Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

qualsevols

 
El plural de 'qualsevol'
(Albert Pla Nualart)

DCVB: "En el llenguatge vulgar és freqüent la formació d'un plural analògic amb -s al final del compost: qualsevols (Per qualsevols crims e excesos, doc. a. 1370, ap. Hist. Sóller, ii, 23; Fets fins avuy per qualsevols persones, doc. any 1689, ap. Segura HSC 282 [...]"

Moltíssimes ocurrències en textos antics (v. Google Llibres) i s. XIX (des del 1833 al CTILC, també Google Llibres). Cites al CTILC: Narcís Oller, Antoni de Bofarull, Valentí Almirall, Jacint Verdaguer, Carles Pi i Sunyer, Carles Soldevila, Josep Carner, Joan Alcover, Jaume Vidal Alcover, etc.

DECat: "el plural es feia com quals se vol (escrit qualssevol) [...] però hom escrivia habitualment qualsevol (“--- altres qualsevol persones ---", Rubió, l. c., doc. 214); endemés, un plural analògic qualsevols (avui molt difós en el llenguatge parlat) també es troba esporàdicament en escrits antics: un ex. de 1370 i [un] altre de 1689 en AlcM; notem a més: “--- qualsevols mercaderies que pugan venir de França” (a. 1628 [...])” (VI, 889b7-17)" [Article redactat per en Gulsoy.]

salvetat

Sembla que estigmatitzat incorrectament com a castellanisme; no DIEC2, però sí DCVB i DECat, on diu que ja en Llull va fer servir el terme i esmenta una locució medieval que el conté. També DECat: "Salvetat [Llull], fermança de salvetat era una garantia que donava el venedor al comprador, per a seguretat" (VII, 636a49-51)


rabiar

‘enrabiar-se, posar-se furiós’; DCVB, DDLC, dicc. Enciclopèdia; no DIEC2

Sí ésAdir; reclamat pel blog "Silencis del DIEC"

Al DECat es documenta de mitjan s. XV (Curial)

gos d'aigües

Pons i Massaveu [L'auca de la Pepa, 1893]; Pin i Soler; la Víctor Català a La Mare-Balena [DDLC s.v. gos]; un Papitu del 1908; Carles Riba [Obres completes: Poesia i narrativa]; Puig i Ferreter; Pla; etc. [tots Google Llibres]

DECat, IV, 578a4

apreci

 DECat:

"no DFa., però em sembla ben acceptable, com també opina Carner" (VI, 808a15-19)

 V. despreciar

padastre, madastra

DECat: 

"Padastre: aquesta és, sens dubte, la forma pròpiament catalana: i no sols la que ha predominat des d’antic, sinó la que mereix la preferència, i la que està destinada a imposar-se a tothom, el dia que ens decidim a girar l’esquena als prejudicis castellans, i a preocupacions ultra-llatinitzades.” (VI, 279a34-39)

“Les opinions són favorables a la forma sense r en totes les terres de llengua catalana. De fet en el Princ. se sent pәdástrә pertot, almenys en cat. or., tant que no sols a Bna., Maresme, Girona-Emp., sinó enlloc jo no recordo haver sentit mai altra cosa (amb alguna rara excepció, mai rústica, d’alguna persona imbuïda de preceptes); [...] a Menorca tan forta deu ser la consciència que la forma catalana és amb d sense r, que FebrCard. posa costat per costat padastre/castellà padrastro [...]. Entre els valencians [...] EnrValor rebutja padrastre oposant-hi padastre com “el que diuen ells” (c. 1950).” (VI, 279a48-b4)

“Una altra violència és la dels “descastellanitzadors a ultrança” que obeint a la forma pare volien fer-ne parastre (Carles Ros, Careta), però això és arbitrari del tot.” (VI, 279b22-25)



"

cuidar, descuidar, descuidat

DECat:

“Certament l’acc. ‘tenir cura de’ solament es documenta en la llengua moderna. Per això hi hagué propensió a creure que cuidar i cuidar-se amb aquest sentit devien ser també un castellanisme [...]. No hi ha dubte que aquest sentit de cuidar és estrany a la llengua medieval; no el trobem fins a DTo., l’any 1640 [...], i Lacav. (1695).2 El cas és que amb la Renaixença ha entrat plenament en l’ús comú, a totes les regions de la llengua per igual, i en els autors de llenguatge més genuí, fins els més tradicionalistes [...]” (II, 1090a2-23 i ss.)

