En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)
*: forma o terme que em sembla no acceptable
No té gaire sentit que el DIEC2 inclogui l'acc. 'pensada enginyosa, aguda' de ocurrència però no reculli ocurrent.
Ho detecta el blog "Silencis del DIEC":
"ocurrent
adj. Que té ocurrències; agut, original, enginyós. (DCVB, DNV)
Una persona ocurrent, unes bromes ocurrents."
Sobre trasbord:
DECat: "transbord [DFa.; trasbord, 1925, Josep Pla]." (II, 102a41-42)
DECat:
-“Melmelada, pres del port. marmelada pròpiament ‘codonyat’, derivat de marmelo ‘codony’, si bé en cat. i altres llengües romàniques, que també el manllevaren del portuguès, el mot fou alterat en la síl·laba inicial per la influència de mel, i en part el mot sofrí influències recíproques entre aquestes llengües [...]” (V, 551b54-60)
-“En català s’ha pronunciat sovint mǝrmǝládǝ per influència de la forma francesa i castellana, però en parlars conservadors sona męlmǝládǝ, com un veritable compost amb dues vocals més o menys tòniques [...].” (V, 552a3-10)
Documentació suplementària:
-Mermelada al dicc. Costa (1868), al dicc. Aguiló amb remisió a melmelada.
-A Lo forn del rei d’en Pitarra; a Ronda de mort a Sinera de l’Espriu.
-Formes d’altres llengües: cast. mermelada, fr. marmelade, it. mermellata/marmellata, angl. marmalade. Cita d’en Pere Verdaguer (Comentaris sobre el vocabulari rossellonès, p. 185): “Al Rosselló hom sap el que és la marmelada, però hom ignora el que és la melmelada. En canvi Fabra ignora el primer d'aquests mots i defineix el segon [...].”
Del DECat:
"formació del llenguatge infantil per reduplicació de l'adjectiu bo; en català creada en part espontàniament, i introduïda en part o consolidada per imitació del fr. bombon." (II, 79a14-17)
"la forma bombò, -bó, juntament amb la més definidament infantil bobò, degué existir entre la gent que parlava més amb infants, des de llunyans orígens. No he sentit altra cosa que bombò amb o oberta (fora, és clar, de les comarques gironines); en la forma més afrancesada coexisteixen bombò i bombó (la registrada pel DFa. i AlcM); totes dues les he sentides en català central però crec predominant bombò, i ja el 1933 anotava jo que era la forma més corrent a Barcelona [...]." (II, 79a21-31 i ss.)
D'ús habitual des de fa anys i panys, i encara no acceptat oficialment tot i l'acceptació del mateix mot amb altres accs.
DECat: "castellanisme antic molt difós en la llengua amb els sentits de 'cambra' [...] i quartos 'diners', tenir molts quartos 'ser ric', d'ús col·loquial" (VI, 903a4-8)
No DIEC2, encara.
El blog "Silencis del DIEC" ho inclou amb exs.: "m. Habitació, cambra. (DCVB, DCCN, GD62, GDLC, ésAdir, DSFF, DNV). El quarto dels mals endreços, el quarto de bany, el quartet de la fotocopiadora."
Reclamat pel Grup d'Estudis Catalans (1992)
V. quarto fosc en aquest blog mateix
DECat: tonto, d'on destaco que fins i tot en Fabra el feia servir, i el comentari: "Guardem-nos nosaltres de postergar, a causa de tonto i derivs., l'ús de mots tan nostres [...] com toix, totxo, neci, ruc, talòs, beneit, babau, però jo diria que és excessiu condemnar-lo sense apel·lació." (VIII, 562a41-44)
DCVB: Cites des del 1627, incloent-ne del dicc. Lacavalleria, una d'en Tomàs Aguiló i una de l'Emili Vilanova. S'hi recullen també atontar i atontir. Se n'ha format també tontet i altres derivats afectius; i fins i tot un grapat de locucions i refranys a diferents punts del domini lingüístic (v. els que apareixen s.v. tonto del DCVB mateix, i una colla més a Paremiologia catalana comparada digital d'en Víctor Pàmies)
DDLC. Tonto: Oller, Vayreda, Sagarra, Puig i Ferreter, Sebastià Juan Arbó, etc. Atontar: Bosch de la Trinxeria. Atontir: Oller. Entontir: Espriu, Manent
I és clar que és castellanisme. Però és l'única forma que es fa servir amb espontaneïtat. No als diccs excepte el GD62. Acceptat per l'ésAdir. Reclamat pel Grup d'Estudis Catalans (1992). Utilitzat per en Sergi Pàmies o en Toni Sala (consulta a Google Llibres).
