Palomites.
Ocurrències i comentaris
-blog El cinèfil (post “El cinema a casa”, 1-V-2017):
“Pam! Pom! Pam! Pim! L’altre dia, casa meva semblava València en plena mascletà,
amb tants pets i espetecs. Però no! No eren focs artificials, ni petards, ni
tan sols gasos del meu marit, tot i que aquell migdia havia dinat fort. Eren
crispetes! Una d’aquelles bosses de paper que poses al microones i al cap de
tres minuts has de treure amb cuidado perquè crema com una mala cosa,
com un dimoni, però què s’ha convertit en un munt de crispetes blanques i
calentones la mar de bones. Palomites, que dèiem abans!
I quan la treus del microones, aquella olor et transporta directament a una
sala de cinema…”
-Pau Vidal (“Ficcions”, Diari Maresme, 19-VI-2010): “Palomites, peladilles i kikos eren tres dels requisits de la dieta prohibida de la nostra infantesa [..]. Recordo perfectament el dia que a casa ens van dir que palomites era un barbarisme i que se n’havia de dir crispetes: tots cinc germans, grans consumidors de sessió doble dominical, ens vam esforçar a aprendre’ns-ho i ens en vam sortir. Encara ho diem així. Però vet aquí que un servidor, fent crucigrames, encara vaig descobrir una segona manera de dir-ho, que en realitat era la primera, l’original: rosetes. El gra de moresc que en torrar-se s’obre com una flor blanca rep el nom de crispeta per un efecte més o menys expressiu o onomatopeic (i ja ve dels llatins: crispus) i el de roseta per la forma; i d’aquesta segona manera és com en diuen al País Valencià i una mica més amunt i tot. Me n’he recordat en llegir l’eslògan de la nova campanya de la Plataforma per la Llengua a favor del cinema en català: Volem crispetes. Jo també, i de passada rosetes, si pot ser. I prou palomites, que ens n’hem atipat tant que encara ens dura el mal de panxa.”
-La tercera persona Albert Mestres (2001): “¿com es fan els quicos? o més ben dit ¿com es fa
perquè els quicos no petin com les palomites?”
-Simposi d'Antropologia Cultural sobre Xavier Fàbregas
Maryse Badiou (1990): “Així, enmig del rosec de les pipes, les «palomites»
i dels glops de «coca-cola» o de «fanta», el públic infantil que omple els
teatres o casals parroquials durant les festes nadalenques, comença a
familiaritzar-se, insensiblement, amb una [...]”
-L'home que odiava la resta del món Joan Josep Bestard Capo (2011): "Recorda que llavors ell es passava tot el camí d'anada pensant si triaria un Argamboy, un TBO o una bossa de palomitas, o de crispetes com en diuen ara.
P.S.1 Sobre crispeta: Només com a curiositat que no em vaga de comprovar (tret de la referència que la Viquipèdia en dóna a l'entrada corresponent): "possible americanisme de l'espanyol de Colòmbia difós per la normativa a Catalunya i a les Balears." Posteriorment trobo una referència imprecisa de "crispetes" [sic] a Revista agrícola de Guatemala, 1940. En català, en tot cas, es fa servir des d'abans del 1985 (any de realització del vídeo Pipes, dàrlins i crispetes. 35 anys de pel·lícules catalanes de Balló, Espelt i Lorente).
P.S.2 De palomita també se'n deien certes parades acrobàtiques que els porters de futbol feien, sovint per lluir-se. Ningú negava ni nega el castellanisme tant en aquesta accepció com en la del gra de blat de moro rebentat, però el fet és que va ser d'ús corrent durant bastants anys.
-L'home que odiava la resta del món Joan Josep Bestard Capo (2011): "Recorda que llavors ell es passava tot el camí d'anada pensant si triaria un Argamboy, un TBO o una bossa de palomitas, o de crispetes com en diuen ara.
P.S.1 Sobre crispeta: Només com a curiositat que no em vaga de comprovar (tret de la referència que la Viquipèdia en dóna a l'entrada corresponent): "possible americanisme de l'espanyol de Colòmbia difós per la normativa a Catalunya i a les Balears." Posteriorment trobo una referència imprecisa de "crispetes" [sic] a Revista agrícola de Guatemala, 1940. En català, en tot cas, es fa servir des d'abans del 1985 (any de realització del vídeo Pipes, dàrlins i crispetes. 35 anys de pel·lícules catalanes de Balló, Espelt i Lorente).
P.S.2 De palomita també se'n deien certes parades acrobàtiques que els porters de futbol feien, sovint per lluir-se. Ningú negava ni nega el castellanisme tant en aquesta accepció com en la del gra de blat de moro rebentat, però el fet és que va ser d'ús corrent durant bastants anys.