluçà, 1964).” (II, 514a48-b4)

ésAdir > encabat

Aglutinacions (i 8): I per acabar 'encabat' (Albert Pla Nualart)

encabat adv | Neolosfera

Llengua - Institut d'Estudis Catalans

¿pizza Margherita, margarida, margarita?

Encara que "margarita" sigui la forma d'ús habitual, si es tradueix de l'italià hauria de ser "margarida" d'acord amb la forma estàndard tant de la flor com del nom de dona; "margarita" seria obrir la porta a incloure al dicc. normatiu tant el nom de la pizza com el de la flor. Això val tant si el nom ve de la reina de Savoia com de la disposició radial dels ingredients sobre la massa (que veig que són les dues teories sobre l'origen del nom segons la Viquipèdia).

Ara bé: mirant l'entrada del concepte a Wikipedia en un grapat de llengües (anglès, portuguès, francès, holandès, basc, castellà), només el castellà tradueix, mentre que les altres mantenen Margherita amb inicial majúscula.

Vaja, que encara que hi poséssim "margarida" continuaríem sent esclaus del castellà, que tendeix a "doblar-ho" (espanyolitzar-ho) tot.

llombrigo

“llombrígol [...] pronunciat ļumbrígu en el parlar col·loquial de Barcelona i de quasi pertot, cf. Lleures i Conv. d’un Fil., p. 201” (DECat, V, 245b55-57)

 
Llombrigo/llombrígol és cat. oriental, rossellonès i balear, mentre que melic és valencià i cat. occidental

estuig i plumier

Sobre estuig/estutx, DECat: "estuig apareix ja en les VidesR amb el sentit de 'sarró, saquet', veg. el glossari, i de més a més "amagà un anap d'argent en son estuyt de pa", parlant d'un pobre romeu [...]" (vol. III, 789a56-59)

Però antigament no és només rossellonès, perquè apareix a València al segle XVI:

El llibre de antiquitats de la seu de València

Vegeu a més a més l'article d'en Pla Nualart, on també defensa plumier: Reiniciem el curs (Albert Pla Nualart) - Ara.cat

Sobre plumier: encara no DIEC2, però sí GEC i altres diccionaris que en Pla Nualart especifica.

CTILC
-estuig i altres variants amb u: cites d'Abdó Terradas, Pompeu Gener, Narcís Oller, Adrià Gual, etc.
-plumier: Pere Gimferrer, Quim Monzó, Ferran Torrent, Francesc Parcerisas

baguet 'barra de quart llarga'

Normalitzat des de fa anys, no DIEC2.

-2001 o abans:



-2011 o abans: Consell Supervisor del Termcat

Adaptació del sufix francès -ette: pronúncia o morfologia

col·lateral

És calc anglès amb el sentit de 'secundari, concomitant, subsidiari', una accepció que no apareix al DCVB ni al DIEC2, i que només trobo al DDLC amb dues cites de la dècada del 1970. De totes maneres, l'expresió "danys col·laterals" està molt implantada, fins i tot en sentits figurats

no dir paraula

Al seu llibre La ronya del catanyol, en Pau Vidal qualifica la locució no articular paraula de castellanisme, i considera que s'ha d'evitar.

Als diccionaris i en l'ús tradicional tenim no dir mot 'no badar boca' i no tornar mot 'no tornar resposta', tots dos inclosos no només en un dicc. més aviat descriptiu com el DCVB sinó també en el DIEC2. Al DCVB també hi ha no dir paraula, que també és inclòs a l'Espinal com a variant de no dir mot.

Fixem-nos que el que en Pau Vidal sembla considerar castellanisme és sobretot l'omissió de l'article, perquè com a possible alternativa proposa "no articular ni una sola paraula". Una altra opció, al meu entendre, seria senzillament la que encapçala aquesta entrada: no dir paraula.

tamborella 'tombarella'

Metàtesi normal. DCVB, DDLC, DECat ("la forma vulgar a Bna. etc., és tamborella").

Al DCVB també hi ha tamborellar (amb cita de la Víctor Català) i tamborellejar (Pous i Pagès).

