Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

aturar-se a pensar, parar-se a pensar

Combinació absent al DIEC2 i al DCVB. Al DDLC/CTILC sí que apareix recollit: cita de l'Oller del 1885 amb parar, i de Carner del 1918, Sagarra del 1932 etc. etc. amb aturar

recader, -a 'transportista, ordinari'

És veritat que ordinari és el terme genuí i tradicional, però actualment és pràcticament mort en cat. central, i pot dur a equívoc. En Coromines, tot i advocar per la recuperació d'ordinari en la llengua comuna, considera recader un “castellanisme tolerable” al DECat.

 ésAdir l'etiqueta de "no normatiu", i DCVB el recull posant-li la de "castellanisme".

CTILC: cites d'en Pla (1947) i d'en Modest Urgell (1898).

ARCA: una ocurrència "la recadera" en una Renaixensa del 1872; "un recader" a Lo Gay Saber del 15-II-1878, p. 9.

molt mala sang

"Tenir molt mala sang", "Fer-se molt mala sang"; i també amb altres intensius: "No et facis tan mala sang!"

Consultant el Google trobo també, sempre respecte a aquesta combinació fossilitzada relativa al caràcter (mala sang), la forma amb intensiu femení: "tanta mala sang", "molta mala sang". En textos literaris que trobo a Google Llibres, però (que són escassos), domina el masculí (Josep Pla, Pere Ortís, el traductor Jordi Arbonès en una carta, un text d'en Xirinachs; també el Patufet del 20-VIII-1937 [p. 784 , ARCA]).

La diferència d'intensiu és sintàctica: l'un és adjectiu femení, mentre que l'altre és adverbial.

A partir d'aquí la cosa queda més clara. Mala sang 'caràcter' és una combinació estereotipada antiga; però també ho és (molt/tan) mala sang, perquè l'intensiu determina l'adjectiu mala; és a dir, que el significat no és 'quanta sang mala!' sinó 'quina sang tan mala'. "Molta mala sang" i "tanta mala sang", doncs, no són proverbials, i no poden referir-se al caràcter.

l'última cosa que + verb, calc de "the last thing..."

A falta de més material (a l'ésAdir no en sé trobar cap referència), poso aquí les traduccions que tinc incorporades a la meva llista anglès-català:

"the l. thing to (do...) – el que sobretot no has de (fer), el que no has de (fer) de cap manera, el que no has de (fer) mai de la vida, el que no has de (fer) per res del món... (the l. thing she wanted... ‘el que no volia per res del món...’,‘el que no volia de cap manera...’; ‘la cosa que més desitjava era que no...’) / the l. thing I expected – la cosa que menys m’esperava; una cosa que no m’esperava de cap manera (alternatives a la trad. literal del dicc.) / the l. thing I need is a fight – només em faltava barallar-me (quan la baralla ja té lloc, esp. després d’altres incidents desafortunats)"

de per aquí

Optimot

Un cas de contacte de preposicions força freqüent, i antic. El trobo al baró de Maldà (finals del XVIII), Pitarra, etc. etc. (Google Llibres)

pronoms plens: se, te, etc.

"No se sap", "se celebra", "com te dius?"... No són formes ni arbitràries ni castellanes com assegura amb rotunditat l'Eugeni S. Reig (v. article seu dintre Qüestions de llengua (56), que en conté dos més de més afinats).

Es tracta d'un cas més de riquesa de la llengua, producte d'evolució de formes antigues. V. p.ex. l'apartat "Proclisi" a la Gramàtica del català contemporani (volum 1, M 3.1.9, p. 572-576)

No caldria haver de seguir. N'hi ha molts estudis i exemples. Algun:

- "La llengua de Carles Riba" de la Maria Pilar Perea, apartat 3.2.a
- Poesias jocosas y serias del Rector de Vallfogona
- ...

solei, soleiada

DECat:

“En català oriental [solell/solei] ha quedat estrictament en l’acc. de paratge on toca molt el sol [...]; i pertot amb -yl representada per , àdhuc en la zona barcelonina (dissimilació a la manera de paiola, fiol, llentia, fuiola etc.); encara que el DFa. hi posi solell, solellada, assolellar, imposició gràfica que no ha tingut èxit, i crec que l’Institut i la llengua comuna i literària farien bé de renunciar-hi [...]. El solei, un solei, són l’expressió corrent en català central, i fins tot el cat. or., per al que en cat. occid. i cerdà es diu la solana o el solà.” (VIII, 16b43-55)

“En l’ús comú del cat. central solei és conegut avui com a substantiu i també com a adjectiu [...]. L’ús adjectiu és ara el més divulgat: “una muntanya molt soleia”, “en aquella casa viurem millor: és més soleia”.” (VIII, 17a5-13)

Assoleiat: [...] Atl. [...]. Mentre que en el substantiu ha quedat soleiada. [...] Costa [...]. La poesia La Soleiada és una de les importants de Maragall. [...] Alcover [...], Masó Torrents [...].” (VIII, 17b20-39)



mentres 'mentre'

DECat, V, 589b: