Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

críquet et al

Variant de criquet utilitzada per en Ferran Soldevila i en Josep Carner (CTILC). Com a anglicisme que és, convindria tenir en compte la pronúncia anglesa ([kríkit]), si més no per admetre la forma plana al costat de la forma normativa actual.

La variant plana no admesa per la normativa és la utilitzada en general pels mitjans de comunicació. El treball La codificació i l'estandardització del català avui de Bernal/Costa/Paloma (UOC) en diu: "[...] els mitjans accepten formes o accentuacions que no recull la normativa (sòviet, paraula esdrúixola; críquet, paraula plana; viking, paraula aguda, i el femení vikinga, paraula plana)."

Tot i que no en tinc documentació, és possible que, com molts altres mots, la forma aguda s'admetés perquè el mot va arribar a través del francès, i que l'obsessió per allunyar-se del castellà ajudés a mantenir-la com a única variant admesa tot i la tendència de pronunciar el mot pla.