per entre

-Fitxa 6719/5 Optimot:

Quan hi ha contacte entre una preposició àtona i una de tònica, generalment es mantenen les dues preposicions. Per exemple:

En aquesta bicicleta hi poden pujar persones de fins a noranta quilos.
No ens van sorprendre perquè els vam veure arribar de dins estant.

Això no obstant, en alguns casos, com ara quan hi ha contacte d'una preposició àtona (com per i de) i la preposició tònica entre, també es pot evitar la coincidència de preposicions elidint-ne una de les dues. Per exemple: Vam haver de passar entre els arbustos (o ... per entre els arbustos).
Aquest procés es du a terme a una temperatura de 100 a 150 graus (o ... d'entre 100 i 150 graus).

-La nova gramàtica de l’iec (19.7.b) indica que «normalment es pot evitar la seqüència de les preposicions» que componen la locució prepositiva d’entre. Demostra eixa opció amb els exemples següents:

• Les bicicletes passaven per entre les motos (o entre les motos)
• Quedarem un dia d’entre setmana (o, millor, un dia entre setmana)
• Ho va agafar d’entre les pedres (i, amb un matís lleument diferent, entre les pedres)
• El president d’aquella reunió d’entre vint i trenta persones va delimitar la problemàtica (o de vint a trenta persones)

-CTILC (consultat només un 1% de les ocurrències de entre preposició): Prudenci Bertrana, Sebastià Juan Arbó, Mercè Rodoreda

 

 

*apropar

DECat: "apropar-se s'usa molt en literatura, però en el parlar popular no l'he sentit més que per Cerdanya, Conflent i proximitat."

Remeto a l'article d'en Joan Castellano "Millor si ens acostem" a Núvol, que fa referència a altres lingüistes que també n'han parlat, i on diu: "En el cas de la formació del verb apropar, del que no som conscients és del castellanisme que estem adoptant, ja que el seu origen resulta d’aplicar exactament el mateix procediment lèxic que ha fet el castellà: si de cerca, ells han fet l’adjectiu cercano/a i el verb acercar, nosaltres de prop hem creat proper/a i apropar. Castellanisme mental, en diuen d’això. "

 

Altres reflexions en la mateixa línia:

-Salvador Pardo, Apropar (-se), acostar (-se)

-Màrius Serra, Apropar?
-Núria Puyuelo, 'Acostar', un verb en perill

-Eugeni S. Reig, Sobre l'ús en valencià del verb apropar

audífon

Variant col·loquial de audiòfon.

No admès per l'ésAdir.

El trobo a: Tisner (Google Llibres); Artur Bladé i Desumvila, Xavier Amorós [1968] (CTILC); etc.

 Diccionaris i gramàtiques: Pal·las català-castellà-francès de l'Emili Vallès (1927); Gramàtica del català contemporani d'en Joan Solà et al, vol. 1, p. 188 (F 4.1.3); DDLC com a entrada secundària (però la cita dins audiòfon és amb audífon).

Al Google Llibres no trobo referències de audiòfon anteriors a c. 1980

demà-passat

¿Per què no, al costat de "demà passat"? Ni que sigui per analogia amb abans-d'ahir (que al seu torn podria tenir també la forma sense guionet)

V. "Demà passat no, l'altre" d'en Jaume Salvanyà a Llengua Nacional

tenir algú ficat a la butxaca

Creo aquesta entrada només perquè no he sabut trobar l'expresió al DCVB, i al DIEC2 apareix s.v. ficar. Al Fabra no es recull dintre ficar, però sí dintre butxaca.

demà matí

DECat (s.v. demà):

"Algunes dades sobre combinacions catalanes. Demà de matí s'ha dit també i des d'antic, més abreujadament demà matí, p.ex. ja en el S. XIV en la Questa del mallorquí Reixac [...]; avui, fins a Ribagorça" (III, 62a51-54)

cantinela

‘cantilena’ (DCVB, DDLC, DECat; no DIEC2 ni tan sols com a forma secundària)

barracó

Del cast. barracón, però molt incorporat sobretot amb el sentit de 'construcció provisional amb aules, en centres d'ensenyament'.

Es va intentar substituir-ho per cargola, terme que no sembla haver arrelat.

Lluís Marquet (barracó» i «barracot» - Barraca - Llengua Nacional) condemna barracó pel fet que conté el sufix -ó amb valor augmentatiu, a la castellana, quan en català té valor diminutiu. Tot i així hi ha precedents d'incorporacions arrelades amb valor no augmentatiu que ell mateix esmenta (cinturó o saló)

Recollit pel DIEC2

Acceptat per l'ésAdir (barracó)

fondo (adj., adv., subst.)

