Són les formes més pròpies i idiomàtiques
Qüestions puntuals de llengua
En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)
*: forma o terme que em sembla no acceptable

desaire
DCVB, DECat (que el documenta ja del dicc. Belvitges, s. XIX), DDLC
Al CTILC hi ha cites dels escriptors més reconeguts: Tomàs Aguiló 1834, Emili Vilanova 1881, Narcís Oller 1885 (i 1891, 1918 etc.) Caterina Albert 1905, Dolors Monserdà 1917, Josep M. de Sagarra 1923, Josep Pla 1947, Llorenç Vilallonga, etc.
No és més que un postverbal de desairar, que sí que està inclòs al dicc. normatiu
góndola
Escrit amb o oberta al Fabra i al DCVB, pewrò ja corregit (DIEC2, DDLC, etc.)
Diu en Coromines al DECat: "Entre nosaltres sempre ho he sentit pronunciar amb ó tancada: no sé d'on es va treure la pron. amb ò oberta adoptada pel DOrt. i el DFa., que no recordo haver oït mai, i que essent també estranya a l'italià, no em sembla gaire respectable." (IV, 562b27-31)
encabat
ésAdir > encabat
Aglutinacions (i 8): I per acabar 'encabat' (Albert Pla Nualart)
encabat adv | Neolosfera
Llengua - Institut d'Estudis Catalans
Llengua - Institut d'Estudis Catalans
¿pizza Margherita, margarida, margarita?
llombrigo
Llombrigo/llombrígol és cat. oriental, rossellonès i balear, mentre que melic és valencià i cat. occidental
estuig i plumier
Però antigament no és només rossellonès, perquè apareix a València al segle XVI:
El llibre de antiquitats de la seu de València
Vegeu a més a més l'article d'en Pla Nualart, on també defensa plumier: Reiniciem el curs (Albert Pla Nualart) - Ara.cat
Sobre plumier: encara no DIEC2, però sí GEC i altres diccionaris que en Pla Nualart especifica.
CTILC
-estuig i altres variants amb u: cites d'Abdó Terradas, Pompeu Gener, Narcís Oller, Adrià Gual, etc.
-plumier: Pere Gimferrer, Quim Monzó, Ferran Torrent, Francesc Parcerisas
baguet 'barra de quart llarga'
-2001 o abans:
-2011 o abans: Consell Supervisor del Termcat
Adaptació del sufix francès -ette: pronúncia o morfologia
col·lateral
no dir paraula
Als diccionaris i en l'ús tradicional tenim no dir mot 'no badar boca' i no tornar mot 'no tornar resposta', tots dos inclosos no només en un dicc. més aviat descriptiu com el DCVB sinó també en el DIEC2. Al DCVB també hi ha no dir paraula, que també és inclòs a l'Espinal com a variant de no dir mot.
Fixem-nos que el que en Pau Vidal sembla considerar castellanisme és sobretot l'omissió de l'article, perquè com a possible alternativa proposa "no articular ni una sola paraula". Una altra opció, al meu entendre, seria senzillament la que encapçala aquesta entrada: no dir paraula.
tamborella 'tombarella'
Al DCVB també hi ha tamborellar (amb cita de la Víctor Català) i tamborellejar (Pous i Pagès).
Utilitzat per una colla d'escriptors reconeguts, com comprovo al CTILC: Pous i Pagès i Víctor Català mateix, però també Josep Pla, Prudenci Bertrana, J.V. Foix, Joan Amades, Puig i Ferreter, López-Picó, Emili Vilanova, Bofill i Mates, Sagarra, etc.
anou 'el fruit de la noguera'
Optimot (fitxa 7357/2): "La variant anou, malgrat que no està recollida en el diccionari normatiu, té un ús molt estès i es documenta en diversos diccionaris."
El DECat consigna que és d'ús especialment en valencià i en català central, i que ja apareix al dicc. d'Onofre Pou (any 1575) com a variant de la forma normativa.
No té gaire sentit que el DIEC2 no l'hagi inclòs com a variant, i encara menys per l'analogia que té amb aglà, variant de gla amb l'aglutinació de la -a de l'article femení igual que en el cas de anou. És més: anou està documentat abans que aglà (que no apareix fins a Secrets d'Agricultura d'en Miquel Agustí, del 1617 [DECat]); i en algun cas fins i tot pot ser més convenient anou que nou per evitar confusions amb nou substantiu numèric o amb nou adjectiu.
deixar penjat 'deixar a l'estacada'
Tot i així, amb aquest sentit o molt pròxim trobo l'expresió en l'Eugeni d'Ors i en un text mallorquí que sembla del s. XIX (consulta parcial al Google Llibres). També ho fan servir en Ferran Canyameres i altres autors de mitjans del s. XX.
pel seu propi peu
En Carles Riba ho utilitza en singular a la seva traducció de les Vides paral·leles d'en Plutarc.
sobreactuar
cuneta
CTILC: ja el 1855 Pau Estorch i Siqués, Oller, Rusiñol, Bertrana, Pla, Manent, Gabriel Ferrater, Espinàs, etc.
prous
Al DECat, en Coromines en diu: "quan pren un paper adjectival [...] prous 'suficient' és ben acceptable, i en certs usos és necessari i inobjectable" (VI, 834b45-52). També el fa servir en alguna ocasió en la redacció dels articles (I, 586b10, p.ex.)
L'Albert Pla Nualart en parla a ¿No en som prou o no som prous? (26-XII-2014)
compostura
No DIEC2 ni DGLC, sí DNV.
També està recollit al DDLC. Cites CTILC: Antoni Maria Claret i Clarà (1845), Narcís Oller (1879), Verdaguer (1887), Vayreda (1898), entre altres.
coral 'corall'
de miqueta en mica
continu nm
prendre's la molèstia
xapa 'tap d'ampolla metàl·lic'
L'ésAdir l'inclou, especificant que no apareix al DIEC.
No en trobo res en en Joan Solà, i tampoc al GEst.
No entenc que no estigui admès. Xapa és català, i també se'n diuen així les decoratives de les ampolles de xampany (que per tant s'inclourien en l'acc. 4 DCVB i 1c DDLC), o sigui que l'ampliació de sentit és força natural. És l'única forma espontània de dir-ho.
palafang
Segons el DCVB és de Barcelona, cosa que confirmo, però crec que té força més extensió.
Al Google Llibres el trobo utilitzat per en Carles Riba (en una carta del recull de correspondència Carles Riba 1893-1959 editat per en Jaume Medina) i en Pere Calders (a La ciutat cansada), i en un text dels Jocs Florals de Barcelona del 1931 i un número del 1932 de la revista Tècnica.
Cites d'en Josep Pla i d'en Joan Santamaria al CTILC.
El diccionari de freqüències d'en Joaquim Rafel registra 9 ocurrències de parafang per 4 de palafang.
vinil 'disc fonogràfic'
Sí ésAdir i Neolosfera. Segons Neolosfera, la primera documentació és del 1996 (vinil).
de bones a primeres
Google Llibres. La primera documentació que trobo és del setmanari mallorquí La Tortuga
(1888). També ho utilitza el bon prosista ebrenc Artur Bladé. També en una carta d'en Carles Riba a la Clementina Arderiu (Cartes de Carles Riba: 1953-1959), i en una d'en Carner (v. Epistolari). També a la traducció sagarriana de L'amansiment de l' harpia d'en Shakespeare. També en Vayreda a Sang Nova.
En Coromines prefereix de bon antuvi, però no condemna de bones a primeres absolutament (Lleures, p. 76).