prendre's la molèstia

Al GDLC dintre la definició d'una acc. de molestar. També al DDLC s.v. molèstia. Utilitzat per en Coromines (DECat, I, 498a34, p.ex.)

xapa 'tap d'ampolla metàl·lic'

Accepció absent als diccs., fins i tot al DDLC. Sí, però, al DNV.

L'ésAdir l'inclou, especificant que no apareix al DIEC.

No en trobo res en en Joan Solà, i tampoc al GEst.

No entenc que no estigui admès. Xapa és català, i també se'n diuen així les decoratives de les ampolles de xampany (que per tant s'inclourien en l'acc. 4 DCVB i 1c DDLC), o sigui que l'ampliació de sentit és força natural. És l'única forma espontània de dir-ho.

palafang

Variant popular de parafang resultant d'una dissimilació natural, amb influència dels termes pala i palafanga, eines relacionades amb l'acció de cavar la terra.

Segons el DCVB és de Barcelona, cosa que confirmo, però crec que té força més extensió.

Al Google Llibres el trobo utilitzat per en Carles Riba (en una carta del recull de correspondència Carles Riba 1893-1959 editat per en Jaume Medina) i en Pere Calders (a La ciutat cansada), i en un text dels Jocs Florals de Barcelona del 1931 i un número del 1932 de la revista Tècnica.

Cites d'en Josep Pla i d'en Joan Santamaria al CTILC.

El diccionari de freqüències d'en Joaquim Rafel registra 9 ocurrències de parafang per 4 de palafang.

vinil 'disc fonogràfic'

Encara no als diccs. (ni DIEC2 ni GDLC, p.ex.)

Sí ésAdir i Neolosfera. Segons Neolosfera, la primera documentació és del 1996 (vinil).

de bones a primeres

CTILC. Cites: Víctor Català (Solitud, 1905), Antoni Careta (1905), Narcís Oller (Pilar Prim, 1906) Josep Maria Folch i Torres (Aventures extraordinàries d'en Massagràn, 1910), Bonaventura Pelegrí (1911), Josep Iglésies (1917), Ramon Turró (1918), Josep Pascual Tirado (1935), Rafael Tasis (1945), Josep Pla (1955), Joan Lluís (1955), Joan Sales (1956), Jaume Olives (trad. dels Diàlegs de Fedó, 1962), Josep Ferrater Mora (1970), Maurici Serrahima (1971), etc. És anecdòtic, però significatiu, que en Careta (el dels Barbrismes [sic]) l'utilitzi en un llibre seu de narracions.

Google Llibres. La primera documentació que trobo és del setmanari mallorquí La Tortuga
(1888). També ho utilitza el bon prosista ebrenc Artur Bladé. També en una carta d'en Carles Riba a la Clementina Arderiu (Cartes de Carles Riba: 1953-1959), i en una d'en Carner (v. Epistolari). També a la traducció sagarriana de L'amansiment de l' harpia d'en Shakespeare. També en Vayreda a Sang Nova.

En Coromines prefereix de bon antuvi, però no condemna de bones a primeres absolutament (Lleures, p. 76).

envalentonar

DCVB amb cita d'en Raimon Caselles, DECat, dicc. compl. d'en López del Castillo

telefonar (i trucar) transitiu

Aquesta vacil·lació en els parlants ha sigut molt analitzada pels especialistes (v. p.ex. el que se'n diu a la GCC). Aquí només consigno una explicació lògica de la tendència a l'ús d'aquests verbs en forma transitiva: l'analogia amb els transitius avisar, cridar i d'altres de sentit poc o molt afí.

pitillera

Encara que en Coromines ho considera “castellanisme intolerable”, és la forma més natural de dir-ho. Petaca és més ambigu, perquè també té el sentit de ‘ampolleta plana per portar-hi licor’ i ‘estoig per portar-hi picadura’, mentre que cigarrera s’aplica més per als puros.

Algun escriptor que ho fa servir: Villalonga, Espinàs, Jordi Coca.

L'ésAdir proposa portacigarrets.

a tall de moro

Especialment amb el verb seure, 'amb les cames encreuades, normalment a terra'.

M'és familiar des de petit (Barcelona, dècada del 1960).

En Francesc Curet fa servir la locució al volum "Botigues i obradors" de Visions barcelonines, p. 86, referint-se a la postura de treball dels sastres.