DCVB amb cites de Sant Vicent Ferrer, l'Spill, Verdaguer, etc.

Sí DIEC2.

DECat:

“En català modern l’ús de fondo, fonda, com a adjectiu [...] s’ha imposat pertot [...]; no hi ha dubte que el català de l’època comtal no conegué altra cosa que preon (més tard pregon); fondo, -a, sorgeix tardanament, fins al S. xv no comença a guanyar terreny, però des de llavors va envaint ràpidament la literatura.” (IV, 94b60-95a11)

“És ja freqüent fondo (i comprovat en l’ed. princeps) en el Tirant, des de la part de Martorell [...]. En Jaume Roig l’ús d’aquesta forma es mostra tan afermat i vell que la usa repetidament amb valor adverbial [...].” (IV, 95a30-b2)

“Pel que fa a l’abast de l’expansió de fondo adj., els seus límits territorials, dins el llenguatge parlat, atenyen fins a la frontera Nord de la llengua en tota la seva amplitud [...].” (IV, 96a5-18)

“És en va que el diccionari Ortogràfic, el DFa., i d’altres encara, li refusin, provisionalment, l’entrada: això ja no pot conduir més que a la situació que ens presenten certs grans escriptors, que semblen no haver usat l’adjectiu fondo més que en la forma femenina, positura que difícilment ens estaríem de qualificar de subterfugi4 [...]. Altres grans figures (tot i llur adhesió a Fabra, homes de L’Avenç com ell) ja no recularen; Maragall, Coromines, Russinyol, escriuen fondo sense por.” (IV, 95b42-96a4)

“4 Fa una estranya impressió d’haver de reconèixer que en aquest punt foren més conseqüents i ben orientats Belv., Lab., DFgra., DAmen., Escrig 1851, o escriptors com Pitarra o el Baró de Maldà [...], que els nostres grans mestres. Se n’adonava CRiba (LleuresC, 46n), que el que és de purista no n’era pas poc!” (IV, 103a8-15)

caftan

No DCVB, no DIEC2, una cita del 1924 al DDLC/CTILC.

DECat:

“[...] del turc qaftan [...], fou certament una mala idea de canviar aquest terme exòtic en caftà, tant com ho hauria estat d'introduir *caimà, *Galcerà, etc.” (II, 394b41-44)

a soles

DIEC2 definit 'en solitud, sense companyia'.

DECat: “[...] dit no solament en el sentit de ‘sense més testimonis’, en què resta usat generalment, si bé més vivaç de l’Ebre al Sud que en cat. central, però em sembla ben admissible en la llengua escrita (per més que no hagi estat registrat en el DFa., i Carles Riba hi manifestava algun escrúpol en revisar la meva traducció de La Sogra de Terenci, v. 557). En JoMartorell: “com lo philosoph fon devant lo rey a soles dins la cambra --- ” [...].” (VIII, 20b46-56)

També possible, doncs, "a soles amb" (algú, els propis pensaments, etc.)

témer-se

DECat:

"[...] El que la construcció reflexiva afegeix en aquest ús és un major èmfasi del temor com a cosa intensa i subjectiva; i res més que temor, a l'E. Mj. [...]; però que en català, en la llengua moderna, en lloc d'envellir-se ha anat encara en augment, especialment en el pla de llenguatge col·loquial o familiar, més que en la llengua escrita; l'èmfasi ha crescut modernament, decantant-se des de la idea de temor objectiu, cap a un matís de vaguetat intuïtiva, on la temença concreta i racional va de baixa, i creix la dosi del pressentiment." (VIII, 383b41-53)

"[...] No sols el matís de temença es va tornant vague, sinó que [...] se sent créixer el de pressentiment més actiu, tirant a una vaga percepció [...] (com quan diem m'ho temo)" (VIII, 384a2-9)

entre si

DCVB a si³: “Entre si: dintre d'ell mateix, sense exterioritzar-ho. Planyien sa juventut, | mas cascú entre si dehia: | Muyra el vil desconegut, Cobles Roca 3”)

DIEC a entre (“entre si (o entre mi, etc.) loc. adv. Interiorment, sense transcendir a l'exterior. Entre mi pensava que m’enganyaven.”)

tragar, trago

Tragar és documentat del segle XV (Curial). Actualment en ús per influència castellana, però admisible amb alguns sentits figurats ("aquell home no el puc tragar") o en registre col·loquial amb el sentit de 'glop' (cf. derivats traguet i traguinyol).

