Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

ocurrent

No té gaire sentit que el DIEC2 inclogui l'acc. 'pensada enginyosa, aguda' de ocurrència però no reculli ocurrent.

Ho detecta el blog "Silencis del DIEC":

"ocurrent
adj. Que té ocurrències; agut, original, enginyós. (DCVB, DNV)
Una persona ocurrent, unes bromes ocurrents."

tras- ('trans-') prefix

Sobre trasbord:

DECat: "transbord [DFa.; trasbord, 1925, Josep Pla]." (II, 102a41-42)

De l'entrada transbord del DCVB: "Fon.: tɾəzbóɾt (Barc., Palma); tɾazbóɾt (Val.)."
 
Sobre trasplantar:
 
DECat: "Fabra vacil·là entre traspl- i transpl- (DFa.1), però decidint-se per trasplantar ens donà ordre (1948) de posar-ho així en el DFa.2: realment única forma admissible, puix que no estem davant un llatinisme sinó un mot popular, d'esfera agrícola (cf. trasbalsar, traspalar, traspassar, traspostar, traspuar etc.)." (VI, 590a58-b3)

atmòsfera


DECat: "[...] generalment atmòsfera [...]. Com més anys passen més sembla que l'esforç per fer acceptar a la gent l'accentuació atmosfera, per més que teòricament motivat, pot restar infructuós. I no sé si realment val la pena; fins i tot es podria al·legar que si el cpt. s'hagués format ja en grec hi hauria estat esdrúixol [...], cas en el qual s'ha admès sovint la conservació de l'accent grec (símptoma, asímptot, Ifigènia, etc.), contra el llatí." (I, 474b41-52)

mermelada

 

DECat:

 -“Melmelada, pres del port. marmelada pròpiament ‘codonyat’, derivat de marmelo ‘codony’, si bé en cat. i altres llengües romàniques, que també el manllevaren del portuguès, el mot fou alterat en la síl·laba inicial per la influència de mel, i en part el mot sofrí influències recíproques entre aquestes llengües [...]” (V, 551b54-60)

-“En català s’ha pronunciat sovint mǝrmǝládǝ per influència de la forma francesa i castellana, però en parlars conservadors sona męlmǝládǝ, com un veritable compost amb dues vocals més o menys tòniques [...].” (V, 552a3-10)

Documentació suplementària:

-Mermelada al dicc. Costa (1868), al dicc. Aguiló amb remisió a melmelada.

-A Lo forn del rei d’en Pitarra; a Ronda de mort a Sinera de l’Espriu.

-Formes d’altres llengües: cast. mermelada, fr. marmelade, it. mermellata/marmellata, angl. marmalade. Cita d’en Pere Verdaguer (Comentaris sobre el vocabulari rossellonès, p. 185): “Al Rosselló hom sap el que és la marmelada, però hom ignora el que és la melmelada. En canvi Fabra ignora el primer d'aquests mots i defineix el segon [...].”



bombò

 Del DECat:

"formació del llenguatge infantil per reduplicació de l'adjectiu bo; en català creada en part espontàniament, i introduïda en part o consolidada per imitació del fr. bombon." (II, 79a14-17)

"la forma bombò, -bó, juntament amb la més definidament infantil bobò, degué existir entre la gent que parlava més amb infants, des de llunyans orígens. No he sentit altra cosa que bombò amb o oberta (fora, és clar, de les comarques gironines); en la forma més afrancesada coexisteixen bombò i bombó (la registrada pel DFa. i AlcM); totes dues les he sentides en català central però crec predominant bombò, i ja el 1933 anotava jo que era la forma més corrent a Barcelona [...]." (II, 79a21-31 i ss.)

quarto 'cambra'

D'ús habitual des de fa anys i panys, i encara no acceptat oficialment tot i l'acceptació del mateix mot amb altres accs.

 DECat: "castellanisme antic molt difós en la llengua amb els sentits de 'cambra' [...] i quartos 'diners', tenir molts quartos 'ser ric', d'ús col·loquial" (VI, 903a4-8)

 No DIEC2, encara.