Al Google la trobo utilitzada per en Joan Amades i en Joan Tomàs en unes Memòries de missions de recerca, per en Pons i Massaveu a L'auca de la Pepa, i a L'Esquella de la Torratxa (1912)

Al CTILC hi ha una altra cita d'en Pons i Massaveu ("assegut á tall de moro demunt d'un lligall", La colla del carrer, 1887) i la d'en Curet.

madalena

És la forma popular d'anomenar aquest pastís.

És d'origen francès, on s'anomena madeleine perquè sembla que el va inventar una cuinera que tenia aquest nom de pila. Els anglesos han adoptat el gal·licisme directament, i també els portuguesos, que el combinen amb madalena.

La suposició que fa en Coromines al DECat sobre l'origen del nom ("sembla haver estat anomenat així perquè 'usa per sucar-lo, i llavors degota "plorant com una Magdalena"") sembla tenir menys fonament que la del nom de la cuinera Madeleine Paulmier.

En castellà conviuen madalena i magdalena, amb madalena com a forma secundària.

Pel que fa al català, a part de l'ús oral trobem madalena com a forma secundària tant al DCVB com al DDLC. Al CTILC n'apareixen unes quantes ocurrències. L'ésAdir l'accepta com a forma col·loquial.

Sembla clar que es tracta d'un gal·licisme, però també es pot veure en part com una forma pròpia. A l'apartat de fonètica, l'entrada magdalena del DCVB indica que el mot es pronuncia amb -dd- geminada tant a la banda de Lleida com a València i les Balears. D'altra banda existeix, sobretot a València, el diminutiu madaleneta (v. DDLC i CTILC).

Pel que fa al nom propi, d'altra banda, tant si és de la santa com de persona corrent, la forma Madalena és freqüent als cançoners populars des de temps antics (v. Google Llibres, p.ex.).

en tromba

Amb el sentit 'impetuosament', esp. amb el verb sortir. El recull el dicc. d'en López del Castillo, i també apareix al DDLC, en tots dos casos amb referències esportives del diari Avui. Acceptat també per l'esAdir amb aquest sentit.

El sentit s'ha ampliat: El Suprem, en tromba contra Bèlgica, La música catalana surt en tromba en suport de Valtonyc, La premsa alemanya en tromba contra Espanya, etc.

amarganta

És el femení predominant popularment ("...trenta, quaranta / ametlla amarganta...").

L'ésAdir n'admet l'ús en registres col·loquials o informals.

Al CTILC, plural amargantes: Apel·les Mestres, Verdaguer, Víctor Català, Vayreda, Sagarra, Puig i Ferreter, etc.

gànster

És la forma laxa i col·loquial de dir-ho ("una pel·lícula de gànsters"). Al Google Llibres ho trobo utilitzat per en Llorenç Vilallonga, en Joan Fuster i en Gabriel Janer Manila, entre altres. Al CTILC: Sagarra, Pau Faner, etc.; i en un comunicat del PSUC del 1946 (en pl. i sense accent gràfic).

bolso

Tot i ser un castellanisme clar, és d'ús corrent perquè sovint evita confusions. V. l'anècdota que se n'explica a l'entrada bolso del blog Eth susvelhant deth far, per exemple.

L'Albert Pla Nualart escrivia el 2008 a l'Avui (11-VI): "Els parlants que se senten prou segurs de la seva identitat copien dels veïns allò que els ajuda a expressar nous matisos, i ho copien integrant-ho, és a dir, modificant-ne, si cal, la fonètica i la sintaxi perquè aquelles formes ja no siguin un cos estrany sinó part del teixit viu de la llengua. El quefe (e oberta i vocal neutra) o el bolso (o tancada i u) són candidats a ser integrats que potencien la funcionalitat del català. Designen realitats massa vives per expressar-les amb els genèrics hiperònims cap i bossa. La forma quefe, estesa en l'ús popular de fa mig segle, va ser rebutjada per un purisme que l'estigmatitzava com a vulgarisme. El bolso lluita encara avui per entrar al diccionari davant l'arrufament de nas de l'autoritat lingüística, que el rebutja com a fill bord. Però l'ús espontani no està per romanços i el preu d'haver aturat l'ara ja anacrònic i oblidat quefe és un jefe de perfecta fonètica castellana molt més destructiu per a la identitat. Mirant-ho amb perspectiva: ¿no hauria sigut millor per a la vitalitat del català haver afavorit la tendència popular?, ¿tornarem a fer el mateix amb bolso i tantes altres formes mestisses que ens farien més forts si les reconeguéssim com a ciutadans de primera?"

