*eclosionar

D'ús freqüent, esp. en sentit figurat. No diccs.

Fitxa Optimot: 'eclosionar' o 'fer eclosió'?

despiadat

 DECat:

 “Despietat, V. piadós [PIETAT]. A l’article tractarem detingudament d’aquesta qüestió però des d’ara afirmo que és arbitrari que despiadat sigui “una pronúncia per influència del cast. despiadado” com diu AlcM i com sembla encoratjar a suposar-ho el DFa., en no haver-lo registrat, però sí desapiadat i despietat. Salta a la vista que si desapiadat, piadós i apiadar-se són ben catalans no es pot negar la catalanitat de despiadat, que d’altra banda és el documentat des de més antic (mj. S. xv) i en font més insospitable. El fet és que el 90 per cent de la gent catalana diu i ha dit sempre despiadat, i que ja ho va escriure així JoMartorell repetidament [...]. Despiadat és tan legítim com apiadar-se (¿ha dit mai ningú apietar-se?, sí, però només alguns maniàtics). Durant molt de temps molts pretengueren prohibir-nos piadós i imposar el pietós antitradicional, fins que Fabra els parà els peus posant aquell com a forma bàsica [...]. No vacil·lo a recomanar que es llevi l’entredit anti-històric i antipopular que pesa sobre despiadat. Hem de recordar un cop més que tot argument del tipus de “deu ser el bo perquè és diferent del castellà”, és un argument que no val res, i que Fabra ja hagué de refutar sovint.” (III, 95a19-53)

“1 A propòsit d’aquesta qüestió es pot encara puntualitzar que els escriptors més independents i lliures de prejudicis mostraren resistència a la imposició de despietat i fins pietós, que si figuren en llurs edicions és molt més per la imposició d’ignars correctors de cat., o la intrusió d’impressors indiscrets, que per cap impuls propi. Em consta del meu pare, que [...] s’oposà a tan pedantesca censura.” (VI, 531a5-23)

traqueteig, traquetejar

No diccs. normatius. Sí DCVB amb cita d'en Vayreda (traqueteig) i en Pons i Massaveu (traquetejar). Moltes més cites de clàssics moderns al CTILC: Oller (traquetejar), Bosch de la Trinxeria, Rusiñol (traqueteig), etc.

La forma traqueig és més antiga (Belvitges segons el DECat).

Ve de traca, i, en últim terme, de l'onomatopeia corresponent (amb variants tan idiomàtiques com catric-catrac etc.).

cupé

Al CTILC, amb accent agut: Dolors Monserdà, Ferran de Querol, Narcís Oller, Joaquim Ruyra, Joan Santamaria, Sebastià Gasch, etc. En total 14 ocurrències de cupé per 34 de cupè. ¿Per què no han de poder conviure, si la pronúncia espontània general és amb e tancada, i tenen l'origen en el francès cupé?

masses adj.

DECat:

"No dubtem que AlcM té raó en insistir (com ho féu de vegades Fabra, i ho volen tots els puristes d'una manera general) que massa usat adjectivament ha de romandre invariable, però la propensió en tals usos és pertot a admetre-hi flexió (en part s'ha imposat això fins literàriament): it. troppi, troppe, troppa, oc. trops, tropes almenys en gascó; coses com masses vegades es troben en el S. XIX fins en conservadors escr. Renaix. [...]. Els valencians i sobretot els bal. hi han estat refractaris, no sense raó [...]; però és enormement excessiu de dir com aquell diccionari, que allò no "és bon català". Almenys en el cas del pronom substantiu i sobretot quan és predicat, masses igual que forces i gaires, han penetrat ja tant en la llengua viva que és en va condemnar-los [...]: car observem que altrament podem exposar-nos a ambigüitat, i una llengua apta a tot ús no té dret a privar-se de recursos distintius còmodes o difícilment reemplaçables [...]. D'acord, doncs, que això nasqué com a vulgarisme, però a vegades no és gaire prescindible, i per tant crec que s'ha de declarar tolerable almenys en casos com "són masses" o "en té masses" [...]; però també amb mots que poden ser alhora adjectius i substantius, com "masses amics", s'hauria de ser tolerant." (V, 520b27-521a32)

