Trobo el terme ja utilitzat en una intervenció del diari de sessions del Parlament de Catalunya del 2-X-1987 (Parlament de Catalunya): "Perquè, ho torno a repetir, el que va passar és una cosa: quan no hi ha informació, quan hi ha una manca d’informació, quan no hi ha transparència informativa és quan neixen els rumors, i, per tant, no ens hem de sorprendre que es digui que la causa d’això és la de la Lotto 6/49, perquè utilitzava una freqüència radioelèctrica que interferia la freqüència de FECSA. I saben vostès quin és el contrarumor que està sorgint en aquests moments? Vostès no ho sabran; en determinades comarques de Catalunya s’està dient ara el contrarumor: no, que això havia estat provocat pels socialistes, el fet de l’apagada, per després poder tancar la Lotto."
No en trobo cap entrada ni referència a cap diccionari (tampoc DRAE en espanyol) ni a cap altre material consultat.
D'ús relativament habitual, esp. en pl.
En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Referències principals
Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)
*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu
rumorologia
No DIEC2, GDLC ni DDLC. Sí Gran Diccionari 62.
Acceptat per l'ésAdir, recollit per Neolosfera (que qualifica el terme de "compost culte una mica anòmal") i esmentat a les Consultes lingüístiques i terminològiques de la UB (s.v. aparatologia).
Acceptat recentment pel DRAE.
D'ús molt freqüent, esp. als mitjans de comunicació però també en textos especialitzats (sociologia, etc.). A Google Llibres trobo una cita primerenca del 1987, i una del 1988 de l'Albert Manent, entre moltes altres de més recents.
No reclamat pel GEst (sí rumorejar-se, en canvi), segurament perquè encara no es feia servir gaire. Íd. íd. dicc. d'en López del Castillo
Acceptat per l'ésAdir, recollit per Neolosfera (que qualifica el terme de "compost culte una mica anòmal") i esmentat a les Consultes lingüístiques i terminològiques de la UB (s.v. aparatologia).
Acceptat recentment pel DRAE.
D'ús molt freqüent, esp. als mitjans de comunicació però també en textos especialitzats (sociologia, etc.). A Google Llibres trobo una cita primerenca del 1987, i una del 1988 de l'Albert Manent, entre moltes altres de més recents.
No reclamat pel GEst (sí rumorejar-se, en canvi), segurament perquè encara no es feia servir gaire. Íd. íd. dicc. d'en López del Castillo
Posted by
Xavier Pàmies
jihad f.
El DIEC2 només recull una forma amb g, i li dóna el gènere masculí. El DDLC també ho recull només amb g, però la cita que aporta és amb jota.
La fitxa corresponent del Termcat (El gihad o la jihad?) diu que "la majoria dels especialistes avalen l’adaptació amb g-, tal com consta al diccionari normatiu", però això fa una mica de riure perquè no especifica de quins especialistes es tracta.
L'ésAdir (jihad) opta per la forma adoptada internacionalment, és a dir amb jota, i pel gènere femení, que és com s'acostuma a dir popularment. També ho recullen amb jota el GDLC i la GEC.
Un argument complementari és que el terme àrab pertany a l'arrel جهد (pronunciat "jàhd") 'esforçar-se' (amb les extensions de sentit de 'lluitar' i 'combatre per Déu'), d'on deriva مجاهد 'mujàhid, guerrer', evidentment amb jota. És a dir, que si es vol ser coherent tots els termes d'aquesta família adaptats al català haurien de tenir una mateixa grafia per representar el mateix so, tant si a continuació hi va una a com una i.
Pel que fa al gènere, encara que en àrab sigui masculí, i així ho reculli el francès, la majoria de les llengües veïnes (castellà, portuguès, italià) utilitzen majoritàriament el femení, per una associació espontània amb el concepte de 'lluita, guerra' (mots femenins) amb què es relaciona.
P.S. Posteriorment trobo bona part d'aquesta informació recollida a l'entrada Sobre el gihad i la jihad del blog "articles sobre llengua catalana".
La fitxa corresponent del Termcat (El gihad o la jihad?) diu que "la majoria dels especialistes avalen l’adaptació amb g-, tal com consta al diccionari normatiu", però això fa una mica de riure perquè no especifica de quins especialistes es tracta.
L'ésAdir (jihad) opta per la forma adoptada internacionalment, és a dir amb jota, i pel gènere femení, que és com s'acostuma a dir popularment. També ho recullen amb jota el GDLC i la GEC.
Un argument complementari és que el terme àrab pertany a l'arrel جهد (pronunciat "jàhd") 'esforçar-se' (amb les extensions de sentit de 'lluitar' i 'combatre per Déu'), d'on deriva مجاهد 'mujàhid, guerrer', evidentment amb jota. És a dir, que si es vol ser coherent tots els termes d'aquesta família adaptats al català haurien de tenir una mateixa grafia per representar el mateix so, tant si a continuació hi va una a com una i.
Pel que fa al gènere, encara que en àrab sigui masculí, i així ho reculli el francès, la majoria de les llengües veïnes (castellà, portuguès, italià) utilitzen majoritàriament el femení, per una associació espontània amb el concepte de 'lluita, guerra' (mots femenins) amb què es relaciona.
P.S. Posteriorment trobo bona part d'aquesta informació recollida a l'entrada Sobre el gihad i la jihad del blog "articles sobre llengua catalana".
Posted by
Xavier Pàmies
caute/incaute adj.
Ens trobem davant de dues parelles més de variants idiomàtiques que el dicc. normatiu no tolera (només accepta caut i incaut), tot i que de la forma amb -e se n'ha fet ús tradicionalment. Per exemple:
-CTILC caute nm sing. i pl.: Carner, Riba, Víctor Català, August i Carles Pi i Sunyer, Puig i Ferreter, Bonaventura Bassegoda, Carles Soldevila, Pedrolo, etc.
-CTILC incaute nm sing. i pl.: Sanchis Guarner, Carner, Bertrana, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, etc.; v. p.ex.CTILC, forma incaute / lema incaut), Llorenç Riber, Andreu Nin, etc.
DCVB:
-"CAUTE adj., per caut. Home caute, Esteve Eleg. [1472]"
-"INCAUT o INCAUTE, -AUTA adj. Mancat de cautela; cast. incauto. Ans que el cruel contagi serpentegi / furtivament per la ramada incauta, Riber Geòrg. 84. Per ell obliden mos sentits incautes / el llanguiment de violins [i flautes], Carner Ofrena 207."
DECat (vol. II, p. 646):
-"CAUT o CAUTE, pres del ll. cautus, -ta, -tum [...] 1.a doc.: caute i caut tots dos des de c. 1460-70."
-"Per establir quina és la forma amb més tradició en realitat hauríem de comptar més amb el negatiu incaut(e), que ha estat sempre d'ús més freqüent que el positiu. És bo de tenir en compte el vot d'escriptors independents i aquests han usat més aviat la forma amb -e en l'un i en l'altre: [una cita de la rima d'en Carner i d'un fragment de prosa del pare Coromines]. Certament la major part dels diccionaris anteriors a l'IEC no registren més que cauto o incauto (DTo.-Lab. 1888); els més moderns, que es decideixen a escapçar la -o, vacil·len entre -ut i -ute (Escrig, 1851); és només Bulbena el qui es decideix per l'apòcope, i el seu exemple arrossega els més recents, fins i tot el DFa. Em sembla que s'hauria fet més bé de desdenyar el vot d'un lexicògraf de tan poca autoritat, i atenir-se al principi que observà Fabra en la seva Gramàtica bàsica de 1912 [...] en establir la norma (p. 33) que es deixa una -e darrere els grups de diftong + consonant: Plaute, faune, centaure, aire, El Caire (apòcope només --subratlla-- darrere -st, faust i holocaust, on la s crea condicions fonètiques especials). Amb raó perquè a això obeeix el tipus evolutiu en els mots bàsics de la llengua: lleute, deute, roure, lliure, etc., i en les combinacions retrau-te, beu-te [...] (mai no existí un tipus beu't, etc.); si alguna vegada s'ha admès alguna excepció, per raons lèxiques especials, ha estat si de cas en el sentit d'ampliar una mica l'abast de les variants en -e: culte, recinte, mite, terreny inculte."
Inclosos tots dos al Gran Larousse Català (com recull el dicc. d'en López del Castillo, que també esmenta el Coromines), i caute a la llista de reclamacions del GEst, totes dues publicacions de principis de la dècada del 1990, és a dir, de fa un quart de segle. Les raons argumentades d'en Coromines anaven molt més enrere; però el DIEC peca de caute i guarda un silenci inculte.
-CTILC caute nm sing. i pl.: Carner, Riba, Víctor Català, August i Carles Pi i Sunyer, Puig i Ferreter, Bonaventura Bassegoda, Carles Soldevila, Pedrolo, etc.
-CTILC incaute nm sing. i pl.: Sanchis Guarner, Carner, Bertrana, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, etc.; v. p.ex.CTILC, forma incaute / lema incaut), Llorenç Riber, Andreu Nin, etc.
DCVB:
-"CAUTE adj., per caut. Home caute, Esteve Eleg. [1472]"
-"INCAUT o INCAUTE, -AUTA adj. Mancat de cautela; cast. incauto. Ans que el cruel contagi serpentegi / furtivament per la ramada incauta, Riber Geòrg. 84. Per ell obliden mos sentits incautes / el llanguiment de violins [i flautes], Carner Ofrena 207."
DECat (vol. II, p. 646):
-"CAUT o CAUTE, pres del ll. cautus, -ta, -tum [...] 1.a doc.: caute i caut tots dos des de c. 1460-70."
-"Per establir quina és la forma amb més tradició en realitat hauríem de comptar més amb el negatiu incaut(e), que ha estat sempre d'ús més freqüent que el positiu. És bo de tenir en compte el vot d'escriptors independents i aquests han usat més aviat la forma amb -e en l'un i en l'altre: [una cita de la rima d'en Carner i d'un fragment de prosa del pare Coromines]. Certament la major part dels diccionaris anteriors a l'IEC no registren més que cauto o incauto (DTo.-Lab. 1888); els més moderns, que es decideixen a escapçar la -o, vacil·len entre -ut i -ute (Escrig, 1851); és només Bulbena el qui es decideix per l'apòcope, i el seu exemple arrossega els més recents, fins i tot el DFa. Em sembla que s'hauria fet més bé de desdenyar el vot d'un lexicògraf de tan poca autoritat, i atenir-se al principi que observà Fabra en la seva Gramàtica bàsica de 1912 [...] en establir la norma (p. 33) que es deixa una -e darrere els grups de diftong + consonant: Plaute, faune, centaure, aire, El Caire (apòcope només --subratlla-- darrere -st, faust i holocaust, on la s crea condicions fonètiques especials). Amb raó perquè a això obeeix el tipus evolutiu en els mots bàsics de la llengua: lleute, deute, roure, lliure, etc., i en les combinacions retrau-te, beu-te [...] (mai no existí un tipus beu't, etc.); si alguna vegada s'ha admès alguna excepció, per raons lèxiques especials, ha estat si de cas en el sentit d'ampliar una mica l'abast de les variants en -e: culte, recinte, mite, terreny inculte."