Silenci a Del català incorrecte..., al dicc. d'en López del Castillo, al GEst.

No al DIEC2 (absència denunciada per Silencis del DIEC), sí DCVB.

Acceptat per l'ésAdir només en registres informals (bolso).

En trobo comentaris justificatius a El català que ara es parla de l'Ivan Tubau (1990), a Diccionari ideològic de l'Ernest Sabater o a Els nostres objectes de cada dia de l'Espinàs, p.ex.

Unes quantes ocurrències: Després de la pluja d'en Sergi Belbel (1993), Dibuix de dona amb ocells blancs de la Isabel Olesti (1995), Gairebé una parella d'en Joan Barril (2001)

flema, flemàtic

No al DIEC2, però sortien al Fabra.

Utilitzats per molts dels grans autors. Flema amb sentit figurat al CTILC: Oller, Vayreda, Carner, Sagarra, Pla, Galmés, Sales, Joan Oliver, Pere Calders, Maria-Aurèlia Capmany, etc.. Flemàtic, íd.: Pi i Sunyer, Adrià Gual, Oller, Carles Capdevila, Espriu, etc.

Inclosos tots dos al diccionari d'en López del Castillo, i reclamats pel GEst.

DECat:

"FLEUMA, i avui, en el sentit propi, més aviat FLEMES" (IV, 42a15-16)

"[...] de la rigorosament sàvia flegma no en sé notícies fins el 1695 (Lacav., el qual, però, encara li prefereix fleuma, però encara el DTo. i fins Lab. 1839 i 1864 no reconeixen més que fleuma); flema apareix ja en algun escr. Renaix.1 i el DOrt. la consagra, ometent l'altra." (IV, 42a45-53)

"1 Això sobretot amb el sentit de 'lentitud ronseguera i freda'" (IV, 43a7-8)

 

ribet 'rivet'

No DIEC2. DDLC entra rivet, on diu: "escrit també ribet erròniament" Al DECat, en canvi, l'entrada principal és ribet, afegint "o RIVET" a continuació i postulant una etimologia aràbiga ribat 'llaç'. El Fabra, a diferència del DIEC, entra només ribet, enribetar i ribetejar.

Aquesta contradicció entre el Fabra i el DIEC és semblant a la que es troba entre el DDLC i el CTILC. El DDLC només conté l'entrada rivet, mentre que el CTILC no conté cap ocurrència de rivet però sí una bona colla de cites amb ribet, i de personalitats: Verdaguer, Oller, Vayreda, Pons i Massaveu, Pous i Pagès, Víctor Català, Benguerel, Pla, Rodoreda, Josep-Sebastià Pons, Badia i Margarit, Maria-Aurèlia Capmany, Quim Monzó, etc.

*torcebraç 'pols' ('prova de força' i 'contenciós, estira-i-arronsa')

Torcebraç no apareix al Fabra ni al DCVB ni al DECat ni a la GEC en paper (només on-line, seguint el GDLC, que és d'on ho agafa el DIEC).

Segons el Viccionari és "baleàric", però això es contraposa amb el fet que no aparegui al diccionari de l'Alcover i en Moll, tots dos mallorquins.

La forma de dir això que a mi m'és familiar des de sempre és pols (fer un pols 'prova de força'), que els del GEst ja reclamaven el 1992 amb els dos sentits de l'actual "torcebraç". Aquests dos sentits són acceptats també per l'ésAdir (ésAdir > pols).

Crec que es tracta d'un cas més d'horror als castellanismes incorporats al català, que porta a caure en l'artificiositat.

perorata

DCVB, DDLC amb dues accs. (cites del 1951 d'en Maurici Serrahima i del 1972 de la Maria-Antònia Oliver). No DIEC2 ni GDLC. Res al GEst, al dicc. d'en López del Castillo i a Del català incorrecte... d'en Solà.

Fitxa a Neolosfera (perorata).

Cites al CTILC, entre altres: Prudenci Bertana, Joan Oliver, Joan Fuster, Xavier Benguerel, Maria-Aurèlia Capmany, Teresa Pàmies.

