termita 'tèrmit'

CTILC: Josep M. de Sagarra, Pere Calders; Miquel Cuní (1890), Nicolau Rubió Tudurí (Caceres a l'Àfrica tropical, 1926), Oriol de Bolòs. Femení, però també masculí.

No als diccs. amb aquest sentit, excepte al DDLC. Al DCVB, d'altra banda, no hi apareix ni tan sols tèrmit. Consignat com a incorrecte per l'ésAdir.

Altres escriptors que utilitzen aquesta forma:  Artur Bladé (Cicle de les biografies), Josep Pla (El passat imperfecte), Amadeu Hurtado (Quaranta anys d'advocat: 1931-1936)

En ús als mitjans de comunicació: p.ex. a l'Ara (http://www.ara.cat/cultura/Amen-Ir-Nef-XI-Crist_0_1687031437.html), però també a la revista D'ací, d'allà (1920)

També en ús en l'àmbit de la biologia: UBWeb del botànic X. Font (Descripció de tàxons), La Terra i el medi (IEC, 2004), Jordi Miralles (Noosfera: Sensibilització mediambiental per a entitats juvenils)

P.S. Fragment d'una carta d'en Joan Sales a Esperança i Mercè Figueras, 6-V-1941 (http://www.lletres.net/sales/cmt/?p=2314):

"I ja que d’insectes parlem, potser encara no us havia dit res de les termites (el comején com diuen aquí), d’una pal·lidesa repulsiva com la de tots els éssers que fugen de la llum. Van sempre en multituds compactes, cosa que les fa encara més repel·lents; les multituds sempre m’han donat nàusees. Vindríeu a casa nostra i no notaríeu res, però voldríeu clavar un clau a la paret de fusta i la facilitat amb què el clau penetra us escamaria. És que la paret és buida per dins; només conserva les dues superfícies externes. Les termites l’han rosegada dia i nit durant mesos i anys, invisibles i obstinades. Poden arruïnar totalment una casa sense que els seus habitants se n’adonin fins que els cau a sobre.
"Quan els cal traslladar-se a través d’un espai descobert o d’una superfície que no sigui rosegable, una paret d’obra per exemple, construeixen amb una mena de ciment que segreguen un túnel tan llarg com sigui indispensable, d’un calibre just per poder-hi passar d’una en una en totes dues direccions. Els primers temps ens cridaven l’atenció aquests tubs de ciment al llarg de les parets de la cuina, que no són de fusta sinó d’obra i revestides de rajola de València; crèiem que serien instal·lacions elèctriques d’una mena desconeguda, però a la casa no hi ha electricitat. Un dia en vaig trencar un per un lloc qualsevol i ho vaig comprendre veient aquella doble processó de termites. D’ençà d’aleshores hem après moltes coses sobre aquests personatges, tant per observació directa com en llibres, el de Maeterlinck singularment, que ens hem procurat per satisfer la nostra tafaneria i guiar-nos en les nostres observacions. És un submón apassionant i fastigós que arriba a obsessionar.
"No mengen solament fusta; també ataquen els llibres. En poques hores poden empassar-se tota la Summa Theologica de sant Tomàs o tot el Digest de l’emperador Justinià, la lata més immensa en una paraula, amb la mateixa facilitat que el Decameró de Boccaccio. Tot els interessa: drama, novel·la, poesia, jurisprudència, teologia. Poden destruir-vos tota la biblioteca sense que us en adoneu ja que respecten religiosament els lloms dels llibres. És quan un bon dia en traieu un del prestatge que us adoneu de l’estrall en trobar-vos a les mans les cobertes soles i una mica de pols. Com que tenim pocs llibres, els passem en revista cada dia i els exposem a l’aire i al sol durant unes quantes hores; a desgrat d’aquestes precaucions sempre hi descobrim els rastres odiosos de les termites.
"Les seves grans enemigues són les formigues; sovint assistim a unes batalles curiosíssimes. De cada bàndol només lluiten els soldats, fàcils de distingir per la seva corpulència i les seves grosses mandíbules. Sempre són les formigues que guanyen, almenys fins ara no hem vist cap excepció a aquesta regla. Quan una formiga-soldat ha matat una termita, deixa el cadàver i se’n va a plantar cara a una altra mentre les formigues-obreres vénen a recollir-lo per endur-se’l al seu magatzem.
"A la manigua veieu de tant en tant una ceiba que contrasta amb les altres per la pal·lidesa del seu fullatge. És que les termites hi han fet niu; si us hi atanseu, veureu adossat al seu tronc, o bé a terra a poca distància, una mena de bony d’una grandària que pot anar de la d’una carbassa a la d’un barril: és la termitera. No veureu mai senyals de vida; aquesta és rigorosament secreta. Hauríeu de rebentar la termitera i aleshores fugirien a amagar-se ràpidament. De la termitera parteixen les galeries o mines invisibles que van per dins de l’arbre. Aquest porta tot un món a dins, però ¡quin món! Un dia el vent el farà caure desfet en pols i aleshores elles se’n buscaran un altre. Si us digués l’estranya impressió que fa una ceiba tota pàl·lida enmig de la insultant exuberància de la jungla quan sabeu que duu un món secret que la rosega per dins nit i dia."