Inclosos tots dos al Gran Larousse Català (com recull el dicc. d'en López del Castillo, que també esmenta el Coromines), i caute a la llista de reclamacions del GEst, totes dues publicacions de principis de la dècada del 1990, és a dir, de fa un quart de segle. Les raons argumentades d'en Coromines anaven molt més enrere; però el DIEC peca de caute i guarda un silenci inculte.
Posted by
Xavier Pàmies
tinglado
En Coromines el consigna al DECat com a castellanisme i remet al seu dicc. etimològic castellà. Apareix al DCVB, tant en el sentit propi de 'magatzem portuari o d'un mercat' com en els sentits figurats de 'embolic, merder' o 'maquinació'.
Tot i que tradicionalment se l'ha condemnat com a castellanisme (i encara més pel fet de ser acabat en -o), és un fet que s'ha utilitzat i encara s'utilitza. El GEst, amb el DCVB com a referència principal, el reclamava el 1992.
El DDLC n'inclou sis accs. diferents (amb una cita de la Maria-Antònia Oliver en l'acc. 'magatzem portuari'). Cites al CTILC: Oller, Bertrana, Rusiñol, Sagarra, Pla, Ferran Torrent, etc.
El blog Neolosfera en té fitxa (tinglado). Per la seva banda, l'ésAdir l'accepta amb limitacions: "Ús restringit (lleng. col·loquial) en el sentit de trama, embolic, enrenou, etc. / Admès, com a ús general, en el sentit de cobert 'instal·lació amb una coberta per tenir-hi mercaderies i materials': Els tinglados del port de Barcelona"
En el sentit de 'magatzem dels molls' existeixen, com a possibles equivalents: (1) dipòsit (dels molls) com a forma tradicional, i (2) docs com a subst. plural o col·lectiu, de l'anglès dock(s), comentat per en Coromines al DECat i inclòs per en Fabra al seu dicc. i actualment al DIEC2 (un ex. més de la doble mesura a l'hora d'admetre estrangerismes entre les nostres autoritats lingüístiques).
P.S. D'una entrada d'un blog (tinglado | mot a mot) copio:
"Actualment no és ni al DIEC ni a l’Enc. Cat. però si que el recull l’Alcover.
'1. Cobertís gran destinat a magatzem o a defensar de la pluja mercaderies, màquines, peces de recanvi o persones en un moll, en un mercat, etc. Tot el tinglado ocupava el fons ombrívol d’un hort d’un dels carrer del Poble-sec que s’enfilen a la muntanya, Josep Pla, El Quadern Gris p. 277. Enratjolen es tinglados de Plassa, Roq. 48.'
Tinglado 1, Tinglado 2, Tinglado 4: antics tinglados del Moll de Costa de la ciutat de Tarragona que s’han reconvertit en espais per acollir exposicions d’art i altres manifestacions culturals. Al següent document hi trobareu la descripció arquitectònica dels tinglados de Tarragona i la següent explicació: El moviment de les mercaderies portuàries implicava la necessitat de disposar d’uns locals amplis per al emmagatzematge dels productes. Es tractava d’edificis de tipologia industrial. L’estructura destacava per l’ús del ferro fos. Amb la generalització de sistema de descàrrega mecànica utilitzant grues, significà l’enderroc o el desmuntatge dels obsolets “tinglados” en la majoria dels ports de l’Estat. A Tarragona es traslladaren l’any 1913.
Tot i que tradicionalment se l'ha condemnat com a castellanisme (i encara més pel fet de ser acabat en -o), és un fet que s'ha utilitzat i encara s'utilitza. El GEst, amb el DCVB com a referència principal, el reclamava el 1992.
El DDLC n'inclou sis accs. diferents (amb una cita de la Maria-Antònia Oliver en l'acc. 'magatzem portuari'). Cites al CTILC: Oller, Bertrana, Rusiñol, Sagarra, Pla, Ferran Torrent, etc.
El blog Neolosfera en té fitxa (tinglado). Per la seva banda, l'ésAdir l'accepta amb limitacions: "Ús restringit (lleng. col·loquial) en el sentit de trama, embolic, enrenou, etc. / Admès, com a ús general, en el sentit de cobert 'instal·lació amb una coberta per tenir-hi mercaderies i materials': Els tinglados del port de Barcelona"
En el sentit de 'magatzem dels molls' existeixen, com a possibles equivalents: (1) dipòsit (dels molls) com a forma tradicional, i (2) docs com a subst. plural o col·lectiu, de l'anglès dock(s), comentat per en Coromines al DECat i inclòs per en Fabra al seu dicc. i actualment al DIEC2 (un ex. més de la doble mesura a l'hora d'admetre estrangerismes entre les nostres autoritats lingüístiques).
P.S. D'una entrada d'un blog (tinglado | mot a mot) copio:
"Actualment no és ni al DIEC ni a l’Enc. Cat. però si que el recull l’Alcover.
'1. Cobertís gran destinat a magatzem o a defensar de la pluja mercaderies, màquines, peces de recanvi o persones en un moll, en un mercat, etc. Tot el tinglado ocupava el fons ombrívol d’un hort d’un dels carrer del Poble-sec que s’enfilen a la muntanya, Josep Pla, El Quadern Gris p. 277. Enratjolen es tinglados de Plassa, Roq. 48.'
Tinglado 1, Tinglado 2, Tinglado 4: antics tinglados del Moll de Costa de la ciutat de Tarragona que s’han reconvertit en espais per acollir exposicions d’art i altres manifestacions culturals. Al següent document hi trobareu la descripció arquitectònica dels tinglados de Tarragona i la següent explicació: El moviment de les mercaderies portuàries implicava la necessitat de disposar d’uns locals amplis per al emmagatzematge dels productes. Es tractava d’edificis de tipologia industrial. L’estructura destacava per l’ús del ferro fos. Amb la generalització de sistema de descàrrega mecànica utilitzant grues, significà l’enderroc o el desmuntatge dels obsolets “tinglados” en la majoria dels ports de l’Estat. A Tarragona es traslladaren l’any 1913.
També hi ha tinglados reconvertits en sales de concerts al port de València [...]"
Posted by
Xavier Pàmies
deconstruir
V. el que en diu Neolosfera (deconstruir). Em limito a ampliar la informació amb més referències que trec de "Google Llibres", que fan remuntar la documentació en català a la dècada del 1980:
El temps ambiental - Edicions 13-26 - Pàgina 9 1996 "... i tot i així han estat capaços deconstruir una realitat prou admirable. El que cal en el camí de la sostenibilitat per sobre de tot és voluntat de caminar-hi. Potser és veritat que l'Ajuntament de Barcelona no té gaires recursos però en té.
Revista de llengua i dret - Edicions 27-28 - Pàgina 146 1997 "... en l'ús lingüístic. Tampoc no reïx a copsar la manera com l'ús lingüístic queda fixat com un tret de la pràctica social. Al nostre entendre, això és només la punta de l'iceberg i ens ha semblat que hi havia una clara necessitat de deconstruir...
Cultura - Edicions 58-62 1994 El mateix autor assenyalà, en la presentació de la peça, que pretén «deconstruir les estructures materials i evocar una fluïda poètica de l'espai i la persona». Sabem molt bé que la representació de l'espai i l'articulació del temps són els ...
La ciutat de la gent - Pàgina 122 Manuel J. Borja-Villel, Jean-François Chevrier, Craigie Horsfield - 1997 Treballant en una zona com la de Nou Barris, jo diria que anul·lem la possibilitat d'un discurs global o unificador de la ciutat, que sempre acompanya aquesta imatge oficial que nosaltres intentem deconstruir. CH: Un cop més, no acabo ...
Contra Josep Pla - Pàgina 21 Ramon Alcoberro i Pericay 1993 El problema ha estat que deconstruir obliga a viure a la intempèrie. Això té els seus herois, generalment pòstums, i els seus farsants, generalment a la Universitat de Yale (EUA). Per suportar el desert i la freda nit deconstructiva, i Nietzsche ja ...
Saber - Pàgina 232 1986 «Deconstruir una oposició... no és destruir-la... Deconstruir una oposició és desfer-la i desplaçar-la, situar-la de manera diferent» (Pàg. 150) «Aquesta concentració en allò aparentment marginal fa que la lògica de tradicionalitat faci...»
Posted by
Xavier Pàmies
smog
Documentat al CTILC amb cites del 1971 (Terrades), d'un text en què s'explica que és un de tants termes relacionats amb l'ecologia que en aquella època començaven a introduir-se en el lèxic català corrent.
Com és sabut, es tracta d'un híbrid anglès format amb les tres primeres lletres de smoke ('fum') i les dues últimes de fog ('boira').
Quan ja feia cosa d'un quart de segle que l'anglicisme funcionava amb normalitat en català, a algú se li va acudir de fer-ne un equivalent català: boirum. La primera vegada que vaig veure aquesta paraula vaig pensar que era pròpia d'algun domini dialectal que desconeixia, derivat de boira amb sufix català -um, però posteriorment vaig saber que era una invenció a imitació del terme anglès; és a dir, boira + fum.
Com és natural, l'invent no apareix al Fabra, ni al DCVB, ni al diccionari Aguiló (que també vaig arribar a consultar en un primer moment). Segons la fitxa corresponent de l'ésAdir, el DIEC el va incorporar el 1995, i el GDLC també el va recollir. No apareix al DDLC, on sí que hi ha, en canvi, smog. En consulta per internet veig que el GDLC i la GEC inclouen tant smog com boirum.
El 1995, el terme anglès ja estava consolidat, i no calia crear un neologisme com boirum, que no és més que un tosc calc disfressat. Val mil vegades més un manlleu que un calc, sobretot si el manlleu és arrelat i el calc és forçat.
P.S. En llenguatge col·loquial s'utilitza des de fa temps la paraula contaminació amb un sentit estrictament sinònim de smog; per exemple, en un dia amb una Barcelona molt carregada de smog, un comentari natural que es pot fer des del cim del Tibidabo és: "Mira quanta contaminació que hi ha avui!" Em limito a deixar consignat aquí un exemple d'aquest ús:
23 de març 2016 - Ara que a ciutats com Pequín la contaminació no deixa veure el sol la ... no era tal, sinó que era contaminació química anomenada “smog”
Com és sabut, es tracta d'un híbrid anglès format amb les tres primeres lletres de smoke ('fum') i les dues últimes de fog ('boira').