“Ja en notes que vaig sotmetre a Fabra l’any 1931 em permetia observar que admetre descuit, descuidadament i descuidar-se, sense límits, com semblava donar-hi peu el DOrt., i prohibir cuidar(-se) em deixava capficat. Hi insistia en converses posteriors, i en llargues comunicacions de 1946-7 li recomanava fortament que s’obrís la porta a totes les accs. vives de cuidar i descuidar [...]. En els anys 1947-8 Fabra dubtava: he vist una llista de modificacions al DFa., escrita per ell, on admetia descuidar segons aqueixa proposta [...]; en una carta de l’últim any em parlava de “conversar de tot això així que ens veurem” (ai! mai més) i en una altra carta del 20-IV-48 em preguntava sobre la correcció d’un llibre “¿us en cuideu vós?”.” (II, 1090a44-b3)

Utilitzat per en Coromines dintre el DECat“una lectura descuidada” (‘descurada’) (I, 399b17-18); “pronúncia descuidada” (II, 79b39)

 

sarrampió

 DECat:

 Sarrampillo, sarrampió, V. sarampió (SENABRE)” (VII, 694b47-48)

“[...] Lab. (1840) dóna preferència a la forma xarrampió, amb sarampió i xarampió com a variants; el DAg. atribueix xara- i xarrampió a Bna.; Careta xarr- (i fins condemna sara-); DFa. xarampió; jo no recordo haver sentit šәrәmpió amb x- sinó a StPolM (1938). En la meva infància ho sentia a cada moment: jo mateix i tots els germans el passàrem (1910, 1912 ---) i sempre dèiem i sentíem sarrampió; potser perquè les branques de la meva família vénen totes dues de Girona o l’Emp., i ho diria així la branca materna, gironina; perquè en cartes del meu pare (barceloní fill d’empordanesos) ho veig també amb s- però amb -r- simple (1912, 1913); també a Tortosa [...]. La doble, però, consta d’altres bandes: pall. sarrampió (Tor de V. Ferrera, 1932), sårråmpió posa Arqués a les Borges d’Urgell [...], i així ho escriu el bon urgellenc Serra i Boldú (AlcM, s.v. xar-), sarrampió ‘la rosa’ oïa Casac. a Calaceit (1923), tots tres excel·lents observadors, objectius i sense impuresa [...]. Per AlcM veiem que els val. diuen sara- o sarrampió [...], i se’n dedueix que els balears no usen aquest mot sinó la rosa [...]; recordo, però, que aquest nom s’usava a Bna., si bé poc sovint, distingint-ho com una varietat patològica semblant però més benigna, c. 1910-1912.” (VII, 775b8-39)

intrincat

 DECat:

"[...] potser fóra excessiu posar-li el veto." (VIII, 835a18-19)

(estar/posar/...) sobre avís

‘fer estar alerta’; no DIEC2, sí DDLC [s.v. avisar] i DCVB [amb cita de la Víctor Català])

Hi ha fitxa amb estar a ésAdir

botorut

 

Assimilació anàloga a jonoll etc. etc. No als diccs.

V. un estudi sobre el llenguatge d'en Ramon Solsona en un article de l'Emili Boix-Fuster i la Cèlia Riba (Ramon Solsona: el plaer de la hibridació i el joc lingüístics). El cas que s'hi esmenta deu ser un "cames botorudes" recollit al CTILC.

A Twitter en parla en Quimi Portet ("¿Feu servir l'adjectiu "boturut?"), i n'obté respostes que semblen mostrar que és força general al Principat, almenys en una part: Osona (Portet), Mataró (Joan Safont), Barcelona (Arnau Vidal, Adolf Beltran), l'Hospitalet (Albert Balanzà), Alt Empordà (Vicenç Pagès Jordà)

Boturut a Els llibres galàctics d'en Jaume Sisa

cervo

DECat:

“la variant cérvol en realitat és una forma popular bàrbara, afavorida pel prejudici infundat que els mots en -o són poc genuïns o acastellanats. □ 1.a doc.: S. XIII.” (II, 687b15-18)

“S’ha insistit molt que Verdaguer, va usar la variant cérvol. No sé que això estigui comprovat, però en tot cas es pot provar que la forma que ell aportava de la seva tradició lingüística era cervo, car així ho escrivia en el primer esbós de l’Atlàntida [...].” (II, 688a2-9)