DCVB. Al DIEC2 trago i traguinyol, però no tragar.

Al DECat es diu que "la forma verament catalana és dragar"; i, d'altra banda, que "almenys en cat. central tothom ho sent [tragar] com a castellanisme, altrament només usat en sentit figurat (no poder tragar algú) i només usat per alguns".

entornar-se'n

DECat:

"De vegades hi ha hagut veritable aglutinació de l'adverbi en, cosa tolerable en casos com entorna-te'n! per tornar-te'n, entornant-se'n etc." (VIII, 611b55-57)

forrar, forro

DECat:

“FOLRAR o bé FORRAR” (IV, 81b48)

“”tant folrat com forrat són freqüents des de la segona meitat del XIV [...]; forro ‘forradura’, 1518.” (IV, 81b54-56)

“Pel que fa a la variant forrar, a penes és menys antiga: el DAg. [...] en dóna [...] una dada de “forrat: forrado”, 1345 [...] i més enllà el verb forrar en el mateix doc. de 1373 [...]; forrat en el Corbatxo [...]; StVicentF [...]; JRoig (Spill, 11828, 2088); i força sovint en JoMartorell [...].” (IV, 82a25-45)

“Modernament ha seguit usant-se totes dues formes: forrar, si no m’enganyo, predomina molt en l’ús ciutadà de les capitals dels cinc dominis dialectals, però també se sent folrar en molts llocs” (IV, 82a46-49)

“No hi ha dubte que de foure es passà a folre [...]. I la -o moderna és deguda normalment a l’assimilació que ens és ben coneguda en mots com motllo, moro, suro, nostro, etc.” (IV, 82b41-46)

“Amb el nou sentit postverbal, no registra AlcM el modern folro o forro fins a un doc. dels Hospitalers, de 1518 (“un forro de ropó [...]”). (IV, 82b51-54)

“Entre la gent de mar el forro de l’orla és part de la barca: la part de l’obra morta que dóna l’alçada; en altres termes, uns de les fustes que componen l’orla; i també hi ha el forro exterior [...] i el forro interior.” (IV, 83a3-7)

“Contraforro. Deforrat [...]. Enforrat [...]. Entreforrar. Entreforrat [...].” (IV, 83a55-57)

“Forra ‘gruix, espessura’ especialment de vegetació [...].” “Es tracta segurament d’un derivat del verb forrar [...]. (IV, 83a59 i IV, 83b31)

quínua (Chenopodium quinoa)

La grafia quinoa del terme anglès no hauria de ser orientatiu, però sembla que ha sigut el que han pres la majoria de llengües. Per a qui hagi passat una temporada per terres on es parla el quítxua, però, la pronunciació majoritària és la que s'especifica a la mateixa entrada quinoa de la Wikipedia anglesa: /ˈkiːn.wɑː/

d'aquí + X temps

DECat:

“Algunes locucions esparses, mereixedores d’atenció: d’aquí + expressió temporal, segurament més idiomàtica així, en català, que la forma cast. i fr. amb -a- (cast. de aquí a -, fr. d’ici à -)” (III, 723b59-724a4)

*eclosionar

D'ús freqüent, esp. en sentit figurat. No diccs.

Fitxa Optimot: 'eclosionar' o 'fer eclosió'?

despiadat

 DECat:

 “Despietat, V. piadós [PIETAT]. A l’article tractarem detingudament d’aquesta qüestió però des d’ara afirmo que és arbitrari que despiadat sigui “una pronúncia per influència del cast. despiadado” com diu AlcM i com sembla encoratjar a suposar-ho el DFa., en no haver-lo registrat, però sí desapiadat i despietat. Salta a la vista que si desapiadat, piadós i apiadar-se són ben catalans no es pot negar la catalanitat de despiadat, que d’altra banda és el documentat des de més antic (mj. S. xv) i en font més insospitable. El fet és que el 90 per cent de la gent catalana diu i ha dit sempre despiadat, i que ja ho va escriure així JoMartorell repetidament [...]. Despiadat és tan legítim com apiadar-se (¿ha dit mai ningú apietar-se?, sí, però només alguns maniàtics). Durant molt de temps molts pretengueren prohibir-nos piadós i imposar el pietós antitradicional, fins que Fabra els parà els peus posant aquell com a forma bàsica [...]. No vacil·lo a recomanar que es llevi l’entredit anti-històric i antipopular que pesa sobre despiadat. Hem de recordar un cop més que tot argument del tipus de “deu ser el bo perquè és diferent del castellà”, és un argument que no val res, i que Fabra ja hagué de refutar sovint.” (III, 95a19-53)

