En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)
*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu
¿a ulls veients?
No n'he trobat cap ocurrència anterior a mitjans del segle XX. Al CTILC només n'hi ha quatre cites (la més antiga, del 1965, en el moment de la insegura represa de l'edició en català).
Al Google general (cerca en català) només hi ha 52 ocurrències, una xifra molt baixa que trobo significativa.
El Rodamots l'inclou sense comentaris, amb la cita d'en Joan Fuster que ja apareix al CTILC i una d'en Jesús Moncada.
Al DECat en Coromines no en diu res, com si per a ell la locució no existís.
fruits secs
El DIEC recull l'exemple fruites seques s.v. fruita, i defineix tant ganyip com postres de músic dient que són un aliment compost de "fruita seca".
Etimològicament, i també tradicionalment en català, fruit té un sentit individual i fruita un sentit col·lectiu, fins al punt que la forma tradicional d'anomenar una taronja, una poma, etc. per menjar com a postres és "una peça de fruita", de manera que el plural "fruits" és perfectament defensable en tots els casos.
Amb això n'hi hauria d'haver prou perquè no es pogués dictaminar que fruita seca és correcte i fruits secs no. Tots dos són termes idiomàtics, i per tant no se n'ha de preterir cap dels dos.
Al DDLC "fruits secs" apareix en cita d'en J.V. Foix, i al CTILC n'apareixen infinitat d'ocurrències, moltes de llibres d'agricultura i d'alimentació, almenys des dels anys trenta del segle XX.
La fitxa de l'Optimot (fruits secs, fruites seques o fruita seca?) és, com moltes, purament impositiva i completament mancada d'arguments.
Més referències:
-Al blog Articles sobre llengua catalana, amb més reflexions que la fitxa de l'Optimot però remetent-se a la pontificació del Termcat (que les fa de l'alçada d'un campanar):Més coses sobre fruits secs, fruites seques i fruita seca
-Al blog Silencis del DIEC: "fruit sec m. [generalment en plural] Fruit comestible sense polpa, que té closca i no conté gaire aigua, com ara les ametlles, avellanes, nous o pinyons. (DSFF en part) Sempre que vaig d’excursió agafo quatre fruits secs." [DSFF: Dicc. sinòn. i frases fetes de la Teresa Espinal]
La forma fruits secs la fa servir normalment el diari Ara, que té l'Albert Pla Nualart com a lingüista.
En definitiva, crec (i l'etimologia i l'ús ho avalen) que fruits secs és correcte, i per tant normatiu, com a antònim tant de 'fruita fresca' com de 'fruits carnosos'. Darrere aquesta volguda distinció (fruita seca
≠ fruita fresca i fruits secs ≠ fruits carnosos) sembla haver-hi la característica obsessió per allunyar-se sistemàticament del castellà, aquesta vegada sense motiu clar.
viking, vikinga
La forma plana també era invariable, de manera que per anomenar una embarcació d'aquesta cultura s'havia de dir "nau víking". La dinàmica natural, però, era que per anomenar una persona del sexe femení d'aquest grup se'n digués "una vikinga", de cap manera una "víkinga" esdrúixola, o bé "nau vikinga" (que el DIEC incorpora en forma d'exemple).
tetrabric
Admès per l'ésAdir.
grafiti
Abonat per l'ésAdir, amb explicació raonada: "'Pintada (de dibuixos, textos o firmes) feta generalment sobre una paret en llocs públics.' Amb aquest significat, optem per aquesta adaptació (anàloga a la del terme espagueti) a partir de l'italià plural graffiti, més habitual en el seu àmbit d'ús que la forma grafit."
El DRAE inclou totes dues formes (grafiti/grafito), amb grafiti com a entrada principal.
ultra- ≠ super-
D'aquest ús ja en parla la GCC (volum 1), p. 796, on, després d'haver-se referit a l'ús superlatiu del prefix super-, diu: "Els prefixos ultra- i extra- també poden tenir valor superlatiu quan s'adjunten a radicals adjectivals (ultracurt, ultralleuger; extrafort, extrasuau), i durant algun temps es van fer servir amb una certa profusió en el llenguatge juvenil (ultrabò, ultrasimpàtic, extrafort).14" "14 Recordem la publicació de l'article de Quim Monzó l'any 1987, Superultraautentiquíssim, que posa de manifest l'extensió de l'ús d'aquests dos prefixos durant una època."