“La forma mallorquina, que tots hem sentit, és avui séro: “la forma usada a tot Mallorca”, AMAlcover” (II, 688b35-36)

"No és que cérvol sigui una forma inusitada: és la que ha quedat a l'Alguer [...]; però generalment es presenta en forma vacil·lant, com escau a un vulgarisme ultracorrecte, que els més ben parlats devien rebutjar." (II, 688b16-20)

"[...] conservo còpia de la llista enviada per Fabra, l'any 1948, d'esmenes i addicions al DFa., en què encomanava canviar-hi els encapçalaments d'article "cérvol (o cervo)" i "cérvola" en "cervo (o cérvol)" i "cerva (o cérvola)". Cf. el que vaig dir ja sobre aquesta qüestió el 1950 (veg. LleuresC, pp. 200-1 i 44). La còpia la vaig fer damunt la llista que vaig veure autògrafa del Mestre a l'IEC. Esperem que algun dia ens diran qui va decidir desatendre la indicació de Fabra i dels seus savis col·legues, en les noves eds. del DFa." (II, 689a34-44)

hindi amb hac aspirada

A l'entrada hindi del DIEC2 es diu implícitament que la hac és muda perquè el terme apareix apostrofat:

"hindi
1 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent a l’hindi.
2 m. [FL] [LC] Llengua indoirànica del nord de l’Índia derivada dels pràcrits medievals, que és la llengua oficial de l’Índia."

Peró la hac és aspirada (Wikipedia: farsi [زبان هندی], que sembla que és la llengua d'on prové; devanagari [ हिन्दी[c]] = [hɪnd̪iː]; àrab [اللغة الهندية]; i anglès, finès, hongarès o polonès, segons el Wiktionary).

En francès, portuguès i italià sí que és muda (i en castellà, tot i que amb debat). Ara bé, en francès no hi ha el perill de confusió oral que existeix en català (hindi/indi), perquè la parella és hindi/indien, i el mateix passa en les altres llengües que emmudeixen la hac. I aquest és un element que cal tenir en compte.

Raons per pronunciar-la amb hac aspirada, doncs, i per tant per no apostrofar l'article: (1) l'origen; (2) desfer possibles equívocs; (3) l'existència relativament tradicional d'aquest so, p.ex. a halar 'menjar'

P.S. V. hàmster

no obstant 'no obstant això'

DECat:

“per a la locució no obstant, veg. no ~; no hi ha cap motiu que ens faci desaprovar-la” (III, 756b3-4)

“exemples moderns de no obstant en Oller, Verdaguer etc. (AlcM)” (V, 940a31-32)

Exemples de l'ús que Coromines en fa al seu diccionari: I, 191b2; I, 548b48-49; II, 10a12

per entre

-Fitxa 6719/5 Optimot:

Quan hi ha contacte entre una preposició àtona i una de tònica, generalment es mantenen les dues preposicions. Per exemple:

En aquesta bicicleta hi poden pujar persones de fins a noranta quilos.
No ens van sorprendre perquè els vam veure arribar de dins estant.

Això no obstant, en alguns casos, com ara quan hi ha contacte d'una preposició àtona (com per i de) i la preposició tònica entre, també es pot evitar la coincidència de preposicions elidint-ne una de les dues. Per exemple: Vam haver de passar entre els arbustos (o ... per entre els arbustos).
Aquest procés es du a terme a una temperatura de 100 a 150 graus (o ... d'entre 100 i 150 graus).



-La nova gramàtica de l’iec (19.7.b) indica que «normalment es pot evitar la seqüència de les preposicions» que componen la locució prepositiva d’entre. Demostra eixa opció amb els exemples següents:
  • Les bicicletes passaven per entre les motos (o entre les motos)
  • Quedarem un dia d’entre setmana (o, millor, un dia entre setmana)
  • Ho va agafar d’entre les pedres (i, amb un matís lleument diferent, entre les pedres)
  • El president d’aquella reunió d’entre vint i trenta persones va delimitar la problemàtica (o de vint a trenta persones)

-CTILC (consultat només un 1% de les ocurrències de entre preposició): Prudenci Bertrana, Sebastià Juan Arbó, Mercè Rodoreda

 

 

*apropar



DECat: "apropar-se s'usa molt en literatura, però en el parlar popular no l'he sentit més que per Cerdanya, Conflent i proximitat."