El blog "Silencis del DIEC" ho inclou amb exs.: "m. Habitació, cambra. (DCVB, DCCN, GD62, GDLC, ésAdir, DSFF, DNV). El quarto dels mals endreços, el quarto de bany, el quartet de la fotocopiadora."

Reclamat pel Grup d'Estudis Catalans (1992)

V. quarto fosc en aquest blog mateix

tonto

DECat: tonto, d'on destaco que fins i tot en Fabra el feia servir, i el comentari: "Guardem-nos nosaltres de postergar, a causa de tonto i derivs., l'ús de mots tan nostres [...] com toix, totxo, neci, ruc, talòs, beneit, babau, però jo diria que és excessiu condemnar-lo sense apel·lació." (VIII, 562a41-44)

DCVB: Cites des del 1627, incloent-ne del dicc. Lacavalleria, una d'en Tomàs Aguiló i una de l'Emili Vilanova. S'hi recullen també atontar i atontir. Se n'ha format també tontet i altres derivats afectius; i fins i tot un grapat de locucions i refranys a diferents punts del domini lingüístic (v. els que apareixen s.v. tonto del DCVB mateix, i una colla més a Paremiologia catalana comparada digital d'en Víctor Pàmies)

DDLC. Tonto: Oller, Vayreda, Sagarra, Puig i Ferreter, Sebastià Juan Arbó, etc. Atontar: Bosch de la Trinxeria. Atontir: Oller. Entontir: Espriu, Manent

posavasos

 I és clar que és castellanisme. Però és l'única forma que es fa servir amb espontaneïtat. No als diccs excepte el GD62. Acceptat per l'ésAdir. Reclamat pel Grup d'Estudis Catalans (1992). Utilitzat per en Sergi Pàmies o en Toni Sala (consulta a Google Llibres).

L'única alternativa plausible és la proposta neològica sotagot formada a partir de l'estructura de composició de sotacopa. El rodal del DIEC2 (acc. 3.1), Viquipèdia o Termcat (amb sotagot com a entrada secundària) em sembla inviable a causa del gran nombre d'accepcions que té aquest mot. Aquesta proposta "oficial" és un invent que no apareix al DCVB, al Fabra ni al DDLC, que estaria bé de saber com la justifica qui la va incloure al diccionari normatiu.

V. també posagots (Fitxes CDLPV - Eines de Llengua)

a l'espera

Locució condemnada per l'Optimot i no recollida pel DCVB ni el DIEC2, però sí pel DDLC i el GDLC. Acceptada per l'ésAdir.

La fa servir l'especialista M. Teresa Cabré a A l’entorn de la paraula (II): lexicologia catalana.

A Problemes de la llengua a València i als seus voltants d'en Germà Colon es diu: "Jo coneixia la locució a l'espera com a terme de caça; això forma part del meu vocabulari passiu, i no sé ara dir on vaig escoltar-la per primera vegada; potser que fou per terres de València. Però més endavant vaig trobar a l'espera 'a l'affût', com a expressió cinegètica, en gran part de l'occità i del franco-provençal."

Joan Coromines, al seu dicc. etimològic, definint una accepció de parar: "Quelcom de comparable en els Pirineus gironins, però amb matís diferent, ' estar-se aturat en un indret precís a l'espera o a l'aguait d'algú'" (DECat, VI, 263a53-55)

També la fa servir en Carles Riba al conte "La pietat de la reina Alina" (D'ací d'allà del febrer del 1918): "I a l'altre costat de l'estrada, la Mort, dòcil a l'espera."

kohl

Els diccs. DCVB i DIEC2 recullen només alcofoll, però el DDLC conté cita d'en Pla del 1928. En l'ús col·loquial no es fa servir alcofoll.

patxuli



pàtxuli a la GEC. DDLC pàtxuli com a entrada principal, però amb cita d'en Pla amb la forma patxulí. Al DCVB patxolí també agut, amb cita de Moreira. Al DECat patxulí.

