Qüestions puntuals de llengua: d’octubre 2017

Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

electrode

Variant de elèctrode recollida al DDLC, amb un grapat de cites al CTILC (Pedrolo, etc.). L'ésAdir la recull com a esdrúixola, però diu: "En lleng. col·loquial se sol usar com a paraula plana."

Tot i la imposició culta de la forma esdrúixola, crec que al costat s'hauria d'admetre aquesta variant plana com a forma popular i d'una certa tradició.

Ve de l'anglès electrode, encunyat per en Michael Faraday a partir del grec. L'anglès accentua a la primera e.

refrendar

'referendar'

DECat: "referendar, també contret en refrendar [Lab. 1840], que trobo excessiu, per més que coincideixi amb el mateix llatinisme en la llengua castellana, condemnar com a mot il·legítim; refrendació, ref(e)rendari, refrendata [tots Lab. 1840]." (VI, 780a43-47)

No DIEC2 ni GDLC, sí DCVB però titllat de castellanisme. Sí al DDLC coom a forma secundària; significativament, però totes les cites de referendar incloses tant a l'entrada corresponent com al CTILC són del verb en la forma contreta no acceptada normativament (Pla, Pi i Sunyer, etc.)

Inclòs al DNV. Acceptat per l'ésAdir.

preadolescent i prepúber

Absents al DIEC2 i al GDLC. Recollits al DDLC. D'ús relativament corrent, sobretot el primer terme, que Neolosfera (preadolescent adj i m i f) documenta des del 1997. No trobo que se'n digui res a l'ésAdir.

llanta 'llanda'

DCVB ("pres del cast. llanta"), GDLC (ja en ed. paper 1998), DIEC2, DDLC (amb cites d'en Morera i Galícia, de l'Agustí Bartra, etc.). Forma utilitzada per en Coromines al DECat (I, 627b46; II, 486b25; II, 668b60), on, a l'entrada corresponent (s.v. llauna, nota 6), contradiu l'Alcover-Moll i especifica: "És sabut que la llanta dels carruatges és, tant en català com en castellà, una forma manllevada del fr. jante [...], passant per yanta, i segurament sota la influència de llanda = llauna [...]." (V, 102a36-39 i ss.)

madalena

Forma vulgar de magdalena, esp. amb el sentit de pasta dolça però també com a variant del nom propi (p.ex. "Sta. Madalena de Polpís", DECat, II, 662a22).

Montserrat Roig a El temps de les cireres: "això és com allò de la madalena d'en Proust [...]"

Al DRAE admès recentment com a forma secundària després d'haver sigut estigmatitzat com a vulgarisme durant molt de temps.

congènere, consemblant (subst.)

No estan recollits com a substantius a cap dels diccionaris que consulto (DCVB, DIEC2, GDLC, DDLC), tot i ser termes que funcionen com semblant, amb una transició natural d'adjectiu a substantiu, i tot i ser d'ús corrent amb aquesta funció sintàctica.

Només per posar-ne un parell d'exemples, en el cas de congènere en trobo una ocurrència a la Història de Polibi de la Fundació Bernat Metge (1929) i una altra en una obra d'en Joan Fuster (1975).