Remeto a l'article d'en Joan Castellano "Millor si ens acostem" a Núvol, que fa referència a altres lingüistes que també n'han parlat, i on diu: "En el cas de la formació del verb apropar, del que no som conscients és del castellanisme que estem adoptant, ja que el seu origen resulta d’aplicar exactament el mateix procediment lèxic que ha fet el castellà: si de cerca, ells han fet l’adjectiu cercano/a i el verb acercar, nosaltres de prop hem creat proper/a i apropar. Castellanisme mental, en diuen d’això. "
 
Altres reflexions en la mateixa línia:
-Màrius Serra, Apropar?
-Núria Puyuelo, 'Acostar', un verb en perill

audífon

Variant col·loquial de audiòfon.

No admès per l'ésAdir.

El trobo a: Tisner (Google Llibres); Artur Bladé i Desumvila, Xavier Amorós [1968] (CTILC); etc.

 Diccionaris i gramàtiques: Pal·las català-castellà-francès de l'Emili Vallès (1927); Gramàtica del català contemporani d'en Joan Solà et al, vol. 1, p. 188 (F 4.1.3); DDLC com a entrada secundària (però la cita dins audiòfon és amb audífon).

Al Google Llibres no trobo referències de audiòfon anteriors a c. 1980

demà-passat

¿Per què no, al costat de "demà passat"? Ni que sigui per analogia amb abans-d'ahir (que al seu torn podria tenir també la forma sense guionet)

V. "Demà passat no, l'altre" d'en Jaume Salvanyà a Llengua Nacional

tenir algú ficat a la butxaca

Creo aquesta entrada només perquè no he sabut trobar l'expresió al DCVB, i al DIEC2 apareix s.v. ficar. Al Fabra no es recull dintre ficar, però sí dintre butxaca.

demà matí

DECat (s.v. demà):

"Algunes dades sobre combinacions catalanes. Demà de matí s'ha dit també i des d'antic, més abreujadament demà matí, p.ex. ja en el S. XIV en la Questa del mallorquí Reixac [...]; avui, fins a Ribagorça" (III, 62a51-54)

cantinela

‘cantilena’ (DCVB, DDLC, DECat; no DIEC2 ni tan sols com a forma secundària)

barracó



Del cast. barracón, però molt incorporat sobretot amb el sentit de 'construcció provisional amb aules, en centres d'ensenyament'.

Es va intentar substituir-ho per cargola, terme que no sembla haver arrelat.

Lluís Marquet (barracó» i «barracot» - Barraca - Llengua Nacional) condemna barracó pel fet que conté el sufix amb valor augmentatiu, a la castellana, quan en català té valor diminutiu. Tot i així hi ha precedents d'incorporacions arrelades amb valor no augmentatiu que ell mateix esmenta (cinturó o saló)

Recollit pel DIEC2

Acceptat per l'ésAdir (barracó)

fondo (adj., adv., subst.)

DCVB amb cites de Sant Vicent Ferrer, l'Spill, Verdaguer, etc.

Sí DIEC2.

DECat:

“En català modern l’ús de fondo, fonda, com a adjectiu [...] s’ha imposat pertot [...]; no hi ha dubte que el català de l’època comtal no conegué altra cosa que preon (més tard pregon); fondo, -a, sorgeix tardanament, fins al S. xv no comença a guanyar terreny, però des de llavors va envaint ràpidament la literatura.” (IV, 94b60-95a11)
“És ja freqüent fondo (i comprovat en l’ed. princeps) en el Tirant, des de la part de Martorell [...]. En Jaume Roig l’ús d’aquesta forma es mostra tan afermat i vell que la usa repetidament amb valor adverbial [...].” (IV, 95a30-b2)
“Pel que fa a l’abast de l’expansió de fondo adj., els seus límits territorials, dins el llenguatge parlat, atenyen fins a la frontera Nord de la llengua en tota la seva amplitud [...].” (IV, 96a5-18)
“És en va que el diccionari Ortogràfic, el DFa., i d’altres encara, li refusin, provisionalment, l’entrada: això ja no pot conduir més que a la situació que ens presenten certs grans escriptors, que semblen no haver usat l’adjectiu fondo més que en la forma femenina, positura que difícilment ens estaríem de qualificar de subterfugi4 [...]. Altres grans figures (tot i llur adhesió a Fabra, homes de L’Avenç com ell) ja no recularen; Maragall, Coromines, Russinyol, escriuen fondo sense por.” (IV, 95b42-96a4)
4 Fa una estranya impressió d’haver de reconèixer que en aquest punt foren més conseqüents i ben orientats Belv., Lab., DFgra., DAmen., Escrig 1851, o escriptors com Pitarra o el Baró de Maldà [...], que els nostres grans mestres. Se n’adonava CRiba (LleuresC, 46n), que el que és de purista no n’era pas poc!” (IV, 103a8-15)

caftan

No DCVB, no DIEC2, una cita del 1924 al DDLC/CTILC.