“1 A propòsit d’aquesta qüestió es pot encara puntualitzar que els escriptors més independents i lliures de prejudicis mostraren resistència a la imposició de despietat i fins pietós, que si figuren en llurs edicions és molt més per la imposició d’ignars correctors de cat., o la intrusió d’impressors indiscrets, que per cap impuls propi. Em consta del meu pare, que [...] s’oposà a tan pedantesca censura.” (VI, 531a5-23)

traqueteig, traquetejar

No diccs. normatius. Sí DCVB amb cita d'en Vayreda (traqueteig) i en Pons i Massaveu (traquetejar). Moltes més cites de clàssics moderns al CTILC: Oller (traquetejar), Bosch de la Trinxeria, Rusiñol (traqueteig), etc.

La forma traqueig és més antiga (Belvitges segons el DECat).

Ve de traca, i, en últim terme, de l'onomatopeia corresponent (amb variants tan idiomàtiques com catric-catrac etc.).

cupé

Al CTILC, amb accent agut: Dolors Monserdà, Ferran de Querol, Narcís Oller, Joaquim Ruyra, Joan Santamaria, Sebastià Gasch, etc. En total 14 ocurrències de cupé per 34 de cupè. ¿Per què no han de poder conviure, si la pronúncia espontània general és amb e tancada, i tenen l'origen en el francès cupé?

masses adj.

DECat:

"No dubtem que AlcM té raó en insistir (com ho féu de vegades Fabra, i ho volen tots els puristes d'una manera general) que massa usat adjectivament ha de romandre invariable, però la propensió en tals usos és pertot a admetre-hi flexió (en part s'ha imposat això fins literàriament): it. troppi, troppe, troppa, oc. trops, tropes almenys en gascó; coses com masses vegades es troben en el S. XIX fins en conservadors escr. Renaix. [...]. Els valencians i sobretot els bal. hi han estat refractaris, no sense raó [...]; però és enormement excessiu de dir com aquell diccionari, que allò no "és bon català". Almenys en el cas del pronom substantiu i sobretot quan és predicat, masses igual que forces i gaires, han penetrat ja tant en la llengua viva que és en va condemnar-los [...]: car observem que altrament podem exposar-nos a ambigüitat, i una llengua apta a tot ús no té dret a privar-se de recursos distintius còmodes o difícilment reemplaçables [...]. D'acord, doncs, que això nasqué com a vulgarisme, però a vegades no és gaire prescindible, i per tant crec que s'ha de declarar tolerable almenys en casos com "són masses" o "en té masses" [...]; però també amb mots que poden ser alhora adjectius i substantius, com "masses amics", s'hauria de ser tolerant." (V, 520b27-521a32)

 

capritxo

DECAT:

“CAPRITX (que alguns canvien en caprici), de l’it. capriccio [...] 1.a doc.: capritxo, 1695, Lacav.; aquest i capritx Lab. 1839; caprici c. 1920.” (II, 535b9-16)

“[...] la forma bàrbara afrancesada caprici van intentar imposar-la alguns puristes, però Fabra hi reaccionà (ja DFa.). Els nostres clàssics moderns no van usar mai allò, si bé continuen penjant-los-ho alguns pertinaços “correctors de català”; p.ex. Maragall, que escriví és clar capritxo en el seu Enric d’Ofterdingen, li han corregit el “peccatum nefandum” de la -o posant-li caprici però deixant-li (!) “una dona bonica i capritxosa” (O. C., 1960, I, 576a) (on ja no perillem entre els cantelluts esculls de la trista vocal!)” (II, 535b18-28)

efusivitat

Al DCVB amb cita d’en López-Picó, al DDLC amb cita d’en Pla; una colla més al CTILC d’autors reconeguts. No sé per què no ho recull el DIEC: és d’ús corrent, útil per desfer possibles equívocs que poden sorgir amb el seu quasi-sinònim efusió, i perfectament formable.

arrepenjar

DECat:

"Repenjar-se o arrepenjar-se [...]. La variant arrepenjar no sols és del CpTarr. sinó la més corrent en tot el català central, no recordo haver-hi sentit repenjar-se fins c. 1920 (avui sí, amb un regust una mica més rellevat o literari)" (VI, 427b31-45)

"Arrepapar-se o repapar-se [tots dos Belv., Lab. 1839-40]" (VI, 244a40-41)

 No té sentit que, tot i admetre aquesta segona parella de sinònims, el DIEC no sancioni la tradició d'ús remarcada per en Coromines en el cas de l'altra parella.