Quan ja feia cosa d'un quart de segle que l'anglicisme funcionava amb normalitat en català, a algú se li va acudir de fer-ne un equivalent català: boirum. La primera vegada que vaig veure aquesta paraula vaig pensar que era pròpia d'algun domini dialectal que desconeixia, derivat de boira amb sufix català -um, però posteriorment vaig saber que era una invenció a imitació del terme anglès; és a dir, boira + fum.
Com és natural, l'invent no apareix al Fabra, ni al DCVB, ni al diccionari Aguiló (que també vaig arribar a consultar en un primer moment). Segons la fitxa corresponent de l'ésAdir, el DIEC el va incorporar el 1995, i el GDLC també el va recollir. No apareix al DDLC, on sí que hi ha, en canvi, smog. En consulta per internet veig que el GDLC i la GEC inclouen tant smog com boirum.
El 1995, el terme anglès ja estava consolidat, i no calia crear un neologisme com boirum, que no és més que un tosc calc disfressat. Val mil vegades més un manlleu que un calc, sobretot si el manlleu és arrelat i el calc és forçat.
P.S. En llenguatge col·loquial s'utilitza des de fa temps la paraula contaminació amb un sentit estrictament sinònim de smog; per exemple, en un dia amb una Barcelona molt carregada de smog, un comentari natural que es pot fer des del cim del Tibidabo és: "Mira quanta contaminació que hi ha avui!" Em limito a deixar consignat aquí un exemple d'aquest ús:
Era boira o contaminació? L'smog de Londres - Històries d'Europa
www.historiesdeuropa.cat › Ciutats
23 de març 2016 - Ara que a ciutats com Pequín la contaminació no deixa veure el sol la ... no era tal, sinó que era contaminació química anomenada “smog”
Posted by
Xavier Pàmies
amurallar, ajardinar et al
És discutible que aquestes formes, variants d'ús corrent en català de les formes normatives respectives emmurallar i enjardinar, siguin d'influència castellana. En aquests dos verbs en concret, sembla que l'ús espontani tendeix naturalment a la forma amb el prefix a-. No és qüestió de condemnar-les a la lleugera, bé com a "castellanisme" o bé perquè no les accepta la normativa, perquè es tracta d'un cas com com allitar/enllitar, en què el diccionari normatiu i la gramàtica sí que accepten la parella de variants.
Al DECat, en Coromines no diu res sobre ajardinar/enjardinar, però sí sobre els verbs fets a partir de muralla: "Fins avui [murar] continua essent un mot ben popular a Mallorca, mentre que en cat. central diem amurallar" (V, 848a29-31) "Murallar [DTo. 1647, i V. 1518 supra] o amurallar [SLitCosta, Lab. 1888], rar emmurallar." (V, 848b27-29)
El DDLC reflecteix l'ús de totes dues variants de tots dos verbs, i també dels seus derivats: ajardinat/enjardinat, ajardinament/enjardinament, etc. També se'n fa ressò el CTILC, que pel que fa a enjardinament no aporta cap cita però en canvi n'aporta dues d'ajardinament; pel que fa a ajardinat, les cites són de pes: Vinyoli, Sanchis Guarner, Pla, Josep Lleonart (1914), Oriol Bohigas (arquitecte), etc.
L'ésAdir els dóna com a inadmisibles tots dos sense explicacions. No en diuen res ni Del català incorrecte..., Parlem-ne, el GEst ni el dicc. d'en López del Castillo.
P.S. Un cas anàleg és afiligranar, amb els seus derivats, no inclosos al DIEC2. El DECat, seguint el DCVB, recull afiligranar i afiligranament. El DDLC també recull les formes amb a- com a variants secundàries. Al CTILC, d'afiligranar o afiligranat hi ha cites de: Pons i Massaveu, Narcís Oller, Sagarra, Pla, Sebastià Gasch, Carles Pi i Sunyer, Sanchis Guarner, Enric Valor, Jaume Cabré.
P.S. Un altre argument a favor de la parella murallar/amurallar és la presència (real i al diccionari normatiu) de la parella paredar/aparedar (paredar acc. 2 = aparedar acc. 1). No polir aquests petits però importants detalls és mostra de deixadesa o de falta de criteri científic, i diu ben poc d'una institució que pretén ser autoritat.
P.S. Bombat (i bombar). Amb els sentits de 'convex' o 'bombat'. Sí al DCVB ('convex'), també al DDLC (cites d'en Narcís Oller i d'en Josep-Sebastià Pons, entre altres. També ho fa servir en Coromines al DECat (abombat, II, 608a47).
P.S. Un cas anàleg és afiligranar, amb els seus derivats, no inclosos al DIEC2. El DECat, seguint el DCVB, recull afiligranar i afiligranament. El DDLC també recull les formes amb a- com a variants secundàries. Al CTILC, d'afiligranar o afiligranat hi ha cites de: Pons i Massaveu, Narcís Oller, Sagarra, Pla, Sebastià Gasch, Carles Pi i Sunyer, Sanchis Guarner, Enric Valor, Jaume Cabré.
P.S. Un altre argument a favor de la parella murallar/amurallar és la presència (real i al diccionari normatiu) de la parella paredar/aparedar (paredar acc. 2 = aparedar acc. 1). No polir aquests petits però importants detalls és mostra de deixadesa o de falta de criteri científic, i diu ben poc d'una institució que pretén ser autoritat.
P.S. Bombat (i bombar). Amb els sentits de 'convex' o 'bombat'. Sí al DCVB ('convex'), també al DDLC (cites d'en Narcís Oller i d'en Josep-Sebastià Pons, entre altres. També ho fa servir en Coromines al DECat (abombat, II, 608a47).
Posted by
Xavier Pàmies
urdu et al
La forma internacional més estesa és com a paraula plana, no aguda. El francès no és referència vàlida. Tant l'italià com l'espanyol accepten les dues formes: plana com a principal, i aguda com a secundària. En anglès és plana.
La forma aguda només s'explicaria perquè en urdu mateix la u de final de paraula és llarga, però la tendència general ha sigut de pronunciar-la com a paraula plana.
P.S. A les esmenes del DIEC2 del 25-IV-2017 es passa, crec que sàviament, de bantu a bantú/bantu, i de zulu a zulú/zulu (en aquest segon cas, molt més preferible la forma aguda per evitar una possible confusió oral amb zulo ['amagatall' en basc pronunciat ocasionalment a la catalana] esp. als mitjans de comunicació), però no s'inclou la possible duplicitat urdu/urdú al mateix sac, ni que sigui per analogia. Potser es tracta d'un mer oblit.
La forma aguda només s'explicaria perquè en urdu mateix la u de final de paraula és llarga, però la tendència general ha sigut de pronunciar-la com a paraula plana.
P.S. A les esmenes del DIEC2 del 25-IV-2017 es passa, crec que sàviament, de bantu a bantú/bantu, i de zulu a zulú/zulu (en aquest segon cas, molt més preferible la forma aguda per evitar una possible confusió oral amb zulo ['amagatall' en basc pronunciat ocasionalment a la catalana] esp. als mitjans de comunicació), però no s'inclou la possible duplicitat urdu/urdú al mateix sac, ni que sigui per analogia. Potser es tracta d'un mer oblit.
Posted by
Xavier Pàmies
inalàmbric
És evident que es tracta d'un castellanisme flagrant, però és d'ús correntíssim. També és cert, d'altra banda, que es pot substituir per "sense fil", si més no quasi sempre.
Ara bé: "sense fil" és un calc de l'anglès wireless, de la mateixa que "sense sostre" o "sense casa" ha nascut a partir de homeless. Quan aquests calcs de l'anglès funcionen amb valor adjectival/adverbial, no es pot dir que es cometi cap atemptat contra la naturalitat del català; però la cosa canvia quan el terme se substantiva. Un "inalàmbric" amb el sentit de 'dispositiu de telefonia sense fil' pot ser un castellanisme (com tants d'altres que el català ha incorporat al llarg dels segles, tal com el castellà ha incorporat catalanismes flagrants com capicúa i no se n'exclamen), però funciona de forma impecable dintre del sistema lingüístic català. En canvi, el mot sense-sostre substantiu és una violació de l'estructura de la llengua, tal com ho serà (o ja ho és) un sensefil substantiu que, sense voler ser llepafils, trobo molt menys català que inalàmbric.
L'Optimot hi dedica una fitxa condemnant-ho, l'ésAdir també ho considera inadmisible, i el DDLC d'en Joaquim Rafel no ho inclou (tot i que al seu Diccionari de freqüències sí que hi apareix).
Unes quantes ocurrències (a Google Llibres), de més de vint anys enrere.
-Jordi Arbonès: Epistolari Jordi Arbonès & Joaquim Carbó: - Pàgina 612 (carta del 8-III-1992)
-Emili Rosales (1997): Els amos del món - Pàgina 89 (1997)
-Papers: Revista de Sociologia (1992): Papers - Volums 38-39 - Pàgina 11 (1992)
-Alícia Casals (enginyera industrial i informàtica): Ajuts tecnològics per a disminuïts físics - Pàgina 132 (1998)
- Quaderns del Consell de l'Audiovisual de Catalunya "No parlo, és clar, de la seva modesta introducció a les aules com a font d'
(1998)
-Joan Solà a l'article "Gran i gros I" (Avui, 4-XII-2003), publicat a Plantem cara (p. 193), que en Ruaix consigna però condemna a "Dubtes de lèxic", Llengua Nacional 88.
Ara bé: "sense fil" és un calc de l'anglès wireless, de la mateixa que "sense sostre" o "sense casa" ha nascut a partir de homeless. Quan aquests calcs de l'anglès funcionen amb valor adjectival/adverbial, no es pot dir que es cometi cap atemptat contra la naturalitat del català; però la cosa canvia quan el terme se substantiva. Un "inalàmbric" amb el sentit de 'dispositiu de telefonia sense fil' pot ser un castellanisme (com tants d'altres que el català ha incorporat al llarg dels segles, tal com el castellà ha incorporat catalanismes flagrants com capicúa i no se n'exclamen), però funciona de forma impecable dintre del sistema lingüístic català. En canvi, el mot sense-sostre substantiu és una violació de l'estructura de la llengua, tal com ho serà (o ja ho és) un sensefil substantiu que, sense voler ser llepafils, trobo molt menys català que inalàmbric.
L'Optimot hi dedica una fitxa condemnant-ho, l'ésAdir també ho considera inadmisible, i el DDLC d'en Joaquim Rafel no ho inclou (tot i que al seu Diccionari de freqüències sí que hi apareix).
Unes quantes ocurrències (a Google Llibres), de més de vint anys enrere.
