Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

ocurrent

No té gaire sentit que el DIEC2 inclogui l'acc. 'pensada enginyosa, aguda' de ocurrència però no reculli ocurrent.

Ho detecta el blog "Silencis del DIEC":

"ocurrent
adj. Que té ocurrències; agut, original, enginyós. (DCVB, DNV)
Una persona ocurrent, unes bromes ocurrents."

tras- ('trans-') prefix

Sobre trasbord:

DECat: "transbord [DFa.; trasbord, 1925, Josep Pla]." (II, 102a41-42)

De l'entrada transbord del DCVB: "Fon.: tɾəzbóɾt (Barc., Palma); tɾazbóɾt (Val.)."
 
Sobre trasplantar:
 
DECat: "Fabra vacil·là entre traspl- i transpl- (DFa.1), però decidint-se per trasplantar ens donà ordre (1948) de posar-ho així en el DFa.2: realment única forma admissible, puix que no estem davant un llatinisme sinó un mot popular, d'esfera agrícola (cf. trasbalsar, traspalar, traspassar, traspostar, traspuar etc.)." (VI, 590a58-b3)

atmòsfera


DECat: "[...] generalment atmòsfera [...]. Com més anys passen més sembla que l'esforç per fer acceptar a la gent l'accentuació atmosfera, per més que teòricament motivat, pot restar infructuós. I no sé si realment val la pena; fins i tot es podria al·legar que si el cpt. s'hagués format ja en grec hi hauria estat esdrúixol [...], cas en el qual s'ha admès sovint la conservació de l'accent grec (símptoma, asímptot, Ifigènia, etc.), contra el llatí." (I, 474b41-52)

mermelada

DECat:

-“Melmelada, pres del port. marmelada pròpiament ‘codonyat’, derivat de marmelo ‘codony’, si bé en cat. i altres llengües romàniques, que també el manllevaren del portuguès, el mot fou alterat en la síl·laba inicial per la influència de mel, i en part el mot sofrí influències recíproques entre aquestes llengües [...]” (V, 551b54-60)

-“En català s’ha pronunciat sovint mǝrmǝládǝ per influència de la forma francesa i castellana, però en parlars conservadors sona męlmǝládǝ, com un veritable compost amb dues vocals més o menys tòniques [...].” (V, 552a3-10)



Documentació suplementària:

-Mermelada al dicc. Costa (1868), al dicc. Aguiló amb remisió a melmelada.

-A Lo forn del rei d’en Pitarra; a Ronda de mort a Sinera de l’Espriu.

-Formes d’altres llengües: cast. mermelada, fr. marmelade, it. mermellata/marmellata, angl. marmalade. Cita d’en Pere Verdaguer (Comentaris sobre el vocabulari rossellonès, p. 185): “Al Rosselló hom sap el que és la marmelada, però hom ignora el que és la melmelada. En canvi Fabra ignora el primer d'aquests mots i defineix el segon [...].”


bombò

 Del DECat:

"formació del llenguatge infantil per reduplicació de l'adjectiu bo; en català creada en part espontàniament, i introduïda en part o consolidada per imitació del fr. bombon." (II, 79a14-17)

"la forma bombò, -bó, juntament amb la més definidament infantil bobò, degué existir entre la gent que parlava més amb infants, des de llunyans orígens. No he sentit altra cosa que bombò amb o oberta (fora, és clar, de les comarques gironines); en la forma més afrancesada coexisteixen bombò i bombó (la registrada pel DFa. i AlcM); totes dues les he sentides en català central però crec predominant bombò, i ja el 1933 anotava jo que era la forma més corrent a Barcelona [...]." (II, 79a21-31 i ss.)