Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

fondo (adj., adv., subst.)

DCVB amb cites de Sant Vicent Ferrer, l'Spill, Verdaguer, etc.

Sí DIEC2.

DECat:

“En català modern l’ús de fondo, fonda, com a adjectiu [...] s’ha imposat pertot [...]; no hi ha dubte que el català de l’època comtal no conegué altra cosa que preon (més tard pregon); fondo, -a, sorgeix tardanament, fins al S. xv no comença a guanyar terreny, però des de llavors va envaint ràpidament la literatura.” (IV, 94b60-95a11)
“És ja freqüent fondo (i comprovat en l’ed. princeps) en el Tirant, des de la part de Martorell [...]. En Jaume Roig l’ús d’aquesta forma es mostra tan afermat i vell que la usa repetidament amb valor adverbial [...].” (IV, 95a30-b2)
“Pel que fa a l’abast de l’expansió de fondo adj., els seus límits territorials, dins el llenguatge parlat, atenyen fins a la frontera Nord de la