 

capritxo

DECAT:

“CAPRITX (que alguns canvien en caprici), de l’it. capriccio [...] 1.a doc.: capritxo, 1695, Lacav.; aquest i capritx Lab. 1839; caprici c. 1920.” (II, 535b9-16)

“[...] la forma bàrbara afrancesada caprici van intentar imposar-la alguns puristes, però Fabra hi reaccionà (ja DFa.). Els nostres clàssics moderns no van usar mai allò, si bé continuen penjant-los-ho alguns pertinaços “correctors de català”; p.ex. Maragall, que escriví és clar capritxo en el seu Enric d’Ofterdingen, li han corregit el “peccatum nefandum” de la -o posant-li caprici però deixant-li (!) “una dona bonica i capritxosa” (O. C., 1960, I, 576a) (on ja no perillem entre els cantelluts esculls de la trista vocal!)” (II, 535b18-28)

efusivitat

Al DCVB amb cita d’en López-Picó, al DDLC amb cita d’en Pla; una colla més al CTILC d’autors reconeguts. No sé per què no ho recull el DIEC: és d’ús corrent, útil per desfer possibles equívocs que poden sorgir amb el seu quasi-sinònim efusió, i perfectament formable.

arrepenjar

DECat:

"Repenjar-se o arrepenjar-se [...]. La variant arrepenjar no sols és del CpTarr. sinó la més corrent en tot el català central, no recordo haver-hi sentit repenjar-se fins c. 1920 (avui sí, amb un regust una mica més rellevat o literari)" (VI, 427b31-45)

"Arrepapar-se o repapar-se [tots dos Belv., Lab. 1839-40]" (VI, 244a40-41)

 No té sentit que, tot i admetre aquesta segona parella de sinònims, el DIEC no sancioni la tradició d'ús remarcada per en Coromines en el cas de l'altra parella.

 

saber molt greu

DECat:

 

““[...] sabé-li molt greu, e per fellonia ---“, Desclot [...]; “axí·s féu: de la qual cosa sabé molt greu a mossényer Falip”, citat de Muntaner per Fabra (Gram. 1912, p. 199, n. 1). Tenint greu en tot això un paper adverbial, no s’ha d’esperar que s’hi pugui introduir de: així veiem, doncs, que aquests dos grans clàssics no diuen molt de greu (com haurien dit molt d’argent, per exemple).” (IV, 650a15-27)

“El cas és que avui és vulgar la construcció molt de greu, tant de g., gens de g., que ja observem en els més antics costumistes de la Renaixença [...]; però sempre m’ha meravellat de veure que Fabra l’havia admesa en DFa., i recordo que, havent-li-ho fet notar, contestà ell que segurament jo tenia raó, però que tanmateix era tolerable. Continuo creient que valdria més abstenir-se’n, com il·lògica i antigramatical; majorment essent igual usual i planera la construcció irreprotxable: sap molt greu.” (IV, 650a45-56)

caldo

No Fabra, sí DIEC2

 

DECat (cronologia i expansió):

"En català tenim brou (veg. aquest article), i l’ús d’aquest mot restà molt predominant, almenys fins a la fi del període medieval; més tard continua trobant-se bastant aquest en els segles de la decadència, i fins avui és encara d’ús general a Mallorca i Menorca, però a quasi tot el territori continental ha quedat restringit a certs usos molt especials [...]. El DFa. exclou encara caldo del tot [ja no DIEC2], i AlcM el declara “castellanisme inadmissible”, actitud molt comprensible en gent de les Balears. Però per desgràcia això ja no és realista, ni és una actitud viable en la llengua comuna. És ja inevitable de rectificar-la.” (II, 420a37-52)