DECat:

“[...] del turc qaftan [...], fou certament una mala idea de canviar aquest terme exòtic en caftà, tant com ho hauria estat d'introduir *caimà, *Galcerà, etc.” (II, 394b41-44)

a soles

DIEC2 definit 'en solitud, sense companyia'.

DECat: “[...] dit no solament en el sentit de ‘sense més testimonis’, en què resta usat generalment, si bé més vivaç de l’Ebre al Sud que en cat. central, però em sembla ben admissible en la llengua escrita (per més que no hagi estat registrat en el DFa., i Carles Riba hi manifestava algun escrúpol en revisar la meva traducció de La Sogra de Terenci, v. 557). En JoMartorell: “com lo philosoph fon devant lo rey a soles dins la cambra --- ” [...].” (VIII, 20b46-56)

També possible, doncs, "a soles amb" (algú, els propis pensaments, etc.)

témer-se

DECat:

"[...] El que la construcció reflexiva afegeix en aquest ús és un major èmfasi del temor com a cosa intensa i subjectiva; i res més que temor, a l'E. Mj. [...]; però que en català, en la llengua moderna, en lloc d'envellir-se ha anat encara en augment, especialment en el pla de llenguatge col·loquial o familiar, més que en la llengua escrita; l'èmfasi ha crescut modernament, decantant-se des de la idea de temor objectiu, cap a un matís de vaguetat intuïtiva, on la temença concreta i racional va de baixa, i creix la dosi del pressentiment." (VIII, 383b41-53)
"[...] No sols el matís de temença es va tornant vague, sinó que [...] se sent créixer el de pressentiment més actiu, tirant a una vaga percepció [...] (com quan diem m'ho temo)" (VIII, 384a2-9)

entre si

DCVB a si3: “Entre si: dintre d'ell mateix, sense exterioritzar-ho. Planyien sa juventut, | mas cascú entre si dehia: | Muyra el vil desconegut, Cobles Roca 3”)

DIEC a entre (“entre si (o entre mi, etc.) loc. adv. Interiorment, sense transcendir a l'exterior. Entre mi pensava que m’enganyaven.”)

tragar, trago

Tragar és documentat del segle XV (Curial). Actualment en ús per influència castellana, però admisible amb alguns sentits figurats ("aquell home no el puc tragar") o en registre col·loquial amb el sentit de 'glop' (cf. derivats traguet i traguinyol).

DCVB. Al DIEC2 trago i traguinyol, però no tragar.

Al DECat es diu que "la forma verament catalana és dragar"; i, d'altra banda, que "almenys en cat. central tothom ho sent [tragar] com a castellanisme, altrament només usat en sentit figurat (no poder tragar algú) i només usat per alguns".

entornar-se'n

DECat:

"De vegades hi ha hagut veritable aglutinació de l'adverbi en, cosa tolerable en casos com entorna-te'n! per tornar-te'n, entornant-se'n etc." (VIII, 611b55-57)

forrar, forro

DECat:

FOLRAR o bé FORRAR” (IV, 81b48)

“”tant folrat com forrat són freqüents des de la segona meitat del XIV [...]; forro ‘forradura’, 1518.” (IV, 81b54-56)

“Pel que fa a la variant forrar, a penes és menys antiga: el DAg. [...] en dóna [...] una dada de “forrat: forrado”, 1345 [...] i més enllà el verb forrar en el mateix doc. de 1373 [...]; forrat en el Corbatxo [...]; StVicentF [...]; JRoig (Spill, 11828, 2088); i força sovint en JoMartorell [...].” (IV, 82a25-45)

“Modernament ha seguit usant-se totes dues formes: forrar, si no m’enganyo, predomina molt en l’ús ciutadà de les capitals dels cinc dominis dialectals, però també se sent folrar en molts llocs” (IV, 82a46-49)

