Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

mostruari 'mostrari'

DECat:

"és formació ben comprensible en català on formen joc tradicional monstre (ll. monstrum) i monstruós (ll. monstruosus) ―mots de la família de mostrar―, és natural doncs que el nostre llenguatge mercantil [...] vagi crear l'irreprotxable mostruari [...]." (V, 815a2-24)

 DCVB i DDLC.

Ocurrències CTILC: Valentí Almirall, Antoni de Bofarull, Dolors Monserdà, Narcís Oller, Prudenci Bertana, Santiago Rusiñol, Joan Santamaria, Josep M. López-Picó, Blai Bonet, Joan Perucho (Mostruari fantàstic), Ramon Solsona, etc.

barco

7 de setembre del 2021. L'Institut d'Estudis Catalans encara no ha inclòs la paraula barco al diccionari normatiu.

Es manté la incongruència d'admetre barquet, un seu derivat força productiu, però només en l'acc. 'Caixó on una persona s’agenolla per rentar roba al riu.' (DIEC2, GDLC)

Admès al DNV des de c. 2016.

Al l'entrada de barco DCVB se'n diu: "Es un castellanisme introduït i arrelat dins tot el territori de la nostra llengua."

DECat: “avui està arrelat a tot el territori lingüístic (per bé que encara el rebutgi la llengua literària), i ja es troba en velles cançons populars; d’ací el diminutiu barquet, encara més general” (I, 641b28-36)

L'entrada de "Silencis del DIEC":

barco
m. Vaixell. (DCVB, DCCN, GD62, ésAdir, DNV)
No he viatjat mai amb barco ni amb avió.
Qui sap fer barquets de paper?

Extrec fragments extensos de l'interessant article d'en Felip Gombau a Núvol (25-IX-2016):

"Ara, en este article, vull aprofundir en el tema i tractar un grup de paraules controvertides: els barbarismes. Segons el diccionari, un barbarisme és un «element lingüístic d’origen estranger que no es considera assimilat a la llengua pròpia». Però, ¿quan es considera que una paraula estrangera està assimilada o no a la nostra llengua? Per exemple, la paraula barco és «estrangera» (ve del castellà), però està assimilada a la nostra llengua (la diem tots els parlants); aleshores, ¿es considera un barbarisme o no? Fins ara, la solució era molt senzilla. En el Diccionari de barbarismes (1997), publicat en Edicions 62, els autors David Paloma i Albert Rico consideraven que el terme «barbarisme» era una «desviació de la normativa establerta (bàsicament pel que fa al lèxic), en el nostre cas la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans». Per tant, com que la paraula barco no apareix en el DIEC, es desvia de la normativa i, en conseqüència, és un barbarisme."

"Molts professionals de la llengua (periodistes, correctors, professors…), avesats a les restriccions de la Secció Filològica de l’IEC, estan en contra que el diccionari normatiu accepte barbarismes, sobretot castellanismes. ¿Per què hem d’acceptar barco, per exemple, si ja tenim vaixell, que és un terme genuí i diferent del castellà? Però el purisme lingüístic topeta de cara amb una realitat aclaparadora: per molt que l’Institut considere barco incorrecte, «és un castellanisme introduït i arrelat dins tot el territori de la nostra llengua», en paraules d’Alcover i Moll. De fet els mateixos “anticastellanitzadors” són els primers que l’usen sense cap remordiment. Quan això passa —cada vegada més, ens agrade o no—, es produïx una reacció en cadena.En primer lloc, els literats comencen a escriure la paraula assimilada; en el cas de barco, el terme apareix escrit, com a mínim, des del segle XIX. Podeu consultar en línia el CIVAL (Corpus informatitzat del valencià) i el CTILC (Corpus textual informatitzat de la llengua catalana), uns instruments de l’Acadèmia i de l’Institut, respectivament, per a saber quins escriptors de renom usen cada paraula i quan.

En segon lloc, els periodistes redacten llibres d’estil on decidixen fer servir els usos lingüístics habituals de la societat actual. Així, es veuen en la necessitat de saltar-se puntualment la norma i d’admetre pel seu compte no poques paraules per a reproduir l’espontaneïtat, l’expressivitat i la riquesa de la llengua. És el cas, entre altres, del llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), anomenat Ésadir, que considera que barco és d’ús general, tot i que el DIEC no recull el terme."

paio

Terme tradicional de registre col·loquial, encara en ús oral i literari: al CTILC, que arriba fins al 2013, cites del 2010; Disset maneres de matar un home amb un tovalló del 2016 de l’humorista Òscar Andreu; Ets un merda, i ho saps del 2017 de l’humorista Jaïr Domínguez; Jugar-s’hi la vida d’en Màrius Serra del 2019; etc. 

tremolor m i f

DECat:

"Cas en què la llengua vacil·la entre el masculí i el femení, una mica en tots els àmbits de l'idioma, encara que el DFa., seguint l'ex. de Belv. i Lab., només el doni com a masculí [ja no DIEC2] [...]. Coromines, que usà el mot molt sovint, ho féu en tots dos gèneres, però no capritxosament, car sembla marcar-s'hi una valuosa distinció de matís [...]. La diferència és, doncs (almenys en termes generals): Fem. 'acció duradora de tremolar', verament abstracte; Masc. 'accés de tremolament, acte momentani, estremiment' (gairebé un concret)." (VIII, 742a38-743a34)