Utilitzat per una colla d'escriptors reconeguts, com comprovo al CTILC: Pous i Pagès i Víctor Català mateix, però també Josep Pla, Prudenci Bertrana, J.V. Foix, Joan Amades, Puig i Ferreter, López-Picó, Emili Vilanova, Bofill i Mates, Sagarra, etc.

anou 'el fruit de la noguera'

DCVB, GDLC on-line, Termcat, etc. No DIEC2.

Optimot (fitxa 7357/2): "La variant anou, malgrat que no està recollida en el diccionari normatiu, té un ús molt estès i es documenta en diversos diccionaris."

El DECat consigna que és d'ús especialment en valencià i en català central, i que ja apareix al dicc. d'Onofre Pou (any 1575) com a variant de la forma normativa.

No té gaire sentit que el DIEC2 no l'hagi inclòs com a variant, i encara menys per l'analogia que té amb aglà, variant de gla amb l'aglutinació de la -a de l'article femení igual que en el cas de anou. És més: anou està documentat abans que aglà (que no apareix fins a Secrets d'Agricultura d'en Miquel Agustí, del 1617 [DECat]); i en algun cas fins i tot pot ser més convenient anou que nou per evitar confusions amb nou substantiu numèric o amb nou adjectiu.

deixar penjat 'deixar a l'estacada'

No al DIEC2, com ja assenyala el blog "Silencis del DIEC" (tot i que al DIEC2 s'inclou la frase d'exemple "El molt puta em va deixar penjat amb un deute de deu milions." s.v. puta).

Tot i així, amb aquest sentit o molt pròxim trobo l'expresió en l'Eugeni d'Ors i en un text mallorquí que sembla del s. XIX (consulta parcial al Google Llibres). També ho fan servir en Ferran Canyameres i altres autors de mitjans del s. XX.

pel seu propi peu

Al DCVB pels (seus) propis peus. No DIEC2, etc., però l'Optimot (fitxa 2786/2) el considera correcte quan es tracta del caminar d'una persona esgotada, ferida, malalta, etc.

En Carles Riba ho utilitza en singular a la seva traducció de les Vides paral·leles d'en Plutarc.

sobreactuar

No DCVB, no DIEC2 ni DDLC. Sí ésAdir. Recollit per Neolosfera, que el té documentat del 1994, i també per l'Observatori de neologia de l'IEC, amb vuit cites (https://taller.iec.cat/neologismes/cerca_fitxes_terme.asp?lletra=sobreactuar)

cuneta

DIEC, GEC, GDLC

CTILC: ja el 1855 Pau Estorch i Siqués, Oller, Rusiñol, Bertrana, Pla, Manent, Gabriel Ferrater, Espinàs, etc.

prous

No admès per la norma, sí per l'ésAdir.

Al DECat, en Coromines en diu: "quan pren un paper adjectival [...] prous 'suficient' és ben acceptable, i en certs usos és necessari i inobjectable" (VI, 834b45-52). També el fa servir en alguna ocasió en la redacció dels articles (I, 586b10, p.ex.)

L'Albert Pla Nualart en parla a ¿No en som prou o no som prous? (26-XII-2014)

compostura

DCVB, i per tant esmentat al DECat, on en Coromines també inclou (s.v. pondre) descompostura (diccs. Belvitges i Lacavalleria), recompostura, etc.

No DIEC2 ni DGLC, sí DNV.

També està recollit al DDLC. Cites CTILC: Antoni Maria Claret i Clarà (1845), Narcís Oller (1879), Verdaguer (1887), Vayreda (1898), entre altres.

coral 'corall'

La forma principal als diccs. Tant aquesta com corall són antigues, i segons el DECat la forma amb –l és la predominant o única a les nostres costes actualment.

de miqueta en mica

Variant afectiva de de mica en mica que no trobo documentada enlloc però que em sona haver sentit i utilitzat. Sí que trobo documentat, encara que no gaire, de miqueta en miqueta; i també de mica en miqueta en un parell de textos antics: en un poema aparegut al núm. 114 de la revista Lo Teatro Regional (14-IV-1894) i a l'obra "L'avaro: monólech dramàtich, en vers" d'en Lluís Millà (1901)

continu nm

Ja en Riba el 1915 (CTILC). No DIEC2 ni DCVB, sí DDLC i GDLC, i d’ús corrent.