En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)
*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu
donar llargues
Al DDLC, una cita del 1912, una del 1929 i una de la Maria-Antònia Oliver, entre altres.
V. també llargues ("nom femení plural") al CTILC.
D'ús corrent. Contracció normal, que no és forçós que sigui per influència del castellà. A Del català incorrecte... d'en Solà trobo que en Joan Bardina (c. 1907), dintre de la seva llista de "barbarismes", desaconsella dilació i aconsella en canvi la parella llargues/allargues.
allargo
Al DDLC, allargo remet a allarg, però quasi totes les cites de l'entrada allarg són amb o, tant en sing. com en pl.
La Viquipèdia inclou el neutre allargador elèctric, i el Termcat allargador a seques.
El dicc. d'en López del Castillo només recull allargador, que en el seu moment havia inclòs el Gran Larousse Català i prou. El GEst no en diu res
És més que dubtós que allargo subst. sigui un calc del castellà. Pot ser una simple reducció del plural al singular, a l'estil de trasto o de misto, en què la o fa de crossa fonètica per evitar una acumulació seguida de consonants difícils de pronunciar (-sts, -rgs). També es podria tractar d'una substantivació de la primera persona del singular del verb allargar (allargo), o bé d'una contracció d'un imperatiu allarga-ho (allarg'ho). En tot cas, és un fet que el DRAE no inclou alargo com a substantiu en cap accepció.
En Josep-Lluís Carod-Rovira ja ho comentava en un article publicat a Nació Digital el 9-IV-2015: "He cercat el mot al diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i no hi apareix. Sí que, en canvi, surt al diccionari dialectal Alcover-Moll, si bé només en la forma plural: "allargos". I ho defineix com “allò que serveix per a allargar una cosa”. Ja se sap que els diccionaris, a totes les llengües del món, contenen alguns mots inexistents, vull dir que són el resultat d’algun error o un simple caprici d’algun filòleg, sense cap arrelament a la comunitat lingüística i, contràriament, deixen de figurar-hi paraules que són ben vives i usuals entre els parlants i que no sempre són, necessàriament, un barbarisme procedent d’un altre idioma. He mirat el diccionari de la Real Academia i “alargo” no hi apareix si no és com a primera persona del present d’indicatiu del verb corresponent, exactament igual que en català, però no pas com a substantiu. Per aquests verals, però, sempre hem dit “allargo” al bocí de cable elèctric que fem servir quan, en no poder arribar a l’endoll amb el cable de l’aparell que hi volem connectar, perquè fem curt, ens en cal un altre per accedir al corrent elèctric."
mutar
mono 'peça de vestir' i 'síndrome d'abstinència'
Especialment de mecànic o de pilot de cotxe, de moto o d'avió. No és clar que hagi de ser inadmisible amb el sentit de 'granota'. No n'he seguit la història, però aquest "mono" podria ser una abreviatura com la dels reproductors musicals monofònics coneguts popularment com a mono (DIEC2).
En portuguès en diuen monopeça, tot i que és veritat que en portuguès del Brasil en diuen macacão (literalment 'mico gros'). Això abonaria que l'origen del terme fos per l'aspecte que adquireix la persona vestida amb aquesta peça de roba i no per les característiques de la peça com a peça única de vestir.
Sigui com sigui, és un fet que es diu molt, amb fonètica completament catalana (a diferència del terme acceptat que es refereix a l'equip musical). Al DDLC apareix (acc. 2) amb cita del 1974. Amb el sentit de 'vestit de submarinista', l'Antoni Ribera Jordà el fa servir en un relat publicat el 1954.
P.S. Veig que l'Albert Pla ja va escriure l'article Mono de mono el setembre del 2010 reclamant que s'acceptés el terme com a correcte amb els sentits 'peça de vestir', 'síndrome d'abstinència' i 'mico', i encara esperem.
P.S. amb el sentit de 'síndrome d'abstinència', incorporat al DIEC2 el juliol del 2024.
virtual
El GDLC sí que recull aquest sentit, ja des de l'edició en paper (acc. 1.3): "Que té alguna característica aparent (en contrast amb una de real o absoluta). Imatge virtual. Realitat virtual."
