Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

ocurrent

No té gaire sentit que el DIEC2 inclogui l'acc. 'pensada enginyosa, aguda' de ocurrència però no reculli ocurrent.

Ho detecta el blog "Silencis del DIEC":

"ocurrent
adj. Que té ocurrències; agut, original, enginyós. (DCVB, DNV)
Una persona ocurrent, unes bromes ocurrents."

tras- ('trans-') prefix

Sobre trasbord:

DECat: "transbord [DFa.; trasbord, 1925, Josep Pla]." (II, 102a41-42)

De l'entrada transbord del DCVB: "Fon.: tɾəzbóɾt (Barc., Palma); tɾazbóɾt (Val.)."
 
Sobre trasplantar:
 
DECat: "Fabra vacil·là entre traspl- i transpl- (DFa.1), però decidint-se per trasplantar ens donà ordre (1948) de posar-ho així en el DFa.2: realment única forma admissible, puix que no estem davant un llatinisme sinó un mot popular, d'esfera agrícola (cf. trasbalsar, traspalar, traspassar, traspostar, traspuar etc.)." (VI, 590a58-b3)

atmòsfera


DECat: "[...] generalment atmòsfera [...]. Com més anys passen més sembla que l'esforç per fer acceptar a la gent l'accentuació atmosfera, per més que teòricament motivat, pot restar infructuós. I no sé si realment val la pena; fins i tot es podria al·legar que si el cpt. s'hagués format ja en grec hi hauria estat esdrúixol [...], cas en el qual s'ha admès sovint la conservació de l'accent grec (símptoma, asímptot, Ifigènia, etc.), contra el llatí." (I, 474b41-52)

mermelada

 

DECat:

 -“Melmelada, pres del port. marmelada pròpiament ‘codonyat’, derivat de marmelo ‘codony’, si bé en cat. i altres llengües romàniques, que també el manllevaren del portuguès, el mot fou alterat en la síl·laba inicial per la influència de mel, i en part el mot sofrí influències recíproques entre aquestes llengües [...]” (V, 551b54-60)

-“En català s’ha pronunciat sovint mǝrmǝládǝ per influència de la forma francesa i castellana, però en parlars conservadors sona męlmǝládǝ, com un veritable compost amb dues vocals més o menys tòniques [...].” (V, 552a3-10)

Documentació suplementària:

-Mermelada al dicc. Costa (1868), al dicc. Aguiló amb remisió a melmelada.

-A Lo forn del rei d’en Pitarra; a Ronda de mort a Sinera de l’Espriu.

-Formes d’altres llengües: cast. mermelada, fr. marmelade, it. mermellata/marmellata, angl. marmalade. Cita d’en Pere Verdaguer (Comentaris sobre el vocabulari rossellonès, p. 185): “Al Rosselló hom sap el que és la marmelada, però hom ignora el que és la melmelada. En canvi Fabra ignora el primer d'aquests mots i defineix el segon [...].”



bombò

 Del DECat:

"formació del llenguatge infantil per reduplicació de l'adjectiu bo; en català creada en part espontàniament, i introduïda en part o consolidada per imitació del fr. bombon." (II, 79a14-17)

"la forma bombò, -bó, juntament amb la més definidament infantil bobò, degué existir entre la gent que parlava més amb infants, des de llunyans orígens. No he sentit altra cosa que bombò amb o oberta (fora, és clar, de les comarques gironines); en la forma més afrancesada coexisteixen bombò i bombó (la registrada pel DFa. i AlcM); totes dues les he sentides en català central però crec predominant bombò, i ja el 1933 anotava jo que era la forma més corrent a Barcelona [...]." (II, 79a21-31 i ss.)