Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

post- (prefix)

Aprofitant l'avinentesa que el diccionari Oxford ha triat la paraula posttruth/post-truth com a "paraula de l'any" 2016, deixo aquí consignat l'ús del guionet en post-operatori en alguns dels llibres que apareixen a Google Llibres. Autors diversos que se n'han servit: Josep Trueta, Rossend Llates, Ramon Folch i Camarasa, Vicent Andrés Estellés, Joan Oliver, Ignasi Riera.

Crec que, com en altres casos semblants, l'acceptació de totes dues variants com a correctes no faria cap mal. En algun cas extrem, fins i tot, pot aclarir la correcta pronúncia del mot o fer-lo de més bon llegir (v. p.ex. posttònic, postsinàptic, postprecipitació, postlimini, postludi).

Tant en aquest cas com en el del prefix pre- en la seva forma tònica, i també en el d'algun altre prefix tònic, el guionet pot tenir la utilitat d'aclarir que la pronúncia ha de ser tònica i no àtona, almenys fins que l'evolució natural de la llengua no transformi la tonicitat en atonia. Així, per exemple, un terme com preqüela, tot i l'origen forani i la poca antiguitat que té, ja ha entrat a la llengua amb el prefix àton, mentre que una incorporació anterior com preadolescent conserva la tonicitat del prefix i crec que hauria de poder-se escriure amb guionet.