D'ús relativament corrent en registre col·loquial, que no correspon al neutre peroració.

sàndvitx, sànduitx...

La forma estàndard adaptada del terme anglès sandwich 'entrepà de pa de motllo' que apareix als nostres diccionaris de consulta habitual és sandvitx, és a dir un terme agut, en contraposició amb la pronúncia anglesa i (crec) amb la pronúncia més habitual en català.

No tinc del tot clara la forma més adequada d'adaptació del terme al català, però comparteixo amb Eugeni S. Reig el criteri que s'hauria d'admetre o almenys tolerar la grafia anglesa en l'ús escrit, igual que whisky i una colla de mots anglesos més. Dit això, crec que si n'hi ha d'haver una adaptació gràfica catalana hauria de ser amb fidelitat a la pronúncia, i que per tant el mot fos pla, amb accent gràfic a la a. Al CTILC veig que al llarg de la primera meitat del segle vint n'apareixen formes híbrides que semblen indicar que en aquell temps es pronunciava com a mot agut, potser per intermediació del francès (v. aquí sota), però diria que la forma actual mínimament espontània és com a mot pla.

Incloc aquí l'article d'en Reig i alguna altra referència:

-Eugeni S. Reig, ¿Sàndwitx, sandvitx, sàngüitx o sandwich?, 11-VI-2013

-RodaMots, 9-V-2017

-Ocurrències de sandwich al CTILC (forma anglesa centenària en literatura catalana): Narcís Oller (Al llapis i a la ploma, 1918), Francesc Pujols (Concepte general de la ciència catalana, 1918), Josep Carner (L'elefant blanc, robat, 1918), etc.

-Formes híbrides al CTILC: sanwitjos (en una publicació igualadina del 1922), samvitx (C.A. Jordana, Una mena d'amor, 1932), sandwitjos (La Veu de Catalunya, 1937), sandwitxos (Quaderns de l'exili, 1947)

 P.S: Variant en -uitx al dicc. Vogel (1911) (segons DECat)

allimonat

Absent als diccs. habituals. Tan sols al CTLIC en trobo una cita, d'en Pedrolo, també esmentada al Diccionari d'autors del català modern de la Júlia Butinyà. Una ocurrència registrada al Diccionari de freqüències d'en Rafel i Fontanals.

Al Google Llibres: Monzó, Foix (v. Llengua literària i traducció, 1890-1939: II Simposi sobre traducció), etc.

Perfectament formable i admisible, anàlogament a ataronjat, acarbassat, etc.

crucigrama

El terme mots encreuats podria ser anglicisme, a partir de crossword, que també hauria passat al francès, l’italià, l’alemany o el portuguès, perquè l’invent va ser als EUA c. 1913; gallec encrucillado, italià cruciverba com a forma alternativa.

El cultisme idèntic al castellà és perfectament formable en català; v. crucigrama a l’ésAdir, que el defensa amb l'aval d'en Màrius Serra i en Tísner i inclou un enllaç a un article d’en Serra i un altre a la fitxa corresponent de Neolosfera.

Google Llibres: La primera cita que hi trobo en cat. és del 1967, i també n'hi una del 1972 d'un poema de l’Estellés.

DDLC amb cita del 1969.

Encara no DIEC2 [consulta: maig del 2018], tot i que l'article d'en Serra és del 2004.

bambalina

No DIEC2.

DDLC amb remisió a bambolina.

CTILC: Prudenci Bertrana, Josep Pla, Joan Fuster, Cirici Pellicer...

DCVB al costat de bambolina.

Al DECat no en trobo res ni d'una forma ni de l'altra. Res al López del Castillo, ni a Del català incorrecte... ni al Plantem cara.

L'ésAdir no l'admet. L'Optimot tampoc ("El director d'una obra pot observar una escena 'entre bambolines'. Ni *bambalines ni *bombolines.", tuit del 27-III-2015)

En l'ús espontani domina més bambalina. En una consulta a Google del 12-III-2018 hi ha més ocurrències de bambalina que de la forma estàndard (proporció 200:150 aprox.) tot i els anys d'imposició normativa.

gorro

Sense ales ni visera i sovint de llana, per a l'hivern. No és gorra, que sol tenir visera i sol ser de punt.