-Jordi Arbonès: Epistolari Jordi Arbonès & Joaquim Carbó: - Pàgina 612 (carta del 8-III-1992)
-Emili Rosales (1997): Els amos del món - Pàgina 89 (1997)
-Papers: Revista de Sociologia (1992): Papers - Volums 38-39 - Pàgina 11 (1992)
-Alícia Casals (enginyera industrial i informàtica): Ajuts tecnològics per a disminuïts físics - Pàgina 132 (1998)
- Quaderns del Consell de l'Audiovisual de Catalunya "No parlo, és clar, de la seva modesta introducció a les aules com a font d'
(1998)
-Joan Solà a l'article "Gran i gros I" (Avui, 4-XII-2003), publicat a Plantem cara (p. 193), que en Ruaix consigna però condemna a "Dubtes de lèxic", Llengua Nacional 88.
Posted by
Xavier Pàmies
xino
Una de tantes paraules tabú acabades en -o que hauria d'entrar al diccionari normatiu és xino, tant en la forma adjectiva com la substantiva; "enganyar com (a) un xino", "treball de xinos", "barri xino", "tinta xina" i d'altres expresions són normals en aquesta forma vulgar, i queden pedants (o són directament inviables) en la forma normativa.
Posted by
Xavier Pàmies
sobre la tauromàquia
És curiosa i contradictòria la resistència de les autoritats lingüístiques a admetre els termes taurins en la seva forma castellana, tenint en compte que es tracta d'un costum espanyol tan tricentenari com Felip V. De la mateixa manera que molts termes del ballet s'han mantingut en francès o lleugerament adaptats, o que la denominació de molts noms d'esports anglesos ha sofert l'adaptació gràfica indispensable (futbol i un llarg etcètera), no s'entén que no s'hagi de seguir un criteri semblant respecte als termes de la tauromàquia, i més encara quan es tracta d'un costum forani al qual Catalunya ha mostrat tant de rebuig últimament. És una qüestió sobre la qual l'any 2009 en Gabriel Bibiloni ja en va fer un interessant article (Rellonejador) en què denunciava els calcs adoptats especialment pel Termcat, però no trobo fora de lloc insistir-hi ara perquè veig que el Termcat es manté impermeable a les crítiques per més fonamentades que siguin.
Corrida apareix al GDLC, però encara no al DIEC2. A cap dels dos hi apareix, per exemple, novillada, un terme que tant en francès com en rus es diu igual (novillada i Новильяда) mentre que el nostre bilingüe cast.-cat. ho tradueix correguda de jònecs i l'inefable Termcat correguda de toros novells. Al CTILC apareix una cita valenciana amb novillá del 1912, i per internet localitzo un cartell de la Monumental del 1916 en català amb novillada. Ja apareixia al dicc. Labèrnia (1840)
Tots dos termes, corrida i novillada, apareixen tant al DCVB com al DDLC.
No és qüestió de fer-ne una llista, però sí de deixar constància d'una normalització pendent
Corrida apareix al GDLC, però encara no al DIEC2. A cap dels dos hi apareix, per exemple, novillada, un terme que tant en francès com en rus es diu igual (novillada i Новильяда) mentre que el nostre bilingüe cast.-cat. ho tradueix correguda de jònecs i l'inefable Termcat correguda de toros novells. Al CTILC apareix una cita valenciana amb novillá del 1912, i per internet localitzo un cartell de la Monumental del 1916 en català amb novillada. Ja apareixia al dicc. Labèrnia (1840)
Tots dos termes, corrida i novillada, apareixen tant al DCVB com al DDLC.
No és qüestió de fer-ne una llista, però sí de deixar constància d'una normalització pendent
Posted by
Xavier Pàmies
en broma 'de broma'
Forma proscrita. Al DDLC amb cita d'en Sagarra.
Ocurrències al Google Llibres:
-Carta d'en Ferran de Pol a en Pere Calders (14-XI-1973), dins Pere Calders i el seu temps: "Queda clar, ara? d) (La teva c): Jo crec que no hem fet veure que ens preníem en broma en Monegal i tota la seva irresponsable xerrameca, sinó que realment ens ho hem pres en broma. La nostra oposició d'opinions no dóna per a tant."
-Carles Miralles a Aracne: trasllats i ordits d'alguns textos del quatre-cents: "Ens serà guia en aquesta perquisició Estefania, que una vegada, tot i que sigui jugant i en broma (cap. 127; I 407), explica a Carmesina que «la bona condició de nosaltres per gràcia de Déu» és que «totes nosaltres som naturalment de tres
-Íd. a la introducció de Efesíaques
-Rovira i Virgili, citat a Llengua i política en el pensament d'Antoni Rovira i Virgili
-Narcís Oller en un conte, dins Contes
-Pedrolo a Avui es parla de mi
-Pitarra, a Singlots poetichs: "senyor Rafel, tinch honor, / y no vull que pugan dirme, / ni en broma ni de debò, / que jo era d' aquest partit / per tenir graus y galons. / Jo no vaig à lluhi uniformes, / (Entusiasme creixent.) jo só lliberal de cor"
-Sergi Pàmies a La gran novel·la sobre Barcelona: "són estratagemes que, en broma en broma, poden representar un estalvi considerable"
-Pere Calders a Josep Carner: "Es parla dels seus temibles "cops de roc", de la seva mordacitat, i no hi ha ningú que gosi fer-hi broma o, almenys, prendre-se'l en broma. "
-Josep Pla a Àlbum de Fontclara: "Ja m'havien dit que vostè és una persona que no se sap mai si parla seriosament o en broma. No s'enfadi. Si vols mentir, digues el que sents a dir. — Jo sempre parlo en broma, senyor Farigola — digué el farmacèutic —"
-Josep Pla a Articles amb cua: "Són qüestions que no es poden tractar en broma."
-Pere Coromines a La República i la Guerra Civil: "Ell, també en broma, em promet que el 23 d'agost [...]"
P.S. Utilitzat per en Coromines al DECat (II, 783a4, p.ex.)
Ocurrències al Google Llibres:
-Carta d'en Ferran de Pol a en Pere Calders (14-XI-1973), dins Pere Calders i el seu temps: "Queda clar, ara? d) (La teva c): Jo crec que no hem fet veure que ens preníem en broma en Monegal i tota la seva irresponsable xerrameca, sinó que realment ens ho hem pres en broma. La nostra oposició d'opinions no dóna per a tant."
-Carles Miralles a Aracne: trasllats i ordits d'alguns textos del quatre-cents: "Ens serà guia en aquesta perquisició Estefania, que una vegada, tot i que sigui jugant i en broma (cap. 127; I 407), explica a Carmesina que «la bona condició de nosaltres per gràcia de Déu» és que «totes nosaltres som naturalment de tres
-Íd. a la introducció de Efesíaques
-Rovira i Virgili, citat a Llengua i política en el pensament d'Antoni Rovira i Virgili
-Narcís Oller en un conte, dins Contes
-Pedrolo a Avui es parla de mi
-Pitarra, a Singlots poetichs: "senyor Rafel, tinch honor, / y no vull que pugan dirme, / ni en broma ni de debò, / que jo era d' aquest partit / per tenir graus y galons. / Jo no vaig à lluhi uniformes, / (Entusiasme creixent.) jo só lliberal de cor"
-Sergi Pàmies a La gran novel·la sobre Barcelona: "són estratagemes que, en broma en broma, poden representar un estalvi considerable"
-Pere Calders a Josep Carner: "Es parla dels seus temibles "cops de roc", de la seva mordacitat, i no hi ha ningú que gosi fer-hi broma o, almenys, prendre-se'l en broma. "
-Josep Pla a Àlbum de Fontclara: "Ja m'havien dit que vostè és una persona que no se sap mai si parla seriosament o en broma. No s'enfadi. Si vols mentir, digues el que sents a dir. — Jo sempre parlo en broma, senyor Farigola — digué el farmacèutic —"
-Josep Pla a Articles amb cua: "Són qüestions que no es poden tractar en broma."
-Pere Coromines a La República i la Guerra Civil: "Ell, també en broma, em promet que el 23 d'agost [...]"
P.S. Utilitzat per en Coromines al DECat (II, 783a4, p.ex.)
Posted by
Xavier Pàmies
¿contar o explicar?
A les proves de correcció d'una traducció m'han canviat un explicar per un contar. En el meu idiolecte (català central, especialment de Barcelona i Osona), contar amb el sentit de 'relatar, narrar, explicar' és absolutament estrany, i el sento com a castellanisme, o en tot cas em fa mal a l'orella.
És cert que, amb -mpt- o amb -nt-, era freqüent amb aquest sentit en temps medievals, i que continua sent d'ús natural a bona part del domini (esp. valencià i balear); com també és un fet que molts escriptors moderns (Verdaguer, Carner i un llarguíssim etcètera) l'han incorporat a la llengua literària. Tot i així em continua fent mal a l'orella.
Algun altre comentari o fet relacionat amb aquesta percepció:
-No puc contar
-Explicar/contar (WordReference Forums)
-A l'ed. crítica de Sense anar tan lluny d'en Pere Calders, canvi d'un explicar del manuscrit per un contar
M'imagino que, almenys en part, contar ha fet fortuna per la possibilitat que té de desfer equívocs sobre els sentits 'relatar, narrar' i 'exposar amb paraules clares, aclarir' de explicar, però és una situació hipotètica en què jo no m'he trobat mai, ni en una conversa ni fent una traducció.
P.S. A l'acc. 1.1 de explicar del DIEC2 s'encabeixen exs. amb tots dos sentits: Explicar un passatge obscur i Explicar una anècdota. El DDLC, com de costum, precisa més; v. acc. 1, acc. 5a i acc. 5b. Aquesta última és la que correspon pròpiament a 'contar', i inclou cites d'en Rovira i Virgili i d'en Josep Pla
És cert que, amb -mpt- o amb -nt-, era freqüent amb aquest sentit en temps medievals, i que continua sent d'ús natural a bona part del domini (esp. valencià i balear); com també és un fet que molts escriptors moderns (Verdaguer, Carner i un llarguíssim etcètera) l'han incorporat a la llengua literària. Tot i així em continua fent mal a l'orella.
Algun altre comentari o fet relacionat amb aquesta percepció:
-No puc contar
-Explicar/contar (WordReference Forums)
-A l'ed. crítica de Sense anar tan lluny d'en Pere Calders, canvi d'un explicar del manuscrit per un contar
M'imagino que, almenys en part, contar ha fet fortuna per la possibilitat que té de desfer equívocs sobre els sentits 'relatar, narrar' i 'exposar amb paraules clares, aclarir' de explicar, però és una situació hipotètica en què jo no m'he trobat mai, ni en una conversa ni fent una traducció.
P.S. A l'acc. 1.1 de explicar del DIEC2 s'encabeixen exs. amb tots dos sentits: Explicar un passatge obscur i Explicar una anècdota. El DDLC, com de costum, precisa més; v. acc. 1, acc. 5a i acc. 5b. Aquesta última és la que correspon pròpiament a 'contar', i inclou cites d'en Rovira i Virgili i d'en Josep Pla
Posted by
Xavier Pàmies
cegador
Si cegar 'privar per sempre del sentit de la vista' és bo, i apareix al dicc. normatiu, cegador també hi hauria de sortir, i encara més quan encegador només inclou l'accepció 'privar momentàniament de l'ús de la vista'.
