DECat:
“En català oriental [solell/solei] ha quedat estrictament en l’acc. de paratge on toca molt el sol [...]; i pertot amb -yl representada per ḭ, àdhuc en la zona barcelonina (dissimilació a la manera de paiola, fiol, llentia, fuiola etc.); encara que el DFa. hi posi solell, solellada, assolellar, imposició gràfica que no ha tingut èxit, i crec que l’Institut i la llengua comuna i literària farien bé de renunciar-hi [...]. El solei, un solei, són l’expressió corrent en català central, i fins tot el cat. or., per al que en cat. occid. i cerdà es diu la solana o el solà.” (VIII, 16b43-55)
“En l’ús comú del cat. central solei és conegut avui com a substantiu i també com a adjectiu [...]. L’ús adjectiu és ara el més divulgat: “una muntanya molt soleia”, “en aquella casa viurem millor: és més soleia”.” (VIII, 17a5-13)
“Assoleiat: [...] Atl. [...]. Mentre que en el substantiu ha quedat soleiada. [...] Costa [...]. La poesia La Soleiada és una de les importants de Maragall. [...] Alcover [...], Masó Torrents [...].” (VIII, 17b20-39)