 

saber molt greu

DECat:

 

““[...] sabé-li molt greu, e per fellonia ---“, Desclot [...]; “axí·s féu: de la qual cosa sabé molt greu a mossényer Falip”, citat de Muntaner per Fabra (Gram. 1912, p. 199, n. 1). Tenint greu en tot això un paper adverbial, no s’ha d’esperar que s’hi pugui introduir de: així veiem, doncs, que aquests dos grans clàssics no diuen molt de greu (com haurien dit molt d’argent, per exemple).” (IV, 650a15-27)

“El cas és que avui és vulgar la construcció molt de greu, tant de g., gens de g., que ja observem en els més antics costumistes de la Renaixença [...]; però sempre m’ha meravellat de veure que Fabra l’havia admesa en DFa., i recordo que, havent-li-ho fet notar, contestà ell que segurament jo tenia raó, però que tanmateix era tolerable. Continuo creient que valdria més abstenir-se’n, com il·lògica i antigramatical; majorment essent igual usual i planera la construcció irreprotxable: sap molt greu.” (IV, 650a45-56)

caldo

No Fabra, sí DIEC2

 

DECat (cronologia i expansió):

"En català tenim brou (veg. aquest article), i l’ús d’aquest mot restà molt predominant, almenys fins a la fi del període medieval; més tard continua trobant-se bastant aquest en els segles de la decadència, i fins avui és encara d’ús general a Mallorca i Menorca, però a quasi tot el territori continental ha quedat restringit a certs usos molt especials [...]. El DFa. exclou encara caldo del tot [ja no DIEC2], i AlcM el declara “castellanisme inadmissible”, actitud molt comprensible en gent de les Balears. Però per desgràcia això ja no és realista, ni és una actitud viable en la llengua comuna. És ja inevitable de rectificar-la.” (II, 420a37-52)

"Abans de la guerra, brou era ja un mot, no solament desusat en el Barcelonès i molt més enllà, sinó ja incomprès fora de gent molt competent; en ambients rústics caldo havia pres peu ferm (o esdevingut l’expressió comuna) fins a l’extrem N. del domini [...]. Altrament cal dubtar que vagi ser importació castellana en tot el territori de la llengua.” (II, 421a52-60)

"S’observa la data primerenca en què apareix (i aviat s’imposa) en els textos valencians: és ja molt freqüent i únic en [...] Micer Joan, de l’a. 1466 [...]; OPou (1575), que era gironí però vivia a València, i que generalment, quan hi ha discrepància en l’ús, inclou conjuntament el mot del Nord i el del Migjorn, en aquest cas no usa més que caldo, ço que vol dir que a València no li haurien entès brou (i que fins a Girona caldo penetrava arraconant l’altre)” (II, 421b1-13)

“[...] afavorit per la preponderància valenciana dels Ss. XV-XVI [...] es propagà cada vegada més pel Principat (el DAg. en dóna una dada de Barcelona de 1580) [...]” (II, 421b25-34)

afició, aficionat

Sobre l'antiguitat

-DECat:

"La forma mig-popularitzada afició, apareix ja en el DTo. (1647)12 i Lacav." (III, 963a29-30)

"12 Forma més fondament arrelada i més desenrotllada fraseològicament en castellà que en català, i és probable que l'ús n'hagi estat afavorit per la influència castellana, però em sembla excessiu de condemnar-la com a castellanisme en totes les accs. [...] usada amb el sentit de 'jaient, tirat'." (III, 966b25-30)

-aficionat usat per en Narcís Oller a La papallona (1884) [CTILC]

puro

DECat:

"del cast. puro, abreujament de (cigarro) habano puro [...]; puret." (VI, 880b18-19)

 

DCVB:

 

"PURO m.
Cigarro (|| 1); cast. puro. No desprecia un bon puro, Aguiló Poes. 158. 

Intens.: puràs, puret, purot." 