“No hi ha dubte que de foure es passà a folre [...]. I la -o moderna és deguda normalment a l’assimilació que ens és ben coneguda en mots com motllo, moro, suro, nostro, etc.” (IV, 82b41-46)

“Amb el nou sentit postverbal, no registra AlcM el modern folro o forro fins a un doc. dels Hospitalers, de 1518 (“un forro de ropó [...]”). (IV, 82b51-54)

“Entre la gent de mar el forro de l’orla és part de la barca: la part de l’obra morta que dóna l’alçada; en altres termes, uns de les fustes que componen l’orla; i també hi ha el forro exterior [...] i el forro interior.” (IV, 83a3-7)

Contraforro. Deforrat [...]. Enforrat [...]. Entreforrar. Entreforrat [...].” (IV, 83a55-57)

Forra ‘gruix, espessura’ especialment de vegetació [...].” “Es tracta segurament d’un derivat del verb forrar [...]. (IV, 83a59 i IV, 83b31)

quínua (Chenopodium quinoa)

La grafia quinoa del terme anglès no hauria de ser orientatiu, però sembla que ha sigut el que han pres la majoria de llengües. Per a qui hagi passat una temporada per terres on es parla el quítxua, però, la pronunciació majoritària és la que s'especifica a la mateixa entrada quinoa de la Wikipedia anglesa: /ˈkn.wɑː/

d'aquí + X temps

DECat:

“Algunes locucions esparses, mereixedores d’atenció: d’aquí + expressió temporal, segurament més idiomàtica així, en català, que la forma cast. i fr. amb -a- (cast. de aquí a -, fr. d’ici à -)” (III, 723b59-724a4)

*eclosionar



D'ús freqüent, esp. en sentit figurat. No diccs.

Fitxa Optimot: 'eclosionar' o 'fer eclosió'?


despiadat

 DECat:

 Despietat, V. piadós [PIETAT]. A l’article tractarem detingudament d’aquesta qüestió però des d’ara afirmo que és arbitrari que despiadat sigui “una pronúncia per influència del cast. despiadado” com diu AlcM i com sembla encoratjar a suposar-ho el DFa., en no haver-lo registrat, però sí desapiadat i despietat. Salta a la vista que si desapiadat, piadós i apiadar-se són ben catalans no es pot negar la catalanitat de despiadat, que d’altra banda és el documentat des de més antic (mj. S. xv) i en font més insospitable. El fet és que el 90 per cent de la gent catalana diu i ha dit sempre despiadat, i que ja ho va escriure així JoMartorell repetidament [...]. Despiadat és tan legítim com apiadar-se (¿ha dit mai ningú apietar-se?, sí, però només alguns maniàtics). Durant molt de temps molts pretengueren prohibir-nos piadós i imposar el pietós antitradicional, fins que Fabra els parà els peus posant aquell com a forma bàsica [...]. No vacil·lo a recomanar que es llevi l’entredit anti-històric i antipopular que pesa sobre despiadat. Hem de recordar un cop més que tot argument del tipus de “deu ser el bo perquè és diferent del castellà”, és un argument que no val res, i que Fabra ja hagué de refutar sovint.” (III, 95a19-53)

1 A propòsit d’aquesta qüestió es pot encara puntualitzar que els escriptors més independents i lliures de prejudicis mostraren resistència a la imposició de despietat i fins pietós, que si figuren en llurs edicions és molt més per la imposició d’ignars correctors de cat., o la intrusió d’impressors indiscrets, que per cap impuls propi. Em consta del meu pare, que [...] s’oposà a tan pedantesca censura.” (VI, 531a5-23)

traqueteig, traquetejar

No diccs. normatius. Sí DCVB amb cita d'en Vayreda (traqueteig) i en Pons i Massaveu (traquetejar). Moltes més cites de clàssics moderns al CTILC: Oller (traquetejar), Bosch de la Trinxeria, Rusiñol (traqueteig), etc.

La forma traqueig és més antiga (Belvitges segons el DECat).

Ve de traca, i, en últim terme, de l'onomatopeia corresponent (amb variants tan idiomàtiques com catric-catrac etc.).

cupé

Al CTILC, amb accent agut: Dolors Monserdà, Ferran de Querol, Narcís Oller, Joaquim Ruyra, Joan Santamaria, Sebastià Gasch, etc. En total 14 ocurrències de cupé per 34 de cupè. ¿Per què no han de poder conviure, si la pronúncia espontània general és amb e tancada, i tenen l'origen en el francès cupé?


masses adj.