Sí al DDLC, també al DCVB i al DECat.
Sí al DDLC, també al DCVB i al DECat.
Posted by
Xavier Pàmies
maniquís i sofans
La gramàtica de l'IEC estableix que el plural de maniquí és maniquins i que el plural de sofà és sofàs. S'hi hauria pogut dir, com fa el DCVB amb sofà: "Pl.: la forma normal és sofàs (Sofàs de vellut, Vilanova Obres, iv, 73), però existeix la forma sofans (Aquests sofans panxarruts, Ignor. 43)."
És cert que sofàs és predominant, però sofans existeix i és català; al CTILC n'hi ha almenys una cita d'en Joan Bonet i una d'en Joaquim Ruyra, i és natural que així sigui per contagi de la ena del diminutiu sofanet i per analogia amb altres plurals d'aquest tipus.
Respecte a maniquís, no és un plural infreqüent per més que maniquins sigui dominant. Encara que procedeixi del francès mannequin, el fet que en català se n'hagi fet maniquí permet perfectament la formació del plural sense essa. Al CTILC apareixen cites de maniquís d'en Joan Pons i Massaveu, de l'Alfons Maseras, d'en Sagarra, d'en Pere Corominas o d'en Francesc Curet, entre altres.
La cosa que més m'admira de la GIEC del 2016 és el seu desplegament d'erudició teòrica (que potser no calia, havent-hi la completíssima GCC descriptiva del 2000), i que aquesta aparent cientificitat cedeixi el lloc sense transició a pontificacions sense arguments objectius sobre la bondat o falta de bondat d'una forma lèxica o morfosintàctica. Ningú pot negar que tant maniquís com sofans són catalans, i per tant ningú té el dret de preterir-los en cap gramàtica.
És cert que sofàs és predominant, però sofans existeix i és català; al CTILC n'hi ha almenys una cita d'en Joan Bonet i una d'en Joaquim Ruyra, i és natural que així sigui per contagi de la ena del diminutiu sofanet i per analogia amb altres plurals d'aquest tipus.
Respecte a maniquís, no és un plural infreqüent per més que maniquins sigui dominant. Encara que procedeixi del francès mannequin, el fet que en català se n'hagi fet maniquí permet perfectament la formació del plural sense essa. Al CTILC apareixen cites de maniquís d'en Joan Pons i Massaveu, de l'Alfons Maseras, d'en Sagarra, d'en Pere Corominas o d'en Francesc Curet, entre altres.
La cosa que més m'admira de la GIEC del 2016 és el seu desplegament d'erudició teòrica (que potser no calia, havent-hi la completíssima GCC descriptiva del 2000), i que aquesta aparent cientificitat cedeixi el lloc sense transició a pontificacions sense arguments objectius sobre la bondat o falta de bondat d'una forma lèxica o morfosintàctica. Ningú pot negar que tant maniquís com sofans són catalans, i per tant ningú té el dret de preterir-los en cap gramàtica.
Posted by
Xavier Pàmies
post- (prefix)
Aprofitant l'avinentesa que el diccionari Oxford ha triat la paraula posttruth/post-truth com a "paraula de l'any" 2016, deixo aquí consignat l'ús del guionet en post-operatori en alguns dels llibres que apareixen a Google Llibres. Autors diversos que se n'han servit: Josep Trueta, Rossend Llates, Ramon Folch i Camarasa, Vicent Andrés Estellés, Joan Oliver, Ignasi Riera.
Crec que, com en altres casos semblants, l'acceptació de totes dues variants com a correctes no faria cap mal. En algun cas extrem, fins i tot, pot aclarir la correcta pronúncia del mot o fer-lo de més bon llegir (v. p.ex. posttònic, postsinàptic, postprecipitació, postlimini, postludi).
Tant en aquest cas com en el del prefix pre- en la seva forma tònica, i també en el d'algun altre prefix tònic, el guionet pot tenir la utilitat d'aclarir que la pronúncia ha de ser tònica i no àtona, almenys fins que l'evolució natural de la llengua no transformi la tonicitat en atonia. Així, per exemple, un terme com preqüela, tot i l'origen forani i la poca antiguitat que té, ja ha entrat a la llengua amb el prefix àton, mentre que una incorporació anterior com preadolescent conserva la tonicitat del prefix i crec que hauria de poder-se escriure amb guionet.
Crec que, com en altres casos semblants, l'acceptació de totes dues variants com a correctes no faria cap mal. En algun cas extrem, fins i tot, pot aclarir la correcta pronúncia del mot o fer-lo de més bon llegir (v. p.ex. posttònic, postsinàptic, postprecipitació, postlimini, postludi).
Tant en aquest cas com en el del prefix pre- en la seva forma tònica, i també en el d'algun altre prefix tònic, el guionet pot tenir la utilitat d'aclarir que la pronúncia ha de ser tònica i no àtona, almenys fins que l'evolució natural de la llengua no transformi la tonicitat en atonia. Així, per exemple, un terme com preqüela, tot i l'origen forani i la poca antiguitat que té, ja ha entrat a la llengua amb el prefix àton, mentre que una incorporació anterior com preadolescent conserva la tonicitat del prefix i crec que hauria de poder-se escriure amb guionet.
Posted by
Xavier Pàmies
només que (loc. adversativa)
Res al DCVB ni al DIEC2; tampoc al GDLC, on només apareix solament que amb valor condicional.
Aquest valor condicional és l'únic que incorporen les gramàtiques tradicionals, incloent-hi la GCC d'en Joan Solà et al. [M'haig de mirar encara la nova gramàtica de l'IEC per veure si se'n parla.]
És amb valor adversatiu, en canvi, que apareix al DDLC, amb dues cites (una d'en Sagarra), un valor que jo diria que actualment és molt més d'ús que el condicional. L'he vist utilitzat per en Joan Solà mateix en algun article seu.
Es tracta d'un equivalent del sinó que adversatiu, com explica Carles Riera a l'apartat D i últim del seu article "A propòsit de les partícules sinó, sinó que, si no" publicat a Llengua Nacional 87, un sinó que que ell anomena "correctiu": "A. Jané observa que, en exemples com els següents, el significat de sinó que s’ajusta més al de el que passa és que que no pas al de si no fos que. Vegem, doncs, el sinó que correctiu, equivalent a només que, només és que, faig la reserva que, el que passa és que, si no fos que. Exemples:[...]"
Aquest valor condicional és l'únic que incorporen les gramàtiques tradicionals, incloent-hi la GCC d'en Joan Solà et al. [M'haig de mirar encara la nova gramàtica de l'IEC per veure si se'n parla.]
És amb valor adversatiu, en canvi, que apareix al DDLC, amb dues cites (una d'en Sagarra), un valor que jo diria que actualment és molt més d'ús que el condicional. L'he vist utilitzat per en Joan Solà mateix en algun article seu.
Es tracta d'un equivalent del sinó que adversatiu, com explica Carles Riera a l'apartat D i últim del seu article "A propòsit de les partícules sinó, sinó que, si no" publicat a Llengua Nacional 87, un sinó que que ell anomena "correctiu": "A. Jané observa que, en exemples com els següents, el significat de sinó que s’ajusta més al de el que passa és que que no pas al de si no fos que. Vegem, doncs, el sinó que correctiu, equivalent a només que, només és que, faig la reserva que, el que passa és que, si no fos que. Exemples:[...]"
Posted by
Xavier Pàmies
racció
És la forma popular espontània de dir ració des de l'edat mitjana, com ens diu en Coromines: "La forma ultracorregida, racció, ja era vulgar a l'Edat Mitjana [...], Consolat, capítol 100 [...]: entès popularment com si fos del ll. rectio 'govern'" (DECat, VII, 103a1-6).
El CTILC registra fragments d'autors coneguts: Llorenç Riber, Joan Alcover, Nicolau Rubió i Tudurí, Folch i Torres, Josep Pla, Josep Robrenyo, Santiago Rusiñol, Narcós Oller, Josep Maria de Sagarra, etc.
El CTILC registra fragments d'autors coneguts: Llorenç Riber, Joan Alcover, Nicolau Rubió i Tudurí, Folch i Torres, Josep Pla, Josep Robrenyo, Santiago Rusiñol, Narcós Oller, Josep Maria de Sagarra, etc.
Posted by
Xavier Pàmies
oenagé, o-ena-gé
Segons Neolosfera, oenagé tot junt està documentat des del 1999. El DRAE inclou oenegé com a entrada secundària, remetent a "ONG". L'alternativa amb guionets és defensable perquè es manté la tonicitat de les tres síl·labes.
V. de-ve-dé
V. de-ve-dé
Posted by
Xavier Pàmies
acera 'vorera'
El combat contra acera ("castellanisme innecessari", com diu encertadament en Coromines al DECat) l'associo amb la lluita igualment decidida contra sello o busson, i, igual que aquests termes, acera ha quedat força arraconat pel seu concurrent català.
Els intents per substituir acera per vorera són aprox. del primer quart del segle XX. En Magí Camps fa aquest comentari, responent a un dubte d'un usuari del "Consultori de català" que La Vanguardia té a internet: "Com a element urbà de carrer, la primera referència que dóna el corpus de l'IEC és de Josep Maria de Sagarra, el 1919, al llibre Paulina Buxareu: 'Caminaven per la vorera del carrer de Casp i acabaven de sortir de la església dels Jesuïtes'."
A Del català incorrecte... d'en Joan Solà es diu que en Sebastià Mariner recull la forma col·loquial cera com a castellanisme en català, amb caiguda de la vocal inicial. Precisament, a l'enciclopèdia Espasa-Calpe trobo que a l'article acera es dóna cera com a equivalent català (volum 2, publicat el 1908).
Alguns autors que han utilitzat acera. DCVB: Pons i Massaveu, Ruyra. DDLC: Francesc Pujols (forma cera), Raimon Casellas (1916), Martínez Ferrando (1918). CTILC: Víctor Català (1902), Santiago Rusiñol (1902), Narcís Oller (1918), Josep Pla (1933, 1934), Joan Sales (1956; cf. la defensa que en fa davant de la vorera de la Mercè Rodoreda), Gabriel Ferrater (1960), Montserrat Roig (1982). Aquests tres últims sobretot, entre altres, van a contracorrent de la normativa ja establerta i poc o molt consolidada amb una clara voluntat estilística de defensa de la naturalitat en registres col·loquials, un àmbit en què el castellanisme es pot considerar tolerable.
P.S. En una carta d'en Joan Sales a la Mercè Rodoreda durant el procés d'edició de La plaça del Diamant, diu que en Joan Fuster li havia escrit: "Era molt més urgent admetre «acera» i «cuidar», que ho diem pertot, tant a València, com a Catalunya, com a Balears."