"Abans de la guerra, brou era ja un mot, no solament desusat en el Barcelonès i molt més enllà, sinó ja incomprès fora de gent molt competent; en ambients rústics caldo havia pres peu ferm (o esdevingut l’expressió comuna) fins a l’extrem N. del domini [...]. Altrament cal dubtar que vagi ser importació castellana en tot el territori de la llengua.” (II, 421a52-60)

"S’observa la data primerenca en què apareix (i aviat s’imposa) en els textos valencians: és ja molt freqüent i únic en [...] Micer Joan, de l’a. 1466 [...]; OPou (1575), que era gironí però vivia a València, i que generalment, quan hi ha discrepància en l’ús, inclou conjuntament el mot del Nord i el del Migjorn, en aquest cas no usa més que caldo, ço que vol dir que a València no li haurien entès brou (i que fins a Girona caldo penetrava arraconant l’altre)” (II, 421b1-13)

“[...] afavorit per la preponderància valenciana dels Ss. XV-XVI [...] es propagà cada vegada més pel Principat (el DAg. en dóna una dada de Barcelona de 1580) [...]” (II, 421b25-34)

afició, aficionat

Sobre l'antiguitat

-DECat:

"La forma mig-popularitzada afició, apareix ja en el DTo. (1647)12 i Lacav." (III, 963a29-30)

"12 Forma més fondament arrelada i més desenrotllada fraseològicament en castellà que en català, i és probable que l'ús n'hagi estat afavorit per la influència castellana, però em sembla excessiu de condemnar-la com a castellanisme en totes les accs. [...] usada amb el sentit de 'jaient, tirat'." (III, 966b25-30)

-aficionat usat per en Narcís Oller a La papallona (1884) [CTILC]

puro

DECat:

"del cast. puro, abreujament de (cigarro) habano puro [...]; puret." (VI, 880b18-19)

 

DCVB:

 

"PURO m.
Cigarro (|| 1); cast. puro. No desprecia un bon puro, Aguiló Poes. 158. 

Intens.: puràs, puret, purot." 

 

No DIEC2 

 

cigarro

DECat:

"Des del castellà d'Amèrica el mot va internacionalitzar-se, i també va passar als cat. cigarro [Belv., 1803; Lab., 1839, etc.] i cigarret: aquest ja el trobem en una cançó de dones contrabandistes, que sembla del S. XVIII [...]. Cigar és iniciativa del "descastellanitzador a ultrança", Bulbena. Comenta Moll encertadament: "tothom diu cigarro, forma que s'avé millor amb el sistema fonètic català, en què la -r final generalment no es pronuncia, i menys encara serveix per a formar derivats amb -rr". Voto perquè s'abandonin les formes cigar i cigarreta usades quasi només per snobs i imitades innecessàriament del francès." (II, 695b37-56)

En Coromines es refereix bastant clarament a cigarro amb el sentit de 'havà', però és un fet que des de fa molt temps se'n diu popularment puro, i que cigarro es fa servir amb el sentit de 'cigarret', 'cilindre de tabac embolicat amb paper de fumar'. Al DCVB apareix amb aquest sentit amb una cita d'en Pons i Massaveu, per exemple.

Incorporat al DIEC2 com a entrada secundària.

gassa

DECat:

"'mena de tela, especialment per curar ferides etc.', que ningú no pronuncia gasa, com posa el DFa., i no hi ha raons sòlides per introduir tal pronúncia ni grafia" (IV, 412b32-35)

benevolent

DECat: "benvolent [Lacav.] o benevolent.” (IX, 382b24-25)

CTILC: Cebrià de Montoliu (1903), Pla (1933), Carner (Els fruits saborosos), Montserrat Roig, Maria-Mercè Marçal, etc.

temerós

 

DECat:

“temorós, més tard dissimilat en temerós [...]” (VIII, 385b25)

“A temorós s’atenien encara els poetes del Renaixement [...]. Però sempre es vacil·là, car si bé el DTo. 1647 ---, i fins Belv. prefereixen temorós, en canvi Busa-N. es decideix per temerós, i així ho trobem no sols en la cita de Vic, a. 1750, que porta el DAg., sinó ja c. 1300 en les Lleg. Rim. Sev. [...]; i en Cerverí, on és ‘que causa escrúpol, que posa temor’ [...].” (VIII, 385b36-57)