 

No DIEC2 

 

cigarro

DECat:

"Des del castellà d'Amèrica el mot va internacionalitzar-se, i també va passar als cat. cigarro [Belv., 1803; Lab., 1839, etc.] i cigarret: aquest ja el trobem en una cançó de dones contrabandistes, que sembla del S. XVIII [...]. Cigar és iniciativa del "descastellanitzador a ultrança", Bulbena. Comenta Moll encertadament: "tothom diu cigarro, forma que s'avé millor amb el sistema fonètic català, en què la -r final generalment no es pronuncia, i menys encara serveix per a formar derivats amb -rr". Voto perquè s'abandonin les formes cigar i cigarreta usades quasi només per snobs i imitades innecessàriament del francès." (II, 695b37-56)

En Coromines es refereix bastant clarament a cigarro amb el sentit de 'havà', però és un fet que des de fa molt temps se'n diu popularment puro, i que cigarro es fa servir amb el sentit de 'cigarret', 'cilindre de tabac embolicat amb paper de fumar'. Al DCVB apareix amb aquest sentit amb una cita d'en Pons i Massaveu, per exemple.

Incorporat al DIEC2 com a entrada secundària.

gassa

DECat:

"'mena de tela, especialment per curar ferides etc.', que ningú no pronuncia gasa, com posa el DFa., i no hi ha raons sòlides per introduir tal pronúncia ni grafia" (IV, 412b32-35)

benevolent

DECat: "benvolent [Lacav.] o benevolent.” (IX, 382b24-25)

CTILC: Cebrià de Montoliu (1903), Pla (1933), Carner (Els fruits saborosos), Montserrat Roig, Maria-Mercè Marçal, etc.

temerós

 

DECat:

“temorós, més tard dissimilat en temerós [...]” (VIII, 385b25)

“A temorós s’atenien encara els poetes del Renaixement [...]. Però sempre es vacil·là, car si bé el DTo. 1647 ---, i fins Belv. prefereixen temorós, en canvi Busa-N. es decideix per temerós, i així ho trobem no sols en la cita de Vic, a. 1750, que porta el DAg., sinó ja c. 1300 en les Lleg. Rim. Sev. [...]; i en Cerverí, on és ‘que causa escrúpol, que posa temor’ [...].” (VIII, 385b36-57)

 

aureola

DECat:

 "[DAg. cita un ex. d'aureola del Llibre de les dones d'Eiximenis: allí no és cert com l'accentuava l'autor, [...] però en el Spill de JRoig el mot apareix en rima amb escola, accentuat en o: "bé merexqué / per semblant scola, / donchs, l'aureola / dels preycadós" (v. 11876); així accentuen també JVerdaguer (Canigó XI "de poble en poble quan pels aires vola, / estrella de claríssima aureola") i JAlcover, i Massó Torrents en la seva prosa [...]; Fabra en el Dicc. Ortogr. tot i reconèixer que es diu habitualment aureola, prefereix aurèola amb l'accentuació llatina en aquest mot savi, i això és la forma que adopta en el seu Dicc. Gen.],11 [...]." (VI, 83b38-53)

"11 DAcEsp. escriu el mot amb dues accentuacions com a -ola i -èola." (VI, 85a30-31)

V. alveol

postrar

DECat:

“Prosternar-se [...]; de primer només s’havia usat prostrar (o postrar)” (III, 790b26-29)

““com lo·y portassen devant, pres e ligat, e·s postràs [...]”, Breviloqui de J. de Gal·les [...]. “Del pobre clos on el tancaren / sonaren pany i forrellat; / de sos amics era en la casa: / del perseguit i del postrat; / tenia allí per companyona / la catalana llibertat”, Josep Carner (A Lluís Companys [...]).” (VI, 831b33-47)

DIEC2, i ja al Fabra, en tots dos casos com a entrada secundària

mantra

Absent al DCVB i també al DIEC2. Esp. en sentit figurat, és neologisme corrent. El recull l'Observatori de Neologia del IEC amb documentació a partir del 2010 (mantra)

dignar-se + infinitiu

Del DECat: 

"el DFa. en dóna exs. amb una construcció de a [...], però em sembla que sempre ha estat més usual la irreprotxable construcció sense preposició, que és la que ja apareix en Lacav. i l'única que veiem en els nombrosos exemples del denyar antic (ací ni en AlcM): s'ha dignat fer..., digneu-vos concedir-me...: no he sentit mai altra cosa, ni en recordo casos escrits, algun cop sí dignar-se de [...]" (III, 131b19-31)