L'única alternativa plausible és la proposta neològica sotagot formada a partir de l'estructura de composició de sotacopa. El rodal del DIEC2 (acc. 3.1), Viquipèdia o Termcat (amb sotagot com a entrada secundària) em sembla inviable a causa del gran nombre d'accepcions que té aquest mot. Aquesta proposta "oficial" és un invent que no apareix al DCVB, al Fabra ni al DDLC, que estaria bé de saber com la justifica qui la va incloure al diccionari normatiu.
V. també posagots (Fitxes CDLPV - Eines de Llengua)
Locució condemnada per l'Optimot i no recollida pel DCVB ni el DIEC2, però sí pel DDLC i el GDLC. Acceptada per l'ésAdir.
La fa servir l'especialista M. Teresa Cabré a A l’entorn de la paraula (II): lexicologia catalana.
A Problemes de la llengua a València i als seus voltants d'en Germà Colon es diu: "Jo coneixia la locució a l'espera com a terme de caça; això forma part del meu vocabulari passiu, i no sé ara dir on vaig escoltar-la per primera vegada; potser que fou per terres de València. Però més endavant vaig trobar a l'espera 'a l'affût', com a expressió cinegètica, en gran part de l'occità i del franco-provençal."
Joan Coromines, al seu dicc. etimològic, definint una accepció de parar: "Quelcom de comparable en els Pirineus gironins,
però amb matís diferent, ' estar-se aturat en un indret precís a l'espera o a l'aguait d'algú'" (DECat, VI, 263a53-55)
També la fa servir en Carles Riba al conte "La pietat de la reina Alina" (D'ací d'allà del febrer del 1918): "I a l'altre costat de l'estrada, la Mort, dòcil a l'espera."
Els diccs. DCVB i DIEC2 recullen només alcofoll, però el DDLC conté cita d'en Pla del 1928. En l'ús col·loquial no es fa servir alcofoll.
Els diccionaris donen glacera com a equivalent de glacier, però en Coromines els contradiu de forma clara (i ell va voltar molt per l'alta muntanya catalana). Fragments del DECat:
-"Gelera [...] popular en el Canigó parlant de les que es troben al peu de la Pica (Balaig, Cadí) (Jampy, Lliris, Flors ---, "gelera: glacier", s. v.), i les grans geleres de les Maleïdes." (IV, 450b38-43)
-"AlcM confon gelera amb ventisquero, que és la congesta (neu)." (IV, 451b1-2)
-"Per expressar la idea del francès glacier, it. ghiacciaio, reto-rom. glatschier [...], algú ha assajat glacera (DFa.), però els muntanyencs en diem en els Pirineus gelera (recordo des de c. 1924 les geleres d'Aneto, de les Maleïdes, i també s'ha usat per als rastres que n'hi ha entorn de la Pica de Canigó, i les petites de les Valls de Boí, Ferrera i Espot [...]." (IV, 521a16-25)
D'ús habitual, pronunciat a la catalana (amb u final), a l'època en què se'n duia.
Al CTILC n'hi ha cita d'en Carles Capdevila del 1934.
Castellanisme incorporat a l'ús col·loquial, pronunciat a la catalana (amb u final), que ni estor ni transparent no han aconseguit substitituir amb naturalitat.
El Diccionari català-castellà & catellà-català de l'Antoni Rovira i Virgili el fa equivaldre a cortineta (que en Pla fa servir, cita 1955 al DDLC).
No als diccs. excepte al DDLC. Cites CTILC: Dolors Monserdà 1917, Llorenç Villalonga (amb cursiva) i alguna altra de més recent.