 

aureola

DECat:

 "[DAg. cita un ex. d'aureola del Llibre de les dones d'Eiximenis: allí no és cert com l'accentuava l'autor, [...] però en el Spill de JRoig el mot apareix en rima amb escola, accentuat en o: "bé merexqué / per semblant scola, / donchs, l'aureola / dels preycadós" (v. 11876); així accentuen també JVerdaguer (Canigó XI "de poble en poble quan pels aires vola, / estrella de claríssima aureola") i JAlcover, i Massó Torrents en la seva prosa [...]; Fabra en el Dicc. Ortogr. tot i reconèixer que es diu habitualment aureola, prefereix aurèola amb l'accentuació llatina en aquest mot savi, i això és la forma que adopta en el seu Dicc. Gen.],11 [...]." (VI, 83b38-53)

"11 DAcEsp. escriu el mot amb dues accentuacions com a -ola i -èola." (VI, 85a30-31)

V. alveol

postrar

DECat:

“Prosternar-se [...]; de primer només s’havia usat prostrar (o postrar)” (III, 790b26-29)

““com lo·y portassen devant, pres e ligat, e·s postràs [...]”, Breviloqui de J. de Gal·les [...]. “Del pobre clos on el tancaren / sonaren pany i forrellat; / de sos amics era en la casa: / del perseguit i del postrat; / tenia allí per companyona / la catalana llibertat”, Josep Carner (A Lluís Companys [...]).” (VI, 831b33-47)

DIEC2, i ja al Fabra, en tots dos casos com a entrada secundària

mantra

Absent al DCVB i també al DIEC2. Esp. en sentit figurat, és neologisme corrent. El recull l'Observatori de Neologia del IEC amb documentació a partir del 2010 (mantra)

dignar-se + infinitiu

Del DECat: 

"el DFa. en dóna exs. amb una construcció de a [...], però em sembla que sempre ha estat més usual la irreprotxable construcció sense preposició, que és la que ja apareix en Lacav. i l'única que veiem en els nombrosos exemples del denyar antic (ací ni en AlcM): s'ha dignat fer..., digneu-vos concedir-me...: no he sentit mai altra cosa, ni en recordo casos escrits, algun cop sí dignar-se de [...]" (III, 131b19-31)

primorós

Recollit al DIEC2 des de no sé quan com a entrada secundària (amb remisió a primoter)

DECat:

“Quant a primorós, se li va posar en el DAg. l’inri de castellanisme (Aguiló? o el seu publicador Montoliu?), amb el qual no s’ha conformat AlcM. En tot cas, cronològicament, no està fundat, car tant en castellà com en català és una creació del S. XVII, i com a derivat de primor, mot llatí i evidentment genuí en totes les llengües romàniques; el mateix DAg. recull com a genuïna la forma mall. primerós, evident dissimilació de primorós. Evidentment s’ha partit de la idea que en bon català val més dir primoter, però justament primoter pressuposa la preexistència de primorós, car altrament la -o- no s’explicaria [...].” (VI, 811b53-812a6)

“[...] el cast. primoroso no es documenta fins a 1632, [...] i en català també es registra en el mateix segle (Lacav., Bel., Lab.) [...]. AlcM en dóna cites en Genís Aguilar i JMSagarra, escriptors de lèxic nostre, i entre nosaltres era terme d’artistes tradicionals: “lo altar major és tot de escultura primorosa [...]”, B. de Maldà” (VI, 812a13-26)

“Pel que fa a primor consta en català [mj. S. XV] força abans que en castellà [1590], del ll. prīmōres ‘(coses) de primer ordre’ [...].” (VI, 812a27-29)

“Fins a quin punt ha pres arrels profundes (pertot com a femení, no cal dir-ho) ho mostra la poesia popular mallorquina i del Princ. [...]” (VI, 812a46 i ss.)

