En aquest calaix de sastre aplego tot d'observacions lingüístiques, la majoria lèxiques, que tenia al cap o escampades per diferents documents. Encara que a internet ja hi ha disponibles altres llistes d'aquesta mena (com Neolosfera, Silencis del DIEC, Rodamots, Articles sobre llengua catalana, Fitxes de Dubtes de la CDLPV), he decidit presentar-les per si poden ser útils. Podeu consultar també el blog corominià Apunts de llengua (dins la pàgina "Xavier Pàmies. Notes de traducció")
Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)
Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)
*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu
despedir-se, despedida
“[...] mots manllevats del castellà si bé ja antics i bastant arrelats en la llengua [...]. El castellanisme és indiscutible, si bé cal reconèixer que no és fàcil de desarrelar. En el S. XIX l’usaren en el Principat i a les Illes fins autors de llenguatge tradicional i pur, com Verdaguer [...]. Despedida [princ. S. XVI].” (III, 90b48-60 i 91a11)
“En la Renaix. [comiat i acomiadar(-se)] es van tornar a reforçar, però seguiren amb caràcter llibresc, que els feia poc simpàtics a la gent sense preocupació per la llengua, i fins als literats poc puristes; la gent senzilla hi han seguit freds, quan no els ignoren del tot; recordem el pas còmic de Gente Bien de Rusiñol, quan la vella dama ofereix servir alguna beguda, «vostès què pendran?», i contestant-li l’impacient: «―Jo pendré comiat». «Ai, no sé pas si n’hi haurà de fet». Coromines féu sempre resistència a servir-se’n [...] Quan escrivia el Viatge a Amèrica (c. 1930) jo li feia de censor purista i li proposava canvis amb llapis damunt l’original: recordo que en aquesta i altres obres del temps em rebutjà quasi sempre el canvi de despedir-se en acomiadar-se però sovint es conformà amb pendre comiat i altres cops dir adéu [...]. (II, 854a40-b12)
indiscutit
ésAdir, Neolosfera, DNV, dicc. sinònims Softcatalà. No DCVB, DIEC2, DDLC. Esperant l'admisió de l'autoritat normativa
mossegar la terra, mossegar la pols 'caure ferit o mort al camp de batalla'
Ja homèric, γαῖαν ὀδὰξ εἷλον 'la terra va agafar amb les dents'; i d'aquí segurament va passar al llatí. V. Miquel Dolç a la presentació del Nou recull de modismes i frases fetes [1977] d'en Josep Balbastre: "¿No serà la locució 'mossegar la pols' un calc del castellà 'morder el polvo'? Doncs bé: Virgili ens sorprèn diverses vegades en l'Eneida amb la mateixa expressió [...] humum ore momordit.")
També anglès, francès etc. etc. Universalisme, doncs, no castellanisme com en molts llocs encara es dóna per descomptat.
No pccd, no DCVB, no DIEC. Al DDLC cita de mossegar la terra del 1880 d'en Josep Feliu i Codina.