Cf. viso
- fer farols ‘farolejar’ cita Picó 1914 al DDLC; DCVB, no DIEC2
- fanal (ultracorrecció per farol)
- Acc. recollida al DCVB. No DIEC2 ni DDLC. Acceptat per l'ésAdir. Sí DNV, definit 'En els jocs d'atzar, envit enganyós, que es fa com si es tinguera un bon joc, i que pretén provocar l'abstenció o la retirada dels contraris'
DECat:
DECat:
“professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis 'acció de professar' (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del llatí clàssic profectio 'acció d'anar-se'n'), però malgrat d'això fou d'ús si fa no fa constant des del S. XIII fins a temps bastant recents: Llull, Muntaner, Joanot Martorell, VidesR, etc.; avui encara avui professó segueix essent l'única forma usual en el llenguatge oral (no "forma vulgar i dialectal" com diu AlcM) a tot el Princ.: pronunciar prusǝsợ seria percebut per tothom com un cas de pedanteria [...]” (II, 655b52-656a19 i nota 4 corresponent)
És la forma habitual de pronunciar-ho.
Castellà: Incorporat així al DRAE, mentre que el dicc. panhispànic proposa aquesta forma plana però també l'aguda
Inclòs als diccs. amb la grafia anglesa (DIEC2, GEC, etc.), tot i que amb la grafia adaptada és d'ús molt freqüent en mitjans de comunicació i literatura.
Al CTILC nou ocurrències de estriptís i dues de estriptis.
Reclamat per en Jaume Salvanyà a Silencis del DIEC.
Castellanisme, però incorporat a l'argot català ("com pimpla!"; i el derivat pimplaire, senyal d'anostrament)
Utilitzat per periodistes literats com en Xavier Bosch o en Julià Guillamon:
Un argument a favor de l'acceptació d'aquesta paraula, a part de (1) l'ús relativament normalitzat que se'n fa en registres informals, (2) la fonètica totalment catalana i (3) la derivació, és que forma part d'un conjunt de termes procedents de la tradició de cerimònies o festes gregues en honor a les divinitats, com melopea 'borratxera' (del grec μελοποιΐα 'art de formar melodies', que s'amplia a l'embriaguesa per les ganes que fa venir de cantar). Pel que fa a pimplar, procedeix de la font de la població de Pimpla, a Macedònia, consagrada a les muses (també anomenades Pimplíades per relació amb aquesta font). N'hi ha una referència de Virgili: "O quae fontibus integris / Gaudes […] / Pimplea dulcis […]"
P.S.1. Pel que he consultat, no es va incorporar al DRAE cast. fins al 1925, i he vist que surt a l'Espasa-Calpe (al volum 44, publicat una mica abans, el 1921). En tot cas, es va acceptar fa tot just cosa d'un segle.
El trobo en una novel·la d'en Joan Rendé del 2004:
Amb aquest sentit no està recollit als diccs. que consulto (DCVB, DECat, DIEC2 ni DDLC). L'he sentit a Manlleu, utilitzat amb naturalitat. És una ampliació de sentit anàloga a la que es fa amb candela (Sta. Eulàlia de Riuprimer, també a Osona) i amb canelobre/canalobre (País Valencià), i que recullen DCVB/DECat. Cf. també la dita "Per la Candelera, candeles" (https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=Per+la+Candelera%2C+candeles).
Són les formes més pròpies i idiomàtiques
DCVB, DECat (que el documenta ja del dicc. Belvitges, s. XIX), DDLC
Al CTILC hi ha cites dels escriptors més reconeguts: Tomàs Aguiló 1834, Emili Vilanova 1881, Narcís Oller 1885 (i 1891, 1918 etc.) Caterina Albert 1905, Dolors Monserdà 1917, Josep M. de Sagarra 1923, Josep Pla 1947, Llorenç Vilallonga, etc.
No és més que un postverbal de desairar, que sí que està inclòs al dicc. normatiu
Escrit amb o oberta al Fabra i al DCVB, pewrò ja corregit (DIEC2, DDLC, etc.)
Diu en Coromines al DECat: "Entre nosaltres sempre ho he sentit pronunciar amb ó tancada: no sé d'on es va treure la pron. amb ò oberta adoptada pel DOrt. i el DFa., que no recordo haver oït mai, i que essent també estranya a l'italià, no em sembla gaire respectable." (IV, 562b27-31)