extrovertit

DECat: "Extrovertit, extroversió, que alguns han volgut alterar en extraversió, -tit, però no cal apartar-se dels anglesos que ja crearen extrovert en el S. XVII, i que en això capitanejaren [...]." (IX, 208b21-24)

*privacitat

És absent al DCVB, al Fabra i al DECat; inclòs al DIEC2 tot i la seva condició d’anglicisme clar i innecessari que als mitjans de comunicació està arraconant intimitat; sí al DDLC, amb cites del 1979 com a més antigues; amb el sentit ‘condició de privat’, d’altra banda, ja existia privadesa [Fabra, etc.]; finalment, la fitxa de l’ésAdir diu: “En les traduccions de l'anglès privacy, no oblidem intimitat, soledat, aïllament o secret, segons el context”, que demostra més seny que l’IEC en la seva admisió al dicc. normatiu.

despreciar vs. apreciar

DECat:

"“[DTo. 1647 “despreciar o menysprear”; id. Belv., Lab.]. Combatut pels puristes i certament no sense raó; però tanmateix, tot reservant la preferència per a menysprear com a terme normal de la llengua literària, aconsello donar-li admissió com a substitut estilístic possible, sobretot en llenguatge familiar i oral (no cal dir que mentre s’accentuï el present en la i): notem que un jutge tan bo, i més aviat sever en aquest aspecte [Espriu] no s’abstenia d’usar-lo en prosa planera, i fins en vers [...]; també en Tomàs Aguiló, Víctor Català, Maragall, Coromines etc.2 Despreciable [Belv.; Verdaguer] [...]; despreciatiu (“desdeñoso”, DBal.; Pons Mass. [...] Mrn. Vayreda [...]).” (VI, 808a22-47)

“2 No és impertinent de fer memòria, a propòsit d’això, que fins la llengua d’oc clàssica admeté, al costat de mesprezar, una formació paral·lela desprezar [...].” (VI, 808b25-31)"

críquet

ésAdir:

"En registres informals pot funcionar com a paraula plana, coincidint amb l'anglès"

filàntrops i misàntrops

DECat:

"filàntrop [1868, SLit.-Costa; Lab. 1888],4" (III, 1033b24-25)

" 4 [...] Quant a l'accentuació, és també la d'aquells diccionaris i de l'AlcM, la de l'ètimon grec, l'adoptada per les altres llengües romàniques (it. filàntropo, etc.), i la de tota llengua, puix que el francès no compta per a tals coses. L'accentuació ciclòp, filantròp, era una preocupació personal de Riba acceptada per Fabra. El llatí no va arribar a pendre mai el mot. ¿Per què hauríem d'atenir-nos al francès, llengua de sistema oposat al nostre? Bé rebutgem els estomàc o catalòg i republíca de certs rossellonesos, i fins hem descartat l'antic filosòp, anant contra el corrent dels segles." (III, 1034a7-20)

"Misàntrop [...]: l'accentuació en la à, que ja era tradicional, és la conforme al grec (hel·lenisme que a penes arribà a usar-se en llatí), el mot dugué sempre l'empremta indel·leble que li deixaren Plató, Lucià i Demòstenes, i per més que Molière hi aportés la seva, no valia la pena de canviar aquesta accentuació il·lustre, ja usual, i encara viva; voto, sense vacil·lar, perquè es restableixi." (V, 705b9-28)

peto, pantalons de peto

Absent al DIEC2, present al GDLC. Recollit al DDLC, amb una cita d'en Porcel del 1961 com a primera ocurrència.

El Termcat en té una fitxa descriptiva força completa on en justifica l'admisió (Termcat).

Està recollit al diccionari de la UB com a equivalent d'una de les accepcions de dungarees.

Interessants les dues notes de l'Albert Pla Nualart a l'article "Mono de mono". La segona és sobre el peto.

 

peus d'ànec 'aletes de submarinista'

DDLC.

