Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

viso 'combinació' (o no ben bé)

D'ús habitual, pronunciat a la catalana (amb u final), a l'època en què se'n duia.

Al CTILC n'hi ha cita d'en Carles Capdevila del 1934.

visillo



Castellanisme incorporat a l'ús col·loquial, pronunciat a la catalana (amb u final), que ni estor ni transparent no han aconseguit substitituir amb naturalitat.

El Diccionari català-castellà & catellà-català de l'Antoni Rovira i Virgili el fa equivaldre a cortineta (que en Pla fa servir, cita 1955 al DDLC).

No als diccs. excepte al DDLC. Cites CTILC: Dolors Monserdà 1917, Llorenç Villalonga (amb cursiva) i alguna altra de més recent.

Cf. viso



farol 'catxa'

- fer farols ‘farolejar’ cita Picó 1914 al DDLC; DCVB, no DIEC2

- fanal (ultracorrecció per farol)

- Acc. recollida al DCVB. No DIEC2 ni DDLC. Acceptat per l'ésAdir. Sí DNV, definit 'En els jocs d'atzar, envit enganyós, que es fa com si es tinguera un bon joc, i que pretén provocar l'abstenció o la retirada dels contraris'

- farol — Fitxes CDLPV - Eines de Llengua

traidor

 DECat:

"Originàriament es pronuncià traïdor: n’hem vist un cas en les LlegRimSev [...]. De fet, però, aquest i un vers de Llull [...] són ja cas excepcional des de l’època més antiga, car totes les altres dades medievals i modernes que en trobo, en vers, i ja en el S. XIII, ens el presenten bisíl·lab. En els Set Savis [...] ja és constant [...] Després: [...] Turmeda [...], Ausiàs ([...] crec que no n’hi ha excepció en tota l’obra d’Ausiàs, com tampoc no en sé en els altres poetes que cito) [...], JRoig [...].” (VIII, 695a44-b17)
“Així continuà igual en els segles posteriors fins a la Renaix. [...]. He observat tots els casos, nombrosos, en què el mot apareix en el Romllo. de MilàF, i es pot dir que són de traįdor sense excepcions [...]. Els poetes moderns segueixen fent el mateix. Ni si hi incloem el fem. traidora no trobarem altra cosa [...], JRoig [...] MilàF [...], Atl. [...]. I els apòstrofes de Maragall a Barcelona: “que ets vana i coquina i traidora i grollera”, “esclata, impensada i segura i traidora...”.” (VIII, 695b18-57)
“Perquè, en efecte, també en els nostres dies, deixant-se de preocupacions normatives, els poetes han seguit fent el mateix: [...] Verdaguer [...]. No se n’escapa ningú, ni els més moderns: [...] Alomar [...], V. Gassol (1950). Fins Josep Carner, almenys el jove Carner, s’hi atenia, en un poema de 1910 [...]. Cal arribar a la seva vellesa per veure-li acatar el diccionari [...]. Llicència poètica? No, doncs, sinó fet constant de la llengua. Ja vaig descabdellar àmpliament el tema d’aquesta dièresi (dins un marc general) en LleuresC, 63-65. Em sembla ara més clar encara que aleshores, que com proposà En Moll s’hauria de derogar la dièresi en aquest mot (potser deixant oberta la possibilitat que hi recorrin els poetes a qui els abelleixi) [...].” (VIII, 695b58-696a39)

professó

 

DECat:

professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis 'acció de professar' (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del llatí clàssic profectio 'acció d'anar-se'n'), però malgrat d'això fou d'ús si fa no fa constant des del S. XIII fins a temps bastant recents: Llull, Muntaner, Joanot Martorell, VidesR, etc.; avui encara avui professó segueix essent l'única forma usual en el llenguatge oral (no "forma vulgar i dialectal" com diu AlcM) a tot el Princ.: pronunciar prusǝsợ seria percebut per tothom com un cas de pedanteria [...]” (II, 655b52-656a19 i nota 4 corresponent)

estriptis

És la forma habitual de pronunciar-ho.

Castellà: Incorporat així al DRAE, mentre que el dicc. panhispànic proposa aquesta forma plana però també l'aguda

estriptis, estriptís | Diccionario panhispánico de dudas

Inclòs als diccs. amb la grafia anglesa (DIEC2, GEC, etc.), tot i que amb la grafia adaptada és d'ús molt freqüent en mitjans de comunicació i literatura.

Al CTILC nou ocurrències de estriptís i dues de estriptis.

Reclamat per en Jaume Salvanyà a Silencis del DIEC.

Ocurrències a Google Llibres:

-Llengua catalana i neologia

-Camil i Adelf

-Meridians i paral·lels