També al DRAE (acc. 3, esp. en física): "Que tiene existencia aparente y no real."
col-i-nap, colinap
Denominació primària de l'espècie Brassica napus subespècie rapifera, antigament Brassica oleracea var. napobrassica (que és com la defineix bé el Fabra), i denominació secundària de la col-rave (Fabra) o colrave (DIEC2), que és la col Brassica oleracea varietat gongyloides (abans caulorapa). El DCVB entra el terme només com a denominació d'aquesta última col, cosa que pot conduir a equívoc.
Blancaneus etc.
Recopilo aquí quatre dades que trobo disperses sobre la qüestió del nom de l'amiga dels set nans, que per la falta de concordança de nombre amb "blanca" adjectiu és tan poc formable en català com en castellà, però que podria ser vist com un nom propi compost (Blanca + Neus). [El nom propi Neus, en tot cas, procedent de Mare de Déu de les Neus (en plural també en cast., portuguès, anglès, francès, etc., procedent del plural llatí Maria ad Nives), no té discusió.]
El blog Eth susvelhant deth far hi dedica dues llargues entrades en què fa una detallada cronologia de les publicacions del conte en diferents llengües i dóna una justificació històrica del nom Blancaneus en català (Blancaneus). L'ésAdir se cenyeix a la forma normalitzada. En l'article Blanca com la neu que va publicar a La Vanguardia, en Magí Camps condemna la forma plural en català com a calc del castellà, relacionant-ho amb la tendència més gran del castellà als pluralia tantum (buenos días, nieves, funerales, etc.), i diu que el català "no és immune al contacte". El fet, però, és que els pluralia tantum també són propis del català, i no del tot infreqüents: Cabells, pantalons, faldilles (casos en què justament el cast. fa singular), noces/núpcies/bodes, estisores, etc.; i també aigües (residuals, pluvials, subterrànies, a banda de l'ús poètic) i neus, el plural que ha donat peu a aquesta entrada. Com a curiositat deixo aquí consignada l'existència d'una forma tradicional bon dies al camp i la muntanya d'Osona i altres bandes [encara viu al Collsacabra el 2017], probable romanalla del llatí bona dies (v. el que en diu en Coromines al DECat s.v. dia, esp. nota 2).
Com hem vist en el cas de l'advocació mariana, neus com a plurale tantum funciona internacionalment, i, a banda del nom propi femení, s'ha introduït en la nomenclatura biològica: lleopard de les neus, llebre de les neus. Tot i no ser una forma condemnable, aprofito per proposar els usos alternatius dels adjectius nival i blanc amb aquest sentit, a semblança dels termes perdiu blanca i perdiu nival aplicats a l'ocell Lagopus muta del nostre Pirineu i altres muntanyes.
*neutralitzar
per cap concepte
L'opció sota cap concepte, calc de l'anglès, només està recollida pel DDLC. Tot i ser un calc no normativitzat, se'n serveix moltíssima gent, fins i tot lingüistes tan intransigents amb els calcs com en Gabriel Bibiloni: "un locutor que parli en català articulant la ela a l’espanyola (ela bleda) no hauria de ser admès sota cap concepte" (del seu blog, 19-II-2009)
*llistat
El sufix -at, de valor sovint col·lectiu --p.ex. veïnat i altres de més recents com professorat [Suplement Literari Costa, 1868, segons el DECat; Labèrnia amb el sentit 'conjunt de professors'] o alumnat [Alcover-Moll del 1968 segons el DECat]--, exigiria que el sentit correcte d'un hipòtetic llistat fos 'llista de llistes', però no és el sentit que se li dóna correntment.
Res al DCVB, al Fabra ni al DECat. Sí al DNV des del 2016 ("4. m. Llista, enumeració escrita de dades.").
El DDLC, en tant que diccionari descriptiu, ho recull amb el sentit de simple llista, amb una cita periodística del 1983.
Pel que fa al CTILC, totes les cites són d'aquest any o posteriors, també de publicacions periòdiques o bé de textos assagístics.
Una prova de l'arrelament profund d'aquest llistat és que l'utilitzen lingüistes i gramàtics reconeguts:
-Els pronoms personals (Júlia Todolí, 1998): "La segona interpretació emfàtica que s'atribueix als pronoms forts és la de llistat exhaustiu."