Jo l'havia sentit sempre com a mot pla, i m'ho referma l'ús que en fa en Sergi Belbel en una obra de teatre del 2004. Aquesta és una de les 6 ocurrències del CTILC, on a part d'aquesta n'hi ha dues amb la forma esdrúixola però totes dues d'aquest s. XXI (i per tant potser passades pel tamís normatiu), mentre que les tres amb forma aguda són de la dècada dels 50 i els 60 del segle XX.

Formes aguda i esdrúixola acceptades pel Diccionari normatiu valencià

gelera

 Els diccionaris donen glacera com a equivalent de glacier, però en Coromines els contradiu de forma clara (i ell va voltar molt per l'alta muntanya catalana). Fragments del DECat:

-"Gelera [...] popular en el Canigó parlant de les que es troben al peu de la Pica (Balaig, Cadí) (Jampy, Lliris, Flors ---, "gelera: glacier", s. v.), i les grans geleres de les Maleïdes." (IV, 450b38-43)

-"AlcM confon gelera amb ventisquero, que és la congesta (neu)." (IV, 451b1-2)

-"Per expressar la idea del francès glacier, it. ghiacciaio, reto-rom. glatschier [...], algú ha assajat glacera (DFa.), però els muntanyencs en diem en els Pirineus gelera (recordo des de c. 1924 les geleres d'Aneto, de les Maleïdes, i també s'ha usat per als rastres que n'hi ha entorn de la Pica de Canigó, i les petites de les Valls de Boí, Ferrera i Espot [...]." (IV, 521a16-25)

viso 'combinació' (o no ben bé)

D'ús habitual, pronunciat a la catalana (amb u final), a l'època en què se'n duia.

Al CTILC n'hi ha cita d'en Carles Capdevila del 1934.

visillo



Castellanisme incorporat a l'ús col·loquial, pronunciat a la catalana (amb u final), que ni estor ni transparent no han aconseguit substitituir amb naturalitat.

El Diccionari català-castellà & catellà-català de l'Antoni Rovira i Virgili el fa equivaldre a cortineta (que en Pla fa servir, cita 1955 al DDLC).

No als diccs. excepte al DDLC. Cites CTILC: Dolors Monserdà 1917, Llorenç Villalonga (amb cursiva) i alguna altra de més recent.

Cf. viso



farol 'catxa'

- fer farols ‘farolejar’ cita Picó 1914 al DDLC; DCVB, no DIEC2

- fanal (ultracorrecció per farol)

- Acc. recollida al DCVB. No DIEC2 ni DDLC. Acceptat per l'ésAdir. Sí DNV, definit 'En els jocs d'atzar, envit enganyós, que es fa com si es tinguera un bon joc, i que pretén provocar l'abstenció o la retirada dels contraris'

- farol — Fitxes CDLPV - Eines de Llengua

traidor

 DECat:

"Originàriament es pronuncià traïdor: n’hem vist un cas en les LlegRimSev [...]. De fet, però, aquest i un vers de Llull [...] són ja cas excepcional des de l’època més antiga, car totes les altres dades medievals i modernes que en trobo, en vers, i ja en el S. XIII, ens el presenten bisíl·lab. En els Set Savis [...] ja és constant [...] Després: [...] Turmeda [...], Ausiàs ([...] crec que no n’hi ha excepció en tota l’obra d’Ausiàs, com tampoc no en sé en els altres poetes que cito) [...], JRoig [...].” (VIII, 695a44-b17)
“Així continuà igual en els segles posteriors fins a la Renaix. [...]. He observat tots els casos, nombrosos, en què el mot apareix en el Romllo. de MilàF, i es pot dir que són de traįdor sense excepcions [...]. Els poetes moderns segueixen fent el mateix. Ni si hi incloem el fem. traidora no trobarem altra cosa [...], JRoig [...] MilàF [...], Atl. [...]. I els apòstrofes de Maragall a Barcelona: “que ets vana i coquina i traidora i grollera”, “esclata, impensada i segura i traidora...”.” (VIII, 695b18-57)
“Perquè, en efecte, també en els nostres dies, deixant-se de preocupacions normatives, els poetes han seguit fent el mateix: [...] Verdaguer [...]. No se n’escapa ningú, ni els més moderns: [...] Alomar [...], V. Gassol (1950). Fins Josep Carner, almenys el jove Carner, s’hi atenia, en un poema de 1910 [...]. Cal arribar a la seva vellesa per veure-li acatar el diccionari [...]. Llicència poètica? No, doncs, sinó fet constant de la llengua. Ja vaig descabdellar àmpliament el tema d’aquesta dièresi (dins un marc general) en LleuresC, 63-65. Em sembla ara més clar encara que aleshores, que com proposà En Moll s’hauria de derogar la dièresi en aquest mot (potser deixant oberta la possibilitat que hi recorrin els poetes a qui els abelleixi) [...].” (VIII, 695b58-696a39)