No DIEC2 ni GDLC, però s.v. aleta tots dos inclouen el terme peu d’ànec a la definició corresponent: ‘Cadascun dels suplements de goma en forma de peu d’ànec que els nedadors es calcen per tal que els ajudin a nedar’

anex

Així, amb una sola ena, al dicc. Fabra del 1932 i a la segona ed. del 1954, segons el DECat, que insisteix repetidament en la possibilitat d'optar per la ena simple o la geminada:

"Anex (DFa.1 i DFa.2) o annex, anexar o annexar, anexió o annexió, anexionar o annexionar, V. nexe" (I, 313a42-43)

 A l'entrada nexe, on s'insisteix en l'opció dual de forma encara més extensa, en Coromines rebla el seu suport a anex dient:

"Tinc entès que la secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans va aprovar, abril 1979, la grafia amb -nn-, annex; en la meva opinió la grafia connex sí però anex del DFa. em sembla molt racional ja que anex, anexió etc. hi formen una família ja assimilada llarg temps ha; hauríem de posar-nos a dir annual, annualitat, annul·lació, annul·lar? Connex sí, perquè és mot d'entrada recent, i d'ús limitat a certes esferes de la llengua, i a més con- és prefix viu, funcional en català i hi va bé pel sentit que expressa, mentre que an- no és sentit com a prefix." (V, 924b50-925a1)

També amb ena simple al Diccionari ortogràfic

camaril

 DECat:

“[1798, doc. de Sta. C. de Queralt]; 1803, Belv., -ril: “camarín, interior capella”; Lab., 1839; [...] Verd., Atl. introd., p. 34; és tradicional a Montserrat, Font-romeu (si bé amb -ll), Núria, etc.” (II, 452a19-24)

"no oblidem que el radical camar- [...] no és menys genuí en català que cambr- (pensin bé els més autoritzats que jo si és assenyat imposar cambril).” (II, 452a39-43)

 DCVB, no DIEC.

Al CTILC, cites de: Pitarra, Dolors Monserdà, Pons i Massaveu, Emili Vilanova, Narcís Oller, Raimon Casellas, Verdaguer, etc.

 

flato

DECat:

"Del ll. FLARE ha sortit el cultisme flato amb el sentit de 'doloret molest però poc significatiu (a la melsa etc.)', pròpiament 'acumulació de gasos en el tub digestiu' [...]" (IV, 854a19-22)

ous dusos

És la forma idiomàtica i tradicional de dir-ho a bona part del català central, i s'ha utilitzat també tradicionalment (i s'utilitza) en registres col·loquials i fins i tot estàndards. En trobo casos almenys des del 1880, en un Butlletí d'Associacions Excursionistes (Butlletí).

Comparteix aquest criteri la gent de l'ésAdir: dur | dura; durs | dures - ésAdir

Han fet servir aquesta forma escriptors com en Narcís Oller ("rosegons dusos" a Notes de color, 1883), en Joan Maragall o la Irene Rocas (llofriuenca).

En Gabriel Ferrater en deia: "Contra totes les prèdiques, els habitants de Chicago segueixen dient I ain't, i els de Barcelona segueixen dient ous dusos." ("Gramàtiques per donar i per vendre")

És un cas més de plural en què el parlant vol senzillament deixar clar que fa servir el plural, com crusos, senassos o llàpissos.

mostruari 'mostrari'

DECat:

"és formació ben comprensible en català on formen joc tradicional monstre (ll. monstrum) i monstruós (ll. monstruosus) ―mots de la família de mostrar―, és natural doncs que el nostre llenguatge mercantil [...] vagi crear l'irreprotxable mostruari [...]." (V, 815a2-24)

 DCVB i DDLC.

Ocurrències CTILC: Valentí Almirall, Antoni de Bofarull, Dolors Monserdà, Narcís Oller, Prudenci Bertana, Santiago Rusiñol, Joan Santamaria, Josep M. López-Picó, Blai Bonet, Joan Perucho (Mostruari fantàstic), Ramon Solsona, etc.

barco

7 de setembre del 2021. L'Institut d'Estudis Catalans encara no ha inclòs la paraula barco al diccionari normatiu.