Els intents per substituir acera per vorera són aprox. del primer quart del segle XX. En Magí Camps fa aquest comentari, responent a un dubte d'un usuari del "Consultori de català" que La Vanguardia té a internet: "Com a element urbà de carrer, la primera referència que dóna el corpus de l'IEC és de Josep Maria de Sagarra, el 1919, al llibre Paulina Buxareu: 'Caminaven per la vorera del carrer de Casp i acabaven de sortir de la església dels Jesuïtes'."
A Del català incorrecte... d'en Joan Solà es diu que en Sebastià Mariner recull la forma col·loquial cera com a castellanisme en català, amb caiguda de la vocal inicial. Precisament, a l'enciclopèdia Espasa-Calpe trobo que a l'article acera es dóna cera com a equivalent català (volum 2, publicat el 1908).
Alguns autors que han utilitzat acera. DCVB: Pons i Massaveu, Ruyra. DDLC: Francesc Pujols (forma cera), Raimon Casellas (1916), Martínez Ferrando (1918). CTILC: Víctor Català (1902), Santiago Rusiñol (1902), Narcís Oller (1918), Josep Pla (1933, 1934), Joan Sales (1956; cf. la defensa que en fa davant de la vorera de la Mercè Rodoreda), Gabriel Ferrater (1960), Montserrat Roig (1982). Aquests tres últims sobretot, entre altres, van a contracorrent de la normativa ja establerta i poc o molt consolidada amb una clara voluntat estilística de defensa de la naturalitat en registres col·loquials, un àmbit en què el castellanisme es pot considerar tolerable.
P.S. En una carta d'en Joan Sales a la Mercè Rodoreda durant el procés d'edició de La plaça del Diamant, diu que en Joan Fuster li havia escrit: "Era molt més urgent admetre «acera» i «cuidar», que ho diem pertot, tant a València, com a Catalunya, com a Balears."
Posted by
Xavier Pàmies
rul·lo
Amb el sentit de 'bigudí' està incorporat al GDLC (amb remisió a ruló) i al DNV, i recollit per l'ésAdir. El DDLC també el recull, remetent a ruló com el GDLC. Ídem el Termcat. Però això és un invent, perquè ruló no és més que una variant de rul·lo, rutlo, rul·ló i rutló amb el sentit tradicional de 'corró' (v. DECat, roda, VII, 383a1-17), que per cert és l'única acc. que el dicc. d'alguerès on-line atribueix a rul·lo (v. rul·lar).
A l'acc. de 'bigudí' poden afegir-se'n almenys dues de més recents:
-'tubet per inhalar cocaïna', recollit pel Termcat (rul·lo)
-'tipus de formatge tendre de cabra presentat en forma de cilindre'
A l'acc. de 'bigudí' poden afegir-se'n almenys dues de més recents:
-'tubet per inhalar cocaïna', recollit pel Termcat (rul·lo)
-'tipus de formatge tendre de cabra presentat en forma de cilindre'
Posted by
Xavier Pàmies
envellir(-se)
Tal com recullen el DCVB, el GDLC i el DDLC, actualment envellir/envellir-se són parella de fet en l'accepció general 'tornar(-se) vell' (acc. 1 DCVB, acc. 1.2 DIEC2, acc. 2a DDLC) i també en la de 'presentar envelliment o deteriorament' (accs. 1a i 1b DDLC).
El DIEC2, en canvi, seguint el criteri del Fabra (i de retruc d'en Coromines, v. més avall) assigna la forma pronominal només a 'tornar-se vell', mentre que la no pronominal la reserva a 'arribar a vell' (on inclou dos exs., també del Fabra; l'un, "Sopa poc i envelliràs", que veig especialment com a obsolet i susceptible d'induir a confusió).
En Coromines en diu:
"[...] el DTo. 1647 vol distingir entre envellir l'home ("hem envellit molt" ex.) [...] i d'altra banda envellir-se les coses. Però la veritat és que, en cat. modern, la tendència general i decidida és a dir sempre envellir-se com a refl. [...], que és el que correspon en tota aquesta mena de verbs a la tendència general de cat. modern genuí, veg. LleuresC, 74." (DECat, IX, 89b43-52)
"És sistemàtic per part del català d'usar com a reflexius o pronominals els verbs com engreixar-se, aprimar-se, envellir-se, emmalaltir-se, encegar-se, tornar-se groc o pàl·lid, mentre que el castellà prefereix els intransitius [...]." (Lleures)
A Lleures, en Coromines continuava dient "i esperem que això no canviï". Inevitablement ha canviat una mica; no en el cas de engreixar-se, aprimar-se o tornar-se groc, però sí en el de envellir i algun altre. I el "DTo" (Diccionari Torras) és del 1647, és a dir de fa 370 anys...
El DIEC2, en canvi, seguint el criteri del Fabra (i de retruc d'en Coromines, v. més avall) assigna la forma pronominal només a 'tornar-se vell', mentre que la no pronominal la reserva a 'arribar a vell' (on inclou dos exs., també del Fabra; l'un, "Sopa poc i envelliràs", que veig especialment com a obsolet i susceptible d'induir a confusió).
En Coromines en diu:
"[...] el DTo. 1647 vol distingir entre envellir l'home ("hem envellit molt" ex.) [...] i d'altra banda envellir-se les coses. Però la veritat és que, en cat. modern, la tendència general i decidida és a dir sempre envellir-se com a refl. [...], que és el que correspon en tota aquesta mena de verbs a la tendència general de cat. modern genuí, veg. LleuresC, 74." (DECat, IX, 89b43-52)
"És sistemàtic per part del català d'usar com a reflexius o pronominals els verbs com engreixar-se, aprimar-se, envellir-se, emmalaltir-se, encegar-se, tornar-se groc o pàl·lid, mentre que el castellà prefereix els intransitius [...]." (Lleures)
A Lleures, en Coromines continuava dient "i esperem que això no canviï". Inevitablement ha canviat una mica; no en el cas de engreixar-se, aprimar-se o tornar-se groc, però sí en el de envellir i algun altre. I el "DTo" (Diccionari Torras) és del 1647, és a dir de fa 370 anys...
Posted by
Xavier Pàmies
malformar, malformat
D'ús corrent en genètica mèdica (esp. malformat, i referit sovint a embrions, fetus o nadons), i també en lingüística. Al Google en trobo moltes ocurrències en llibres i articles.
Ni el verb ni el participi adjectivat no apareixen als diccs. habituals (no DCVB, no, DIEC2, no GDLC). Sí sl DDLC (entrada malformar, on apareix cita amb malformat).
No s'entén que existeixi un verb com malfixar-se, per exemple, i que no s'admeti malformar/malformat tot i l'existència reconeguda de malformació.
Ni el verb ni el participi adjectivat no apareixen als diccs. habituals (no DCVB, no, DIEC2, no GDLC). Sí sl DDLC (entrada malformar, on apareix cita amb malformat).
No s'entén que existeixi un verb com malfixar-se, per exemple, i que no s'admeti malformar/malformat tot i l'existència reconeguda de malformació.
Posted by
Xavier Pàmies
mantra
El blog Neolosfera l'inclou com a entrada en un post datat de l'octubre del 2014, i el documenta a partir del 1995.
Escric aquesta entrada el març del 2017, i el terme (que en català ja s'utilitza des de fa temps en sentit figurat) continua sense aparèixer al DIEC2. Ni tan sols apareix al DDLC.
P.S. Juny del 2017. Després de les modificacions del DIEC2 de l'abril, la cosa està igual.
Escric aquesta entrada el març del 2017, i el terme (que en català ja s'utilitza des de fa temps en sentit figurat) continua sense aparèixer al DIEC2. Ni tan sols apareix al DDLC.
P.S. Juny del 2017. Després de les modificacions del DIEC2 de l'abril, la cosa està igual.
Posted by
Xavier Pàmies
gandhià
No als diccs., però en ús (polítics d'ERC i d'altres al primer trimestre del 2016, com a exemple relativament recent, però ja en llibres des de fa almenys vint anys).
Fe i teologia en la història: estudis en honor del Prof. Dr. ... - Pàgina 674
https://books.google.cat/books?isbn=8478268782
Joan Busquets, Maria Martinell - 1997
Hi ha hagut innombrables grans mestres en la història mundial. No sóc cristià en el mateix sentit en què sóc gandhià, seguidor de Sòcrates o de Confuci. Tampoc no sóc cristià perquè cregui en Jahvè —
Posted by
Xavier Pàmies
assecador(a)
Té raó essencialment en Gabriel Bibiloni, juntament amb molts d'altres, a dir que eixugar és 'llevar humitat superficial adquirida (el cos, els plats)' i assecar és 'llevar o perdre humitat interior natural (fruita, etc)'. En aquest sentit, l'ús correcte i tradicional de assecador només és el dels llocs on es posen coses a secar (cast. secadero).*
Dit
això, el mal ús del verb, i sobretot del substantiu aplicat als
aparells que serveixen esp. per eixugar la roba o els cabells, ha fet
tant camí que és pràcticament impossible tirar enrere. L'intent
d'introduir eixugacabells, construït segons el patró de eixugamans, i incorporat al GDLC, la GEC i altres obres de consulta, no ha fet recular assecador de cabells, assecador de mans ni assecadora de roba, entre altres.
Encara que només fos de forma testimonial, estaria bé que el DIEC2 incorporés eixugacabells, i fins i tot ho posés com a entrada principal, i deixar que l'ús decidís (encara que la cosa sembli estar dada i beneïda)
*Bibiloni: Quan l’autoritat s’asseca, 20-IV-2005, i Que la llengua no s’assequi, ni el seny dels seus responsables, 17-X-2005, on es queixa també del fet encara més greu que s.v. assecar no s'hagi suprimit l'ex. Poseu la roba estesa al sol perquè s’assequi (que encara hi és el 10-VI-2017 tot i les modificacions que s'han fet al dicc. normatiu des d'aleshores).
P.S. 30-VI-2024. L'ex. esmentat aquí sobre mateix es manté
Posted by
Xavier Pàmies
maharaja, maharani
Fins al dia 25 d'abril del 2017 l'IEC va considerar correctes aquestes formes planes, però a partir d'aquest dia el DIEC2 només recull les variants agudes respectives. Podrien acceptar-se totes dues formes. Només com a mostra del poc rigor científic i de la màgia de la llengua parlada, en el meu cas particular em resulten naturals maharajà mot agut i maharani mot pla.
Posted by
Xavier Pàmies
monyequera / munyequera
Al costat del també castellanisme tobillera, ha sigut tradicionalment la forma de dir en el món esportiu català les faixes de roba que subjecten i protegeixen el puny de la mà, per una banda, i el turmell, per l'altra. En el cas de les del puny de la mà solen ser de roba de rus per eixugar-se la suor, esp. en tenis.
