Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

despedir-se, despedida

DECat:

“[...] mots manllevats del castellà si bé ja antics i bastant arrelats en la llengua [...]. El castellanisme és indiscutible, si bé cal reconèixer que no és fàcil de desarrelar. En el S. XIX l’usaren en el Principat i a les Illes fins autors de llenguatge tradicional i pur, com Verdaguer [...]. Despedida [princ. S. XVI].” (III, 90b48-60 i 91a11) 

“En la Renaix. [comiat i acomiadar(-se)] es van tornar a reforçar, però seguiren amb caràcter llibresc, que els feia poc simpàtics a la gent sense preocupació per la llengua, i fins als literats poc puristes; la gent senzilla hi han seguit freds, quan no els ignoren del tot; recordem el pas còmic de Gente Bien de Rusiñol, quan la vella dama ofereix servir alguna beguda, «vostès què pendran?», i contestant-li l’impacient: «―Jo pendré comiat». «Ai, no sé pas si n’hi haurà de fet». Coromines féu sempre resistència a servir-se’n [...] Quan escrivia el Viatge a Amèrica (c. 1930) jo li feia de censor purista i li proposava canvis amb llapis damunt l’original: recordo que en aquesta i altres obres del temps em rebutjà quasi sempre el canvi de despedir-se en acomiadar-se però sovint es conformà amb pendre comiat i altres cops dir adéu [...]. (II, 854a40-b12)