-Diccionari de sinònims de frases fetes (M. Teresa Espinal, 2004, que encapçala tots els annexos amb "Llistat" i no "Llista"): "Sigles corresponents a fonts lexicogràfiques 57 Abreviatures de categories gramaticals, relacions semàntiques i altres 58 Abreviatures de marcatge dialectal 58 Símbols 59 ANNEX 1. LLISTAT DE CONCEPTES HOMÒNIMS 61"
Pel que fa a les ocurrències a Google Llibres cercant per "un llistat", totes són també del 1984 endavant. La incorporació del terme en l'ús corrent de la llengua devia ser a partir d'aquestes dates, coincidint amb la generalització de la informàtica. Davant de l'anglès listing amb sentit informàtic es devia veure la necessitat de trobar-ne un equivalent unívoc i es va crear llistat, que poc després va incorporar el sentit de simple llista o enumeració per via popular.
La norma en condemna l'ús (encertadament, sobretot perquè és del tot innecessari), però l'ús es resisteix a la norma. És probable que el seu arrelament es degui al to "tècnic" que dóna als textos on s'utilitza. Segurament el més apropiat és tenir consciència del fet i mirar de no abusar-ne. A l'article "Tardor" (Ara, 23-IX-2016), el poeta Narcís Comadira assegura que llista s'està imposant a llistat, però jo no sóc tan optimista. I hi esmenta altres termes de pseudoespecialista que també condemna: "És la tardor! També ha començat ja la temporada de les tertúlies, a les ràdios i les televisions. Alguna cara nova, però en conjunt no hi ha sorpreses. Són els de sempre, dient el de sempre, afegint alguna pedanteria nova en el seu llenguatge. Per exemple: ara com ara la paraula comparació ha desaparegut del vocabulari. Tothom fa comparatives. Que no és cap substantiu, sinó un adjectiu. Es pot fer una llista (per sort ha gairebé desaparegut la paraula llistat!) comparativa, però una comparativa a seques, no. També per pedanteria s’ha imposat la paraula argumentari, que és un conjunt travat i articulat d’arguments. Però a les tertúlies es fa servir per designar un únic argument. Ni els poetes s’escapen d’aquesta pedanteria lèxica quan diuen que estan fent un poemari. Sempre s’havien fet llibres de poemes o reculls de poemes... Però poemaris! Una altra pedanteria actual és la utilització de la parauleta events. No poden dir esdeveniments?"
En Joan Costa Carreras en parla a l'article "Llista i llistat no són sinònims" (Llengua i Administració. Barcelona, núm. 38, març 1990, p. 3-4).
El DRAE té listado subst. incorporat com a llista (tot just des del 2014, però).
Fitxa a la pàgina web de la Fundación Guzmán Ariza:
"listado, pero también lista
13/3/2017
En los medios de comunicación dominicanos es casi universal el uso de la palabra listado en sustitución de la sencilla lista, como se aprecia en los siguientes ejemplos: «Enviaron el listado de los estudiantes», «Cuando fue a votar se molestó porque no apareció en el listado», «Los urbanos dominan listado de los temas más populares en algunos países», «Listado de ganadores de la 89 edición de los Óscar» y «Adulteraron el listado de miembros de la comisión política».
En principio, listado es el participio del verbo listar y hace la función de adjetivo que, aplicado a persona, significa ‘alistada, sentada o escrita en lista’ y, dicho de una cosa, que ‘tiene listas («Una tela listada»)’. Por su uso extendido como sinónimo de lista, la última edición del Diccionario de la lengua española ha agregado una tercera acepción que admite que listado pueda emplearse también con el significado de lista. No obstante, que se haya dado a listado este nuevo significado no implica que deba aniquilarse la palabra lista de nuestro vocabulario, especialmente si hemos de seguir una de las reglas de oro del buen escribir: «Nunca uses una palabra larga si puedes usar una corta que signifique lo mismo».
De manera que, en los ejemplos citados, se habría podido escribir «Enviaron la lista de los estudiantes», «Cuando fue a votar se molestó porque no apareció en la lista», «Los urbanos dominan la lista de los temas más populares en algunos países», «Lista de ganadores de la 89 edición de los Óscar» y «Adulteraron la lista de miembros de la comisión política»."
cartutxo
Cites CTILC, entre altres: Marian Vayreda, Prudenci Bertrana, Joan Sales, Josep Vallverdú (tot singulars).