El DIEC2 proposa com a alternativa el calc dissimulat canellera, que a mi, com a parlant del domini central, em fa pensar en "(dona) canallera", és a dir 'dona que li agrada la canalla'.
Com a possible alternativa al castellanisme i al calc dissimulat hi ha braçal de puny, un neologisme paral·lel a un poc habitual "brazal de muñeca", que em sembla de totes maneres més idiomàtic que l'opció del DIEC2 (absent al Fabra, al DCVB i al DDLC), també present al GDLC i a la GEC.
En Valentí Puig utilitza munyequera en una obra seva.
P.S. Sobre tobillera. En Carles Riba fa servir aquesta paraula en una carta, però amb el sentit de 'noia casadora jove, o noia presumida', partint de la idea que per exhibir-se "ensenya el turmell", és a dir que porta unes faldilles més curtes del que convenia al decòrum de l'època.
El DIEC2 proposa com a alternativa el calc dissimulat canellera, que a mi, com a parlant del domini central, em fa pensar en "(dona) canallera", és a dir 'dona que li agrada la canalla'.
Com a possible alternativa al castellanisme i al calc dissimulat hi ha braçal de puny, un neologisme paral·lel a un poc habitual "brazal de muñeca", que em sembla de totes maneres més idiomàtic que l'opció del DIEC2 (absent al Fabra, al DCVB i al DDLC), també present al GDLC i a la GEC.
En Valentí Puig utilitza munyequera en una obra seva.
P.S. Sobre tobillera. En Carles Riba fa servir aquesta paraula en una carta, però amb el sentit de 'noia casadora jove, o noia presumida', partint de la idea que per exhibir-se "ensenya el turmell", és a dir que porta unes faldilles més curtes del que convenia al decòrum de l'època.
Posted by
Xavier Pàmies
a pre(s)sió, a reacció
La forma normativa és amb de, però l'ús més corrent actualment és amb a.
El DDLC inclou la variant olla a pressió, sobre la qual el blog Silencis del DIEC diu:
"olla a pressió f. 1. Olla de pressió. (GD62, DNV)
Quan t’acostumes a cuinar amb olla a pressió ja no canvies.
2. Ambient de gran pressió, bé per la quantitat de gent, bé per la tensió que es viu, etc.
El camp serà una olla a pressió.
En aquests moments l’empresa és una olla a pressió que pot explotar en qualsevol moment."
En fan o feien ús (de la locució, no només de l'aparell): Pere Verdaguer, Luján, Espinàs, Calders, Isabel-Clara Simó, Joaquim Molas...
Silencis del DIEC no diu res, però, d'un cas semblant, que és el de avió a reacció. Trobo que en fa ús en Joan Fuster, per exemple.
Es tracta d'un gal·licisme conegut, que també en castellà s'havia combatut tradicionalment però el DRAE ja inclou. Més informació a la fitxa a + substantiu de la CDLPV, on també toca la parella de ratlles / a ratlles, i inclou una referència del Diccionari pràctic de qüestions gramaticals d'en Joan Abril.
Per qüestions de naturalitat, semblaria que tant olla a pre(s)sió com avió a reacció s'haurien d'admetre, a diferència d'altres casos (v. aquí sota) on la forma amb de es manté viva i encara es percep com a única forma idiomàtica. A favor de a pre(s)sió es pot adduir la locució cervesa a pre(s)sió, que utilitzen en Quim Monzó o en Sergi Pàmies, entre altres.
Dins la fitxa "Remarques sobre la preposició de" de l'ésAdir es diu, en aquesta mateixa línia:
"Es considera poc genuïna (gal·licisme) la construcció a + substantiu com a complement del nom. Tot i que es tracta d'un ús cada cop més estès i habitual (sobretot en casos com olla a pressió i avió a reacció), es recomana optar per la forma considerada tradicional: de + substantiu.
El DDLC inclou la variant olla a pressió, sobre la qual el blog Silencis del DIEC diu:
"olla a pressió f. 1. Olla de pressió. (GD62, DNV)
Quan t’acostumes a cuinar amb olla a pressió ja no canvies.
2. Ambient de gran pressió, bé per la quantitat de gent, bé per la tensió que es viu, etc.
El camp serà una olla a pressió.
En aquests moments l’empresa és una olla a pressió que pot explotar en qualsevol moment."
En fan o feien ús (de la locució, no només de l'aparell): Pere Verdaguer, Luján, Espinàs, Calders, Isabel-Clara Simó, Joaquim Molas...
Silencis del DIEC no diu res, però, d'un cas semblant, que és el de avió a reacció. Trobo que en fa ús en Joan Fuster, per exemple.
Es tracta d'un gal·licisme conegut, que també en castellà s'havia combatut tradicionalment però el DRAE ja inclou. Més informació a la fitxa a + substantiu de la CDLPV, on també toca la parella de ratlles / a ratlles, i inclou una referència del Diccionari pràctic de qüestions gramaticals d'en Joan Abril.
Per qüestions de naturalitat, semblaria que tant olla a pre(s)sió com avió a reacció s'haurien d'admetre, a diferència d'altres casos (v. aquí sota) on la forma amb de es manté viva i encara es percep com a única forma idiomàtica. A favor de a pre(s)sió es pot adduir la locució cervesa a pre(s)sió, que utilitzen en Quim Monzó o en Sergi Pàmies, entre altres.
Dins la fitxa "Remarques sobre la preposició de" de l'ésAdir es diu, en aquesta mateixa línia:
"Es considera poc genuïna (gal·licisme) la construcció a + substantiu com a complement del nom. Tot i que es tracta d'un ús cada cop més estès i habitual (sobretot en casos com olla a pressió i avió a reacció), es recomana optar per la forma considerada tradicional: de + substantiu.
- cuina de butà
barca de motor
màquina de vapor
fogó de petroli
corbata de ratlles
camisa de quadres
gust de conyac
pudor de gas
olor de colònia"
Posted by
Xavier Pàmies
ampli (convergència lingüística)
"[...] Heus ací, breument exposades, les raons que han induït l’Institut a incloure en el seu Diccionari el mot ampli, suara condemnat com un castellanisme inacceptable. Ampli serà potser, de fet, un manlleu a l’espanyol, però la seva acceptació no implica una infracció dels nostres procediments normals de formació de mots, vist que el català podia perfectament haver tret del seu verb ampliar un adjectiu ampli [...]"
Pompeu Fabra, Converses filològiques, núm. 677 (8-VII-1925)
Pompeu Fabra, Converses filològiques, núm. 677 (8-VII-1925)
Posted by
Xavier Pàmies
serreria 'serradora'
No al DCVB ni al DIEC2. Sí DDLC amb cita de la Maria-Antònia Oliver (Mallorca).
En Coromines en diu, al DECat: "+Serreria 'establiment per serrar troncs dels arbres que tallen en les grans boscúries' val., Moixent (1962), i encara que oblidat pels diccs. estic segur d'haver-ho sentit en altres llocs, i no sols a la vall d'Aran [c. 1925] i a d'altres del Pirineu." (VII, 849b29-33)
Cites al CTILC: Josep Pla (Principat), Joan Francesc Mira (País Valencià), Blai Bonet (Ses Illes)
És perfectament formable, amb el sufix de ferreria etc.
En Coromines en diu, al DECat: "+Serreria 'establiment per serrar troncs dels arbres que tallen en les grans boscúries' val., Moixent (1962), i encara que oblidat pels diccs. estic segur d'haver-ho sentit en altres llocs, i no sols a la vall d'Aran [c. 1925] i a d'altres del Pirineu." (VII, 849b29-33)
Cites al CTILC: Josep Pla (Principat), Joan Francesc Mira (País Valencià), Blai Bonet (Ses Illes)
És perfectament formable, amb el sufix de ferreria etc.
Posted by
Xavier Pàmies
fronteres tancades
Tant els diccionaris com l'ús general distingeixen bé entre "tancar una frontera" i "segellar un edifici o un accés a un recinte per mitjà d'un segell o un precinte", però he vist que en algun text periodístic s'utilitza l'expresió "segellar la frontera" i variants, probablement per influència de l'anglès to seal. Tots els textos on he trobat l'expresió són posteriors a l'any 2000, i la majoria pertanyen a la franja de temps d'entre el 2014 i aquest 2017 en què escric això.
En castellà, el Collins bilingüe només accepta cerrar en l'acc. seal [border], i el Diccionario combinatorio de l'Ignacio Bosque no inclou el verb sellar en combinació amb frontera (s.v. frontera), sinó només, en un sentit afí, cerrar o blindar. L'última acc. de sellar del DRAE és 'tancar hermèticament', que el GDLC també inclou, amb definició més detallada i clara (una definició absent tant al DIEC2 com al DDLC) que deixa clar que no té res a veure amb separacions entre països.
L'ús acabarà decidint, però de moment l'orella em diu que segellar amb aquest sentit és de fora de les nostres fronteres.
En castellà, el Collins bilingüe només accepta cerrar en l'acc. seal [border], i el Diccionario combinatorio de l'Ignacio Bosque no inclou el verb sellar en combinació amb frontera (s.v. frontera), sinó només, en un sentit afí, cerrar o blindar. L'última acc. de sellar del DRAE és 'tancar hermèticament', que el GDLC també inclou, amb definició més detallada i clara (una definició absent tant al DIEC2 com al DDLC) que deixa clar que no té res a veure amb separacions entre països.
L'ús acabarà decidint, però de moment l'orella em diu que segellar amb aquest sentit és de fora de les nostres fronteres.
Posted by
Xavier Pàmies
carinyo, carinyós
No al DIEC2, sí al DDLC i al DCVB (on carinyo és qualificat de "castellanisme inadmissible"). En Coromines es limita a constatar que és castellanisme, com una realitat, i, implícitament, com un de tants que s'han acabat incorporant a la parla (perquè quan en considera condemnable algun ho fa explícit): "castellanismes, veg. DCEC I, 685-6 (CARIÑO)" (DECat, II, 575b59-60)
L'ésAdir els considera admisibles de forma restringida, en registres col·loquials. També l'Optimot, a la fitxa que els dedica (És correcte 'carinyo' en català? - Optimot, consultes lingüístiques), en reconeix la legitimitat d'ús en registres col·loquials i familiars.
La fitxa de Neolosfera (https://neolosfera.wordpress.com/2014/07/11/carinyo/) també n'abona l'ús en aquests àmbits d'ús.
En Josep Lacreu hi ha dedicat un article raonat arran de l'admisió d'aquests mots al DNV el 2016:
La llengua necessita carinyo – Pren la paraula - Red | Levante-EMV
25 de nov. 2016 - La
llengua és un codi usat per milions de persones que cada dia,
normalment de manera inconscient, hi introduïxen lleus alteracions:
una ...
L'ésAdir els considera admisibles de forma restringida, en registres col·loquials. També l'Optimot, a la fitxa que els dedica (És correcte 'carinyo' en català? - Optimot, consultes lingüístiques), en reconeix la legitimitat d'ús en registres col·loquials i familiars.