No DIEC2 ni DGLC. Sí DCVB, López del Castillo, DDLC, DNV, ésAdir. Reclamat ja el 1992 pel GEst, i més recentment pel blog Silencis del DIEC.

DECat: "Gorro [1868, SLitCosta]; manca encara DTo., Lacav., Belv., i, si bé AlcM l'atribueix a OPou, manca almenys a l'ed. de 1585 i serà d'alguna ed. molt tardana: en castellà tampoc no apareix fins a 1732, DAut." (IV, 576a57-b1)

Al CTILC una cita, entre altres, d'en Sebastià Juan Arbó ("gorro de llana") el 1965. A Gogle Llibres, també "gorro de llana" en la Teresa Pàmies el 1976.

D'ús corrent.

P.S. Incorporat al DIEC2 el juliol del 2024.

de mitja edat 'de mitjana edat'

Al CTILC trobem "de mitja edat" en: Narcís Oller (Al llapis y a la ploma, 1918), Joan Puig i Ferreter (Arrels mortes, 1906; Anna darrera la cortina, 1936), Valentí Castanys (1935), Josep Pla (Bodegó amb peixos, 1950) Jaume Berenguer Amenós (Alexis Zorbàs, 1965), Xavier Fàbregas (Cavallers, dracs i dimonis, 1976), Manuel de Pedrolo (1979), Xavier Benguerel (Appassionata, 1983), etc. També al diari Avui (1979).

DCVB: "Mitja edat: època de la vida intermèdia entre la joventut i la vellesa; es sol comptar entre els quaranta i els cinquanta-cinc anys."
Fabra: "Un home de mitja edat." Exemple alterat per "Un home de mitjana edat" al DIEC.

DDLC: acc 1e mig1 adj., amb cita d'en Sagarra.

adjectius derivats de cognoms: rabelesià

Als diccs., només al DCVB, on no hi ha la variant de grafia afrancesada rabelaisià.

Ni l'una ni l'altra al DIEC2.

Rabelaisià al DDLC.

El CTILC inclou testimonis de totes dues formes. Rabelaisià: Lluís Nicolau d'Olwer, Maurici Serrahima, Sagarra, Puig i Ferrater, i Pla. Rabelesià: Pla, Llorenç Riber, Rafael Tasis.

Al Google Llibres [26-I-2018] hi ha un centenar d'ocurrències de rabelaisià/ana/ans/anes, incloent-ne una del Dicc. de freqüències d'en Joaquim Rafel (on no hi ha l'altra forma, pel que veig). La més antiga és d'en Milà i Fontanals, del 1910. Pel que fa a rabelesià, n'hi ha dues dotzenes, la més antiga també del 1910, de l'Eugeni d'Ors.

El procés d'adaptació normal del terme seria grafiar-lo tal com es pronuncia, però no hi hauria d'haver problema perquè totes dues formes convisquessin com han fet fins ara a la pràctica.

llangonissa

No DIEC2 ni com a entrada secundària.

DECat: “Com és sabut, la pronúncia [de llonganissa] amb metàtesi, llangonissa avui dia té extensió molt general en el Princ., i ja passava així a la fi del S. XV [...]. Avui s’estén això fins a gran part del cat. occ.: [...] Porcioles [...] Àreu [...] Farrera de Pall. [...] Tor.” (V, 251a1-12);

“Al Migdia del Princ., sobretot en parlars occidentals, i dellà l’Ebre, la forma vulgar (que també he sentit a d’altres bandes) és llangṷanissa [...].” (V, 251a19-29)

Cites al CTILC de: Folch i Torres, Benet i Jornet, Pitarra, Rafael Tasis, Narcís Oller, Marian Vayreda, Pau Faner, Pere Coromines, Rusiñol, Iglésias, Robrenyo, etc.

Sempre he sentit "Hi ha més dies que llangonisses"; mai llonganisses.