Deixant de banda algun altre cas en què l'ús superlatiu d'ultra- està introduït, l'ús natural tradicional continuen sent les fórmules amb molt o moltíssim.
pluri- ≠ multi-
Trobo reflexions sobre aquesta diferència de matís, amb variacions i amb connotacions político-culturals, en uns quants escrits respecte al francès i al castellà.
No en sé trobar res a la GCC. No m'he mirat la GIEC.
*remodelar i derivats
No Fabra ni DECat, i DCVB només amb el sentit literal de 'tornar a modelar'. Sí al DIEC2. Les primeres ocurrències que consigna el CTILC són de c. 1976-1978.
Es podria considerar una mera ampliació de sentit del remodelar del DCVB, però crec més aviat que és un calc de l'anglès remodel. En tot cas, en poc temps ha envaït un camp semàntic que no tenia tradicionalment, com una espècie invasora.
agafar 'contractar'
Posteriorment, el GDLC ha filat més prim, i a la versió on-line hi apareix: "6 tr 1 Adjuntar-se (algú) com a company, ajudant, auxiliar, etc.; prendre. Agafar algú per guia, com a guia. 2 Contractar per a un servei; prendre. Agafar minyona, xofer, secretari."
trampós (cosa)
*tapet
Tapete és evidentment un castellanisme, i la pronúncia popular de les dues es com a es ho referma, però no és sinònim de cobretaula (que és on remet l'adaptació tapet del dicc. normatiu). La definició en castellà, tant al DRAE com a l'enciclopèdia Espasa-Calpe, és "Cubierta de hule, paño u otro tejido, que para ornato o resguardo se suele poner en las mesas y otros muebles", i en català també té aquest ús, p.ex. com a protecció de respatllers i braços de butaques entapissades, tradicionalment de ganxet o de puntes.
L'adaptació tapet és un castellanisme camuflat i desafortunat que sempre em fa pensar en un tap petit i en res més. En Coromines en diu, al DECat, s.v. tapís: "Tapet en català és en realitat un castellanisme [...], com ho prova ja el fet que generalment es deia tapétẹ i la forma descastellanitzada feia i fa riure com a equívoca" (VIII, 300a17-21).
Al CTILC apareix tapete utilitzat per en Santiago Rusiñol i la Víctor Català, entre altres, aquesta també amb el diminutiu tapetet.
-Al dicc. català-castellà-llatí-francès-italià de la impremta Torner del 1839: "TAPETE. s. m. Cuberta que se posa á las taulas, còfres y altras cosas. Tapete. Tapetum mensae; aut areae operiendae. Tapis. Tappeto."
-Al dicc. Figuera (1840): "Tapéte, m. Tovâyas per tâula de escríurer, etc. "
-El dicc. Aguiló cita tapete ("castellanisme") d'un inventari de Cervera del 1789.
Si l'objecte cobreix una taula sense estar-hi enganxat sí que equival a cobretaula, mentre que el cobertor fix d'una taula de billar és un feltre. Per a altres mobles, com sofàs o butaques, es pot dir macassar, o bé funda. Els dels respatllers en concret també es poden dir reposacaps, tot i que aquest terme és més corrent en el sentit del petit coixí individual que sobresurt del respatller dels seients de cotxe.
També pot ser aplicable blonda en l'acc. 1b del DDLC.
En un registre col·loquial, de totes maneres, m'estimo més la realitat de tapete que el castellanisme dissimulat tapet.
redoble
Sí DCVB, DECat i DDLC amb cita d'en Joan Sales. És un dels molts termes esmentats per en Martí Freixas Cardona al seu TFG La neologia formal en la premsa escrita en català (2016), que encapçala amb un significatiu epígraf de la Montserrat Roig: "Les paraules no es poden tancar dins d’una gàbia. Volen soles."
Cites al CTILC: Antoni Careta (el dels "barbrismes"), Francesc Pelagi Briz, Pitarra, Josep Pous i Pagès, Narcís Oller, Joan Alcover, Adrià Gual, Agustí Bartra, Blai Bonet, Baltasar Porcel, Rodolf Sirera, Pau Faner, etc.
És una formació normal en català, encara que l'hagi pogut afavorir la influència del castellà.