DECat:

"No dubtem que AlcM té raó en insistir (com ho féu de vegades Fabra, i ho volen tots els puristes d'una manera general) que massa usat adjectivament ha de romandre invariable, però la propensió en tals usos és pertot a admetre-hi flexió (en part s'ha imposat això fins literàriament): it. troppi, troppe, troppa, oc. trops, tropes almenys en gascó; coses com masses vegades es troben en el S. XIX fins en conservadors escr. Renaix. [...]. Els valencians i sobretot els bal. hi han estat refractaris, no sense raó [...]; però és enormement excessiu de dir com aquell diccionari, que allò no "és bon català". Almenys en el cas del pronom substantiu i sobretot quan és predicat, masses igual que forces i gaires, han penetrat ja tant en la llengua viva que és en va condemnar-los [...]: car observem que altrament podem exposar-nos a ambigüitat, i una llengua apta a tot ús no té dret a privar-se de recursos distintius còmodes o difícilment reemplaçables [...]. D'acord, doncs, que això nasqué com a vulgarisme, però a vegades no és gaire prescindible, i per tant crec que s'ha de declarar tolerable almenys en casos com "són masses" o "en té masses" [...]; però també amb mots que poden ser alhora adjectius i substantius, com "masses amics", s'hauria de ser tolerant." (V, 520b27-521a32)

 

capritxo

DECAT:


CAPRITX (que alguns canvien en caprici), de l’it. capriccio [...] 1.a doc.: capritxo, 1695, Lacav.; aquest i capritx Lab. 1839; caprici c. 1920.” (II, 535b9-16)

“[...] la forma bàrbara afrancesada caprici van intentar imposar-la alguns puristes, però Fabra hi reaccionà (ja DFa.). Els nostres clàssics moderns no van usar mai allò, si bé continuen penjant-los-ho alguns pertinaços “correctors de català”; p.ex. Maragall, que escriví és clar capritxo en el seu Enric d’Ofterdingen, li han corregit el “peccatum nefandum” de la -o posant-li caprici però deixant-li (!) “una dona bonica i capritxosa” (O. C., 1960, I, 576a) (on ja no perillem entre els cantelluts esculls de la trista vocal!)” (II, 535b18-28)

efusivitat

Al DCVB amb cita d’en López-Picó, al DDLC amb cita d’en Pla; una colla més al CTILC d’autors reconeguts. No sé per què no ho recull el DIEC: és d’ús corrent, útil per desfer possibles equívocs que poden sorgir amb el seu quasi-sinònim efusió, i perfectament formable.

arrepenjar

DECat:

"Repenjar-se o arrepenjar-se [...]. La variant arrepenjar no sols és del CpTarr. sinó la més corrent en tot el català central, no recordo haver-hi sentit repenjar-se fins c. 1920 (avui sí, amb un regust una mica més rellevat o literari)" (VI, 427b31-45)

"Arrepapar-se o repapar-se [tots dos Belv., Lab. 1839-40]" (VI, 244a40-41)

 No té sentit que, tot i admetre aquesta segona parella de sinònims, el DIEC no sancioni la tradició d'ús remarcada per en Coromines en el cas de l'altra parella.

 

saber molt greu

DECat:

 

““[...] sabé-li molt greu, e per fellonia ---“, Desclot [...]; “axí·s féu: de la qual cosa sabé molt greu a mossényer Falip”, citat de Muntaner per Fabra (Gram. 1912, p. 199, n. 1). Tenint greu en tot això un paper adverbial, no s’ha d’esperar que s’hi pugui introduir de: així veiem, doncs, que aquests dos grans clàssics no diuen molt de greu (com haurien dit molt d’argent, per exemple).” (IV, 650a15-27)
“El cas és que avui és vulgar la construcció molt de greu, tant de g., gens de g., que ja observem en els més antics costumistes de la Renaixença [...]; però sempre m’ha meravellat de veure que Fabra l’havia admesa en DFa., i recordo que, havent-li-ho fet notar, contestà ell que segurament jo tenia raó, però que tanmateix era tolerable. Continuo creient que valdria més abstenir-se’n, com il·lògica i antigramatical; majorment essent igual usual i planera la construcció irreprotxable: sap molt greu.” (IV, 650a45-56)