Es manté la incongruència d'admetre barquet, un seu derivat força productiu, però només en l'acc. 'Caixó on una persona s’agenolla per rentar roba al riu.' (DIEC2, GDLC)

Admès al DNV des de c. 2016.

Al l'entrada de barco DCVB se'n diu: "Es un castellanisme introduït i arrelat dins tot el territori de la nostra llengua."

DECat: “avui està arrelat a tot el territori lingüístic (per bé que encara el rebutgi la llengua literària), i ja es troba en velles cançons populars; d’ací el diminutiu barquet, encara més general” (I, 641b28-36)

L'entrada de "Silencis del DIEC":

barco
m. Vaixell. (DCVB, DCCN, GD62, ésAdir, DNV)
No he viatjat mai amb barco ni amb avió.
Qui sap fer barquets de paper?

Extrec fragments extensos de l'interessant article d'en Felip Gombau a Núvol (25-IX-2016):

"Ara, en este article, vull aprofundir en el tema i tractar un grup de paraules controvertides: els barbarismes. Segons el diccionari, un barbarisme és un «element lingüístic d’origen estranger que no es considera assimilat a la llengua pròpia». Però, ¿quan es considera que una paraula estrangera està assimilada o no a la nostra llengua? Per exemple, la paraula barco és «estrangera» (ve del castellà), però està assimilada a la nostra llengua (la diem tots els parlants); aleshores, ¿es considera un barbarisme o no? Fins ara, la solució era molt senzilla. En el Diccionari de barbarismes (1997), publicat en Edicions 62, els autors David Paloma i Albert Rico consideraven que el terme «barbarisme» era una «desviació de la normativa establerta (bàsicament pel que fa al lèxic), en el nostre cas la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans». Per tant, com que la paraula barco no apareix en el DIEC, es desvia de la normativa i, en conseqüència, és un barbarisme."

"Molts professionals de la llengua (periodistes, correctors, professors…), avesats a les restriccions de la Secció Filològica de l’IEC, estan en contra que el diccionari normatiu accepte barbarismes, sobretot castellanismes. ¿Per què hem d’acceptar barco, per exemple, si ja tenim vaixell, que és un terme genuí i diferent del castellà? Però el purisme lingüístic topeta de cara amb una realitat aclaparadora: per molt que l’Institut considere barco incorrecte, «és un castellanisme introduït i arrelat dins tot el territori de la nostra llengua», en paraules d’Alcover i Moll. De fet els mateixos “anticastellanitzadors” són els primers que l’usen sense cap remordiment. Quan això passa —cada vegada més, ens agrade o no—, es produïx una reacció en cadena.En primer lloc, els literats comencen a escriure la paraula assimilada; en el cas de barco, el terme apareix escrit, com a mínim, des del segle XIX. Podeu consultar en línia el CIVAL (Corpus informatitzat del valencià) i el CTILC (Corpus textual informatitzat de la llengua catalana), uns instruments de l’Acadèmia i de l’Institut, respectivament, per a saber quins escriptors de renom usen cada paraula i quan.

En segon lloc, els periodistes redacten llibres d’estil on decidixen fer servir els usos lingüístics habituals de la societat actual. Així, es veuen en la necessitat de saltar-se puntualment la norma i d’admetre pel seu compte no poques paraules per a reproduir l’espontaneïtat, l’expressivitat i la riquesa de la llengua. És el cas, entre altres, del llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), anomenat Ésadir, que considera que barco és d’ús general, tot i que el DIEC no recull el terme."

paio

Terme tradicional de registre col·loquial, encara en ús oral i literari: al CTILC, que arriba fins al 2013, cites del 2010; Disset maneres de matar un home amb un tovalló del 2016 de l’humorista Òscar Andreu; Ets un merda, i ho saps del 2017 de l’humorista Jaïr Domínguez; Jugar-s’hi la vida d’en Màrius Serra del 2019; etc.