Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

adjectius derivats de cognoms: rabelesià

Als diccs., només al DCVB, on no hi ha la variant de grafia afrancesada rabelaisià.

Ni l'una ni l'altra al DIEC2.

Rabelaisià al DDLC.

El CTILC inclou testimonis de totes dues formes. Rabelaisià: Lluís Nicolau d'Olwer, Maurici Serrahima, Sagarra, Puig i Ferrater, i Pla. Rabelesià: Pla, Llorenç Riber, Rafael Tasis.

Al Google Llibres [26-I-2018] hi ha un centenar d'ocurrències de rabelaisià/ana/ans/anes, incloent-ne una del Dicc. de freqüències d'en Joaquim Rafel (on no hi ha l'altra forma, pel que veig). La més antiga és d'en Milà i Fontanals, del 1910. Pel que fa a rabelesià, n'hi ha dues dotzenes, la més antiga també del 1910, de l'Eugeni d'Ors.

El procés d'adaptació normal del terme seria grafiar-lo tal com es pronuncia, però no hi hauria d'haver problema perquè totes dues formes convisquessin com han fet fins ara a la pràctica.

llangonissa

No DIEC2 ni com a entrada secundària.

DECat: “Com és sabut, la pronúncia [de llonganissa] amb metàtesi, llangonissa avui dia té extensió molt general en el Princ., i ja passava així a la fi del S. XV [...]. Avui s’estén això fins a gran part del cat. occ.: [...] Porcioles [...] Àreu [...] Farrera de Pall. [...] Tor.” (V, 251a1-12);
“Al Migdia del Princ., sobretot en parlars occidentals, i dellà l’Ebre, la forma vulgar (que també he sentit a d’altres bandes) és llangṷanissa [...].” (V, 251a19-29)

Cites al CTILC de: Folch i Torres, Benet i Jornet, Pitarra, Rafael Tasis, Narcís Oller, Marian Vayreda, Pau Faner, Pere Coromines, Rusiñol, Iglésias, Robrenyo, etc.

Sempre he sentit "Hi ha més dies que llangonisses"; mai llonganisses.

Del Rodamots:  "La primera observació que es desprèn d’una ullada sobre la varietat valenciana és l’abundor d’arcaismes. Si dieu llonganissa per al conegut embotit és perquè a Lucània es feia una lucanica, esdevinguda lucanicia transformada en longanicia per atracció semàntica de longus, perquè l’embotit en qüestió es distingia per la seva forma allargassada; per metàtesi es va canviar en llangonissa: si tenim en compte que aquesta variant, dins tot el domini lingüístic, coneix 119 ocurrències enfront de sols 36 de llonganissa i que aquesta forma més etimològica és l’única acceptada per la normativa fabriana, malgrat la preferència que la lexicografia tradicional donava a llangonissa, haurem d’atenuar l’acusació de centralista imputada sovint al gran codificador."
Joan Veny, «La varietat valenciana: identitat i projecció exterior» (Pàgina 26, 2 de maig del 2008)

distopia 'utopia negativa'

En aquest sentit el concepte encara no apareix al DIEC2 ni al GDLC, on només hi ha distòpia com a terme de medicina. Tampoc al DCVB ni al DECat. Sí al DDLC, només en la forma distòpia, amb cita pionera d'en Gerard Vilar i Roca de l'any 1986.

Al Google Llibres hi ha un equilibri de cites de totes dues formes, pràcticament totes del s. XXI (la primera, del 1993).

La Viquipèdia estableix un matís diferencial "a la Pompeu Fabra" entre distòpia 'anomalia d'un òrgan' i distopia 'antiutopia', que no trobo desenraonat, tenint en compte que a més a més l'ús col·loquial és aquesta última forma, anàlogica amb utopia, terme amb el qual apareix sovint aparellat en un mateix text i fins i tot una mateixa frase.

A Neolosfera apareix només en la forma distopia (distopia f | Neolosfera). Íd. a l'Observatori de Neologia de l'Institut d'Estudis Catalans.

P.S. 2021. Incorporat al DIEC.