En Francesc Vallverdú constata a L'escriptor català i el problema de la llengua (1968) l'ús que Sales en fa: "És molt àmplia la llista de vulgarismes --genuïns o de fa temps assimilats-- que Sales incorpora: istiu, cartutxo, decepcionar, enterro, pistonuda, cine, sunyer (per somier), palmatòria, dimontris, quadro, etc.. A remarcar que el 1956 Sales ja usava mots com fondo, -a, viudo, -a, moreno, etc., que posteriorment han passat al diccionari com a mots secundaris." [En Joan Solà ja consignava les observacions d'en Vallverdú a Del català incorrecte...]
En Coromines diu: "Cartutxo [1803, Belv., Lab. 1839], del cast. cartucho [1588], adaptació del fr. cartouche, que per la seva banda ho fou de l'it. cartoccio" (DECat, II, 599b39-42)
També al dicc. d'en Pere Antoni Figuera del 1840.
Forma no reclamada per Silencis del DIEC.
Acceptat només cartutx al DIEC2, el GDLC, etc., i fins i tot a l'ésAdir. Aquesta "o" nefanda, com diria en Coromines!
en desbandada
Ocurrències al Google Llibres: "Va reeixir a aplegar els pirates en desbandada" (Baltasar Porcel, 1995); "de manera que tothom, espantat, fugiria en desbandada" (Pep Coll, 1978); "perseguint carlins en desbandada" (Ferran Sánchez Agustí, 1996); "fugien en desbandada" (Francesc Grau, 1981); etc.
Al marge d'aquests quatre exemples, la formació de la locució sembla natural a partir de frases en que en + desbandada apareixen juntes però no soldades com a locució, sinó més aviat amb la preposició acompanyant algun verb que la regeix, com ara "la retirada va acabar en desbandada"; o bé a partir d'altres tipus de frases en què la variant a la desbandada és inviable, com ara "Les certeses venidores han acudit a mi en desbandada indòmita".
Acceptat per l'ésAdir.
a la tremenda
de la M. Teresa Espinal.
Té fitxa a l'apartat de català del Banco de Neologismos del CVC (Centro Virtual Cervantes):
Categoría gramatical: Locució (loc)
Tipus de neologisme: Format per sintagmació (FSINT)
Aspectes tipogràfics: Sense marca tipogràfica (smt)
Font: Lambda (Lambda)
Corpus de buidatge: Corpus escrito espontáneo (ne)"
Una possible opció, més tradicional, és a la valenta, entre altres.
de-ve-dé
V. oenagé, o-ena-gé
alto-el-foc (subst.)
Ocurrències (Google Llibres):
-Catalunya Cristiana (23-IX-1993): "Sarajevo: els inútils alto-el-focs. L'alto-el-foc pactat entre les diverses faccions rivals a Bòsnia i Hercegovina va entrar en vigor a les 12 del migdia d'ahir, i pocs minuts després va [...]" També en un número del 1994 de la mateixa revista
-Notícia al Vilaweb (29-V-1995):Homenatge de l'ONU a les tropes i personal d'interposició en ...
-Clifford Geertz: una apreciació www.raco.cat/index.php/revistaetnologia/article/viewFile/72558/82815, Susan DiGiacomo (experta en el tema i professora de la URV), 2006
-Notícia al 324, CCMA (17-IX-2006): L'exèrcit turc ha abatut 7 suposats militants del Partit dels Treballadors
P.S. Francès cessez-le-feu (plural cessez-les-feux), portuguès cessar-fogo (plural cessar-fogos).
degoteig (fig.)
Amb aquest sentit no apareix a cap dels diccs. que consulto (DDLC + CTILC inclòs), cosa que sembla indicar que és d'incorporació recent. D'altra banda, no veig que l'ésAdir en digui res, cosa que semblaria demostrar que es veu com una fórmula d'ús natural.
En tot cas, el terme està força implantat amb aquesta accepció, que efectivament es pot veure com una ampliació de sentit natural a partir del sentit propi.