La fitxa de Neolosfera (https://neolosfera.wordpress.com/2014/07/11/carinyo/) també n'abona l'ús en aquests àmbits d'ús.
En Josep Lacreu hi ha dedicat un article raonat arran de l'admisió d'aquests mots al DNV el 2016:
La llengua necessita carinyo – Pren la paraula - Red | Levante-EMV
red.levante-emv.com/joseplacreu/2016/11/25/la-llengua-necessita-carinyo/
Posted by
Xavier Pàmies
maricon
Només maricó al DCVB i al DDLC (i unes quantes cites de maricons pl. al CTILC, una de la Teresa Pàmies i una d'en Xavier Benguerel). Maricon deu haver semblat sempre un castellanisme més descarat, que traient-ne la ena quedava una mica dissimulat, però aquesta solució de compromís no és bona perquè en català idiomàtic el sufix -ó té valor diminutiu i afectiu.
Res al dicc. compl. d'en López del Castillo, a Del català incorrecte d'en Solà, a Plantem cara també d'en Solà i ni tan sols a la llista del llibre del GEst, on només gosen proposar marica i mariconejar i es queden a mig camí. Sí que en parla en Coromines al DECat, que diu que és un "castellanisme repugnant", però tant repugnant com l'equivalent idiomàtic culer (és a dir, de repugnància moral).
És un castellanisme, innegablement, però en registres col·loquials o vulgars és difícil o impossible trobar-ne un equivalent natural i adequat.
Res al dicc. compl. d'en López del Castillo, a Del català incorrecte d'en Solà, a Plantem cara també d'en Solà i ni tan sols a la llista del llibre del GEst, on només gosen proposar marica i mariconejar i es queden a mig camí. Sí que en parla en Coromines al DECat, que diu que és un "castellanisme repugnant", però tant repugnant com l'equivalent idiomàtic culer (és a dir, de repugnància moral).
És un castellanisme, innegablement, però en registres col·loquials o vulgars és difícil o impossible trobar-ne un equivalent natural i adequat.
Posted by
Xavier Pàmies
gominola
No DIEC2 ni DDLC. Sí Viquipèdia i Termcat. Incorporat per l'ésAdir i acceptat a l'Optimot mateix (fitxa 7431/3). Més informació a Neolosfera (gominola f). El blog Silencis del DIEC també el recull com a absència al dicc. normatiu.
Alguna ocurrència localitzada a Google Llibres: Segon trimestre d'Àngel Burgas (2012); Cinema i educació: El cinema a l'aula de primària i secundària d'Alba Ambròs et al. (2007); Catalunya al paladar de Carme Gasull (2006); L'ensenyador de pisos que odiava els mims d'Empar Moliner (2009).
Alguna ocurrència localitzada a Google Llibres: Segon trimestre d'Àngel Burgas (2012); Cinema i educació: El cinema a l'aula de primària i secundària d'Alba Ambròs et al. (2007); Catalunya al paladar de Carme Gasull (2006); L'ensenyador de pisos que odiava els mims d'Empar Moliner (2009).
Posted by
Xavier Pàmies
pastoril et al
De estudiantil, en Coromines diu al DECat: “estudiantil
o estudiantí [Lab. 1839] o *estudiantesc és necessari (per més que el
DFa. i AlcM els excloguin tots tres i no veig per què hem de rebutjar el
primer, que ja era ben usual a Barcelona c. 1915 almenys, cf.
professoral, que tothom admet [...]).” (III, 812a13-18) Això ha canviat una mica: el mot ja apareix al DIEC.
Pastoril, en canvi, una variant de pastoral en què en Coromines veu un matís diferent, continua sense ser-hi. Al DECat es diu: “[1617] data d’una obra clàssica de la nostra llengua, el Llibre dels
Secrets d’Agric., Casa Rústica i Pastoril, de Miquel Agustí, nadiu de
Banyoles, i prior del Temple de Perpinyà; ja DTo. 1647, Lab. 1840-88,
DFgra. etc., mentre que pastoral no es registrà fins a Lacav.; és
necessari, perquè expressa un matís diferent del de pastoral: ‘propi de
la vida ramadera, pecuària de les pastures i pasturatges o dels
prelats’, mentre que pastoril és ‘propi de la manera de ser i viure dels
pastors’. Encara que vagin decidir ometre’l alguns dels ultrapuristes
de princ. S. xx [...], amb el pretext del pastorívol creat per
Verdaguer, i no l’hagi restablert Fabra, no crec que hi hagi raó per
condemnar-lo [...]. Igual que l’I. E. C. va restablir juvenil al costat
de jovenívol, amb matís diferent (a iniciativa de J. M. de Casacuberta i
del qui signa), convindria restituir-nos pastoril, que han seguit usant
els més bons escriptors com Russinyol [...]. El matís estilístic o
semàntic fa ben compatible la convivència distingida dels tres mots,
pastoril, pastoral i pastorívol, en una llengua il·lustre, i alhora
popular i culta, com la nostra.” (VI, 382a30-b8)
Al CTILC, cites de: Sanchis-Guarner, Pla, Folch i Torres, Apel·les Mestres, Pous i Pagès, Dolors M;onserdà, Josep M. Obiols, Rusiñol, Alfons Maseras, Prudenci Bertrana, etc. A moltes de les cites s'aprecia la diferenciació de matís que remarca en Coromines.
Posted by
Xavier Pàmies
pol·laquiúria
Variant preferible de pol·laciúria. El so que correspon pronunciar és k per etimologia (perquè en la formació del terme participa el llatí aqua), i és així com ho plasmen la majoria de les llengües (castellà, francès, anglès, italià, alemany, portuguès, romanès, etc.). El portugués admet les dues formes: polaquiúria i polaciúria. I així és com es podria fer en català.
Posted by
Xavier Pàmies
carmel·lo, caramel·lo
El DECat, seguint el rastre del DCVB, entra caramel·lo, que documenta gairebé un segle abans (1839) que el "normalitzat" caramel (s. XX). El DCVB recull aquestes pronúncies: "Fon.: kəɾmέɫɫu (or.); kaɾamέ̞lo (val.); kəɾəmέ̞ɫɫo (Mall.); kəɾəmέ̞ɫɫu (men.)." La forma carmel·lo és una contracció normal en català central, com les de carbassa i cargol.
El DDLC inclou tant caramel·lo com carmel·lo com a variants dintre de l'entrada caramel. Per la seva banda, el CTILC recull, entre altres, cites de carmel·lo dels autors següents: Josep Maria Folch i Torres, Joan Puig i Ferreter, Santiago Rusiñol, Joan Pons i Massaveu.
L'ésAdir omet la realitat de la pronúncia tradicional amb -o.
P.S. I carmelo sense geminar utilitzat per en Pitarra c. 1865 (La Butifarra de la llibertat i Liceistas y cruzados) i en Joan Maragall el 1912 (Vides al pas)
Posted by
Xavier Pàmies
pixum
Tal com defineix el DDLC, es tracta d'orí (orina expel·lida), i se sol associar amb "pudor".
Veig que la definició del DCVB és 'mullader de pixat', i que al dicc. Fabra es va optar per una definició semblant, 'mullena de pixats', que es manté idèntica al DIEC2 i també al GDLC. Potser convindria regularitzar-la.
Veig que la definició del DCVB és 'mullader de pixat', i que al dicc. Fabra es va optar per una definició semblant, 'mullena de pixats', que es manté idèntica al DIEC2 i també al GDLC. Potser convindria regularitzar-la.
Posted by
Xavier Pàmies
*tràfic 'trànsit'
Devia ser cap a la dècada del 1960 que, dintre dels esforços de normalització lingüística de l'època i la lluita contra bueno, hasta, sello, busson, tenir que, etcètera, es va insistir també a marcar la distinció actualment força consolidada entre tràfic 'comerç, intercanvi o transport de mercaderies' i trànsit 'circulació de vehicles, etc. per una via pública'.
En Coromines ho deixa també clar en aquest sentit: "l'ús bàrbar de [tràfic] 'trànsit', que alguns calquen simiescament entre nosaltres, no apareix en anglès fins al S. XIX"
Tot i així, pot ser interessant deixar constància de quins noms coneguts en feien aquest ús "simiesc" en l'època en què aquesta paraula dominava majoritàriament sobre trànsit: López-Picó (DCVB), i en cites del CTILC Cèsar August Jordana, Joan Puig i Ferreter, Xavier Benguerel, Pau Vila, Josep Laporte, Jordi Coca, Daniel Giralt-Miracle, Maria-Antònia Oliver ("m'estalviava les gestions amb Tràfic"). A la premsa dels anys setanta i principis dels vuitanta del segle XX era d'ús corrent , i també en ordenances públiques (municipals, de la Generalitat, etc.)
Consigno aquí aquesta informació com a complement de l'article detallat que en el seu moment va escriure en Gabriel Bibiloni, al qual remeto (El tràfic i el trànsit).
En Coromines ho deixa també clar en aquest sentit: "l'ús bàrbar de [tràfic] 'trànsit', que alguns calquen simiescament entre nosaltres, no apareix en anglès fins al S. XIX"
Tot i així, pot ser interessant deixar constància de quins noms coneguts en feien aquest ús "simiesc" en l'època en què aquesta paraula dominava majoritàriament sobre trànsit: López-Picó (DCVB), i en cites del CTILC Cèsar August Jordana, Joan Puig i Ferreter, Xavier Benguerel, Pau Vila, Josep Laporte, Jordi Coca, Daniel Giralt-Miracle, Maria-Antònia Oliver ("m'estalviava les gestions amb Tràfic"). A la premsa dels anys setanta i principis dels vuitanta del segle XX era d'ús corrent , i també en ordenances públiques (municipals, de la Generalitat, etc.)
Consigno aquí aquesta informació com a complement de l'article detallat que en el seu moment va escriure en Gabriel Bibiloni, al qual remeto (El tràfic i el trànsit).
Posted by
Xavier Pàmies
de culte (loc. adj.)
Anglicisme amb el sentit 'molt admirat per un grup més o menys ampli de persones', estat normalment previ a la transició a "clàssic": una pel·lícula, un escriptor, un grup musical, un cantant, etc. (anglès cult film, cult author, etc.)
Ho consigno aquí perquè, mirant-ho per sobre, no trobo recollida l'acc. als diccs. No DIEC2, no DDLC, no GDLC, no Neolosfera. Tampoc res al GEst ni al dicc. d'en López del Castillo.
Ho consigno aquí perquè, mirant-ho per sobre, no trobo recollida l'acc. als diccs. No DIEC2, no DDLC, no GDLC, no Neolosfera. Tampoc res al GEst ni al dicc. d'en López del Castillo.
Posted by
Xavier Pàmies
Subscriure's a:
Missatges (Atom)