Del Rodamots:  "La primera observació que es desprèn d’una ullada sobre la varietat valenciana és l’abundor d’arcaismes. Si dieu llonganissa per al conegut embotit és perquè a Lucània es feia una lucanica, esdevinguda lucanicia transformada en longanicia per atracció semàntica de longus, perquè l’embotit en qüestió es distingia per la seva forma allargassada; per metàtesi es va canviar en llangonissa: si tenim en compte que aquesta variant, dins tot el domini lingüístic, coneix 119 ocurrències enfront de sols 36 de llonganissa i que aquesta forma més etimològica és l’única acceptada per la normativa fabriana, malgrat la preferència que la lexicografia tradicional donava a llangonissa, haurem d’atenuar l’acusació de centralista imputada sovint al gran codificador."
Joan Veny, «La varietat valenciana: identitat i projecció exterior» (Pàgina 26, 2 de maig del 2008)

distopia 'utopia negativa'

En aquest sentit el concepte encara no apareix al DIEC2 ni al GDLC, on només hi ha distòpia com a terme de medicina. Tampoc al DCVB ni al DECat. Sí al DDLC, només en la forma distòpia, amb cita pionera d'en Gerard Vilar i Roca de l'any 1986.

Al Google Llibres hi ha un equilibri de cites de totes dues formes, pràcticament totes del s. XXI (la primera, del 1993).

La Viquipèdia estableix un matís diferencial "a la Pompeu Fabra" entre distòpia 'anomalia d'un òrgan' i distopia 'antiutopia', que no trobo desenraonat, tenint en compte que a més a més l'ús col·loquial és aquesta última forma, anàlogica amb utopia, terme amb el qual apareix sovint aparellat en un mateix text i fins i tot una mateixa frase.

A Neolosfera apareix només en la forma distopia (distopia f | Neolosfera). Íd. a l'Observatori de Neologia de l'Institut d'Estudis Catalans.

P.S. 2021. Incorporat al DIEC.

tira-xines, tiragomes, tirador

Sobre tira-xines. Castellanisme molt introduït, almenys en català central. En parla en Pla Nualart a La temuda pregunta del 'tirachinas'. Inclòs al blog "Silencis del DIEC".

Una alternativa és tiragomes, que no incorre en el castellanisme xina 'pedreta', 'palet de riera', i que és (o era) d'ús cap a la banda dels bisbats de Vic i de Girona (Torelló, Besalú, Banyoles, Girona, segons aportacions de lectors de l'Ara a l'article esmentat d'en Pla Nualart). Apareix al DDLC amb cita d'en Josep Pla del 1966.

Pel que fa a tirador, sembla popular al País Valencià, també pel que se'n diu en comentaris de l'article d'en Pla Nualart.

(camí) fresat 'fressat, transitat'

L'única manera com ho he sentit sempre a Osona.

Cap referència a DIEC2, DCVB o DDLC. Al DECat només diu que fressa 'excrements' (amb el mateix ètimon) "en altres comarquesa val. ho pronuncien amb la sonora" (IV, 198a3-4 i ss.).

Cap ocurrència al CTILC, però sí al Google Llibres ("camí fresat", "camins fresats", "corriols fresats"): La Veu de Catalunya, 1891; D'ací d'allà, 1919; Vell i Nou, 1920; Francesc Pujols, 1922 (Llibre de Job: traducció parafràsica);  Nostre Senyor Jesucrist segons els Evangelis, 1923 ("hi havia un camí fresat que el travessava"); Joan Coll i Taberner (mossèn de Celrà, guerra civil); Ramon Erra (osonenc), 2001.

arreserar 'arrecerar'

Encara que recer es pronuncia sempre tal com s'escriu, el verb derivat, d'ús més corrent, sonoritza sovint la "ce". La majoria dels diccionaris (DIEC2, DCVB, fins i tot DDLC i DECat) callen el fet, i només trobo que en parli el dicc. Aguiló ("arrecerar [arresserar, arreserar; arra-] : posar a recés.")

Ocurrències al CTILC: Maria del Pilar Maspons (1874), Narcís Oller (Notes de color, 1883), Pons i Massaveu (La colla del carrer, 1887, on el context deixa clara la pronúncia sonora perquè també hi surt "amenassas" etc.: "arraserantse en sa esquena perque no 'l vejessen; ó 'l gos del forn, que sempre venía entre potas, y s' enduya una trepitjada d' aquellas que, no veya las estrellas, pero las sentia entre sos dits, formant una constelació pariona á las rengleras de tatxas d' un borceguí de xicot; mes ni las amenassas de la dona, ni 'ls renys del senyor, ni 'ls grinyols de la bestioleta entebiavan nostra fúria. "); etc.

implausible

Sense entrada pròpia als diccs., però present en l'expresió proposició implausible s.v. proposició al DIEC2.

calada 'pipada'

Accepció absent a quasi tot arreu: DIEC2, DCVB, GDLC, GEst, dicc. López del Castillo, Plantem cara i Del català incorrecte... d'en Solà, DECat, ésAdir... Només trobo que se'n fa esment al blog Silencis del DIEC i al DDLC, amb cita d'en Ferran Torrent del 1987; al CTILC hi ha cinc cites del mateix autor dintre la mateixa novel·la (Un negre amb un saxo).

En trobo una ocurrència a la novel·la Els antípodes de la Marina Ginestà, del 1967: "Prefereixo quedar-me aquí – repetí. Alseu costat–afegí baixet. I, amb un accentamarg: — Només tinc por d'una cosa, ara, del dia que vostè se n'anirà de San Pedro per anar a viure amb el seu marit, a Mèxic. L'angoixa de la resposta no va ser ngida. Va fer l'efecte d'una discreta invitació. — Qui sap quan me n'aniré de San Pedro! Maria va fer una última calada del seu cigarret i prosseguí: —Quan vaigarribar, pensava passar només uns quants dies en aquest país. Era el gener."

Recollit a diferents diccs. virtuals (hyper-dictionary, p.ex.)

És d'ús corrent en el llenguatge oral.

travesti

No al DIEC2. Sí a l'ésAdir. A Silencis del DIEC: "travesti adj. i m. i f. Transvestit. (ésAdir; DCCN, GD62, GDLC, DNV: travestí)"

Al DDLC com a entrada secundària.

Cites al CTILC. De travesti: Raimon Casellas, Josep Pla, Jaume Vidal Alcover, Xavier Fàbregas, Joan Fuster, Montserrat Roig, Rodolf Sirera, Terenci Moix, etc. De travestí:Terenci Moix, Ferran Torrent.

                                                                                     *

P.S. Del blog Taller d'argot bord:

transsexual, transgènere, travesti i trans

Sovint els mots transsexual, transgènere, travesti i trans s'utilitzen malament o amb confusió. Per intentar discernir aquí com s'hauria d'utilitza cada terme, malgrat que és un debat constant, fem nostra l'aportació de Gerard Coll-Planas al seu llibre La voluntad y el deseo, en què es refereix a l'assumpte a la pàgina 26. Es pot trobar també a les pàgines 16 i 17 de la seva Tesi Doctoral. En fem un resum i traducció.

Les persones trans es troben excloses pel fet que la seva identitat de gènere no es correspon amb la que els van assignar al néixer en funció dels seus genitals.

Els homes trans són, doncs, persones que van néixer amb un cos de femella i que s'identifiquen coma homes. Les dones trans, en canvi, van néixer amb cos de mascle i se senten dones.

Hi ha persones trans que no s'identifiquen amb el gènere atribuït en néixer però tampoc se senten identificades amb el contrari, de manera que no reprodueixen una identitat femenina o masculina.

• Trans s'utilitza com a terme que engloba totes aquelles persones que no presenten una correspondència entre sexe i gènere: transsexuals, travestis i transgèneres. S'utilitza perquè ens sembla la forma més neutra per a referir-nos en la seva globalitat a totes les persones el gènere de les quals no es correspon amb el seu sexe de naixement.
• Transsexual. Es refereix per a aquelles persones que entenen que la no correspondència entre sexe i gènere requereix modificar el seu cos mitjançant hormonació i cirurgia. Així doncs, no es tracta només de constatar si hi ha hagut un canvi corporal sinó que té a veure amb una forma de concebre la no correspondència sexe / gènere. En altres paraules, denominem transsexual una persona que considera necessari transformar el seu cos encara que no ho hagi fet (per raons econòmiques, de salut, per ser menor d'edat…).
• Transgènere. És aquella persona que qüestiona la necessitat d'escollir entre els rols masculins i femenins i que no considera necessari establir una correspondència entre sexe i gènere mitjançant la transformació corporal. Entenem, doncs, que allò definitori d'aquesta categoria és la concepció de la transsexualitat, al marge de si la persona ha efectuat o no alguna transformació a nivell hormonal o quirúrgic.
• Travesti. És un mot utilitzat sovint com un insult cap a les persones trans. Prové de transvestit, persones a qui agrada vestir-se puntualment amb roba del sexe oposat. En alguns llocs del món travesti s'utilitza com a sinònim de transsexual.