Una de les formes en què segurament apareix més és la locució nominal degoteig de morts, de la qual hi ha unes quantes ocurrències a Google Llibres, la més antiga del 1996 (https://www.google.cat/search?q=%22degoteig+de+morts%22&source=lnms&tbm=bks&biw=1320&bih=674). A Google normal n'hi ha moltíssimes més.
*varis, vàries
La interferència del cast. pot arribar a ser tan profunda i arrelada que no em sona malament “un aparcament de vàries plantes” però en canvi em sona estrany “d’unes quantes plantes”, “de diferents plantes”, “de diverses plantes”, etc., senzillament perquè habitualment no ho diem així sinó més aviat a la castellana; en aquest cas, com a opció idiomàtica només em sona natural “aparcament de pisos”, que té un cert ús.
L'ésAdir, igual que totes les altres fonts que consulto, no ho considera admisible.
La forma col·loquial del masculí plural és vàrios.
En Coromines en diu: "[...] és un mer castellanisme l'ús del pl. vàrios amb paper de pronom (igual té que sigui en aquesta forma, o sense -o, varis, que sempre serà un castellanisme), com a adjectiu anteposat al substantiu, amb el simple valor numeral de 'uns quants, alguns'; amb el qual no es troba en cat. fins a mj. S. XIX ("vàries porcions", "vàries peces"), mentre que ja consta en castellà a Cervantes (fr. plusieurs, it. parecchi, angl. several): se'n prescindeix ben fàcilment dient, en forma natural i irreprotxable, 'diverses porcions', 'unes quantes peces' etc." (DECat, IX, 49b59-50a9)
*fer-se explotar, fer-se esclatar
La forma idiomàtica de dir-ho és immolar-se amb una bomba. L'ésAdir no sembla gosar fer-ne una fitxa pròpia, però ho introdueix com a opció a la fitxa immolar-se. Em consola veure que "immolar-se amb una bomba" (o "amb un cinturó bomba", o "amb un cotxe bomba") és utilitzat per mitjans de comunicació com l'Ara o La Vanguardia en català.
*saltar pels aires
L'ésAdir els recull tots dos com a admisibles amb el sentit de fer-se miques.
El DDLC recull volar pels aires amb una cita d'en Violant i Simorra del 1935, però amb el sentit de 'viatjar pel cel'. Al CTILC, a part d'aquesta cita, en surten unes quantes més amb aquest mateix sentit, amb verbs diversos però quasi sempre amb la preposició per: Jordi Elias (volar), Tísner (rodolar), Llorenç Riber (fugir), Carner (caure, aixecar-se, anar-se'n, volar), Josep-Sebastià Pons (venir), Folch i Torres (anar), Puig i Ferreter (davallar, volar), Víctor Balaguer (perdre's), Víctor Català (volar), Tomàs Garcés (anar-se'n), Joan Brossa (volar), Joan Alavedra (anar), etc.
La majoria dels exemples del CTILC tenen el sentit de 'transitar pel cel', però n'hi ha algun de relacionat amb el concepte de 'fer-se miques' o 'sortir disparat enlaire, esp. a conseqüència d'una explosió', que és l'accepció no acceptada pels diccionaris: "el govern volarà pels aires, com si haguérem posat una bomba" (Rodolf Sirera); "Tot es redueix a això, a la metxa. A encendre la metxa. Després, tot vola pels aires, i jo també" (Pedrolo); "i, desplegant-se de sobte, brollà aires amunt" (Ruyra); "quan les ampolles petaven pels aires " (Puig i Ferreter / Gassol, trad.)
Tot i que el trànsit del sentit general 'circular per l'aire' al de 'sortir projectat enlaire' podria veure's com a possible en català, és clar que es tracta d'una interferència del castellà.
Fer saltar pels aires en sentit figurat, com apunta l'ésAdir, equival a fer miques (una negociació política, p.ex., on també pot equivaldre a rebentar fig., etc.); però, quan hi ha una explosió real, saltar pels aires es pot substituir sovint per sortir disparat enlaire o sortir projectat enlaire.
(és)ser un no parar
contrarumor
No en trobo cap entrada ni referència a cap diccionari (tampoc DRAE en espanyol) ni a cap altre material consultat.
D'ús relativament habitual, esp. en pl.