professó

 

DECat:

professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis 'acció de professar' (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del llatí clàssic profectio 'acció d'anar-se'n'), però malgrat d'això fou d'ús si fa no fa constant des del S. XIII fins a temps bastant recents: Llull, Muntaner, Joanot Martorell, VidesR, etc.; avui encara avui professó segueix essent l'única forma usual en el llenguatge oral (no "forma vulgar i dialectal" com diu AlcM) a tot el Princ.: pronunciar prusǝsợ seria percebut per tothom com un cas de pedanteria [...]” (II, 655b52-656a19 i nota 4 corresponent)

estriptis

És la forma habitual de pronunciar-ho.

Castellà: Incorporat així al DRAE, mentre que el dicc. panhispànic proposa aquesta forma plana però també l'aguda

estriptis, estriptís | Diccionario panhispánico de dudas

Inclòs als diccs. amb la grafia anglesa (DIEC2, GEC, etc.), tot i que amb la grafia adaptada és d'ús molt freqüent en mitjans de comunicació i literatura.

Al CTILC nou ocurrències de estriptís i dues de estriptis.

Reclamat per en Jaume Salvanyà a Silencis del DIEC.

Ocurrències a Google Llibres:

-Llengua catalana i neologia

-Camil i Adelf

-Meridians i paral·lels


*pimplar

Castellanisme, però incorporat a l'argot català ("com pimpla!"; i el derivat pimplaire, senyal d'anostrament)

Cf. Diccionari del català popular i d'argot

Utilitzat per periodistes literats com en Xavier Bosch o en Julià Guillamon:

Un amic de Josep Pla (La Vanguardia)

Un argument a favor de l'acceptació d'aquesta paraula, a part de (1) l'ús relativament normalitzat que se'n fa en registres informals, (2) la fonètica totalment catalana i (3) la derivació, és que forma part d'un conjunt de termes procedents de la tradició de cerimònies o festes gregues en honor a les divinitats, com melopea 'borratxera' (del grec μελοποιΐα 'art de formar melodies', que s'amplia a l'embriaguesa per les ganes que fa venir de cantar). Pel que fa a pimplar, procedeix de la font de la població de Pimpla, a Macedònia, consagrada a les muses (també anomenades Pimplíades per relació amb aquesta font). N'hi ha una referència de Virgili: "O quae fontibus integris / Gaudes […] / Pimplea dulcis […]"

P.S.1. Pel que he consultat, no es va incorporar al DRAE cast. fins al 1925, i he vist que surt a l'Espasa-Calpe (al volum 44, publicat una mica abans, el 1921). En tot cas, es va acceptar fa tot just cosa d'un segle.

El trobo en una novel·la d'en Joan Rendé del 2004:

La pedra a la sabata

També en una d'en Joaquim Soler i Ferret del 1992:

A una sola veu

candelera 'caramell de glaç'

Amb aquest sentit no està recollit als diccs. que consulto (DCVB, DECat, DIEC2 ni DDLC). L'he sentit a Manlleu, utilitzat amb naturalitat. És una ampliació de sentit anàloga a la que es fa amb candela (Sta. Eulàlia de Riuprimer, també a Osona) i amb canelobre/canalobre (País Valencià), i que recullen DCVB/DECat. Cf. també la dita "Per la Candelera, candeles" (https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=Per+la+Candelera%2C+candeles).

A Artés també es diu:

Glossari artesenc d'en  Serra Solé