En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Referències principals
Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)
*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu
Blancaneus etc.
Recopilo aquí quatre dades que trobo disperses sobre la qüestió del nom de l'amiga dels set nans, que per la falta de concordança de nombre amb "blanca" adjectiu és tan poc formable en català com en castellà, però que podria ser vist com un nom propi compost (Blanca + Neus). [El nom propi Neus, en tot cas, procedent de Mare de Déu de les Neus (en plural també en cast., portuguès, anglès, francès, etc., procedent del plural llatí Maria ad Nives), no té discusió.]
El blog Eth susvelhant deth far hi dedica dues llargues entrades en què fa una detallada cronologia de les publicacions del conte en diferents llengües i dóna una justificació històrica del nom Blancaneus en català (Blancaneus). L'ésAdir se cenyeix a la forma normalitzada. En l'article Blanca com la neu que va publicar a La Vanguardia, en Magí Camps condemna la forma plural en català com a calc del castellà, relacionant-ho amb la tendència més gran del castellà als pluralia tantum (buenos días, nieves, funerales, etc.), i diu que el català "no és immune al contacte". El fet, però, és que els pluralia tantum també són propis del català, i no del tot infreqüents: Cabells, pantalons, faldilles (casos en què justament el cast. fa singular), noces/núpcies/bodes, estisores, etc.; i també aigües (residuals, pluvials, subterrànies, a banda de l'ús poètic) i neus, el plural que ha donat peu a aquesta entrada. Com a curiositat deixo aquí consignada l'existència d'una forma tradicional bon dies al camp i la muntanya d'Osona i altres bandes [encara viu al Collsacabra el 2017], probable romanalla del llatí bona dies (v. el que en diu en Coromines al DECat s.v. dia, esp. nota 2).
Com hem vist en el cas de l'advocació mariana, neus com a plurale tantum funciona internacionalment, i, a banda del nom propi femení, s'ha introduït en la nomenclatura biològica: lleopard de les neus, llebre de les neus. Tot i no ser una forma condemnable, aprofito per proposar els usos alternatius dels adjectius nival i blanc amb aquest sentit, a semblança dels termes perdiu blanca i perdiu nival aplicats a l'ocell Lagopus muta del nostre Pirineu i altres muntanyes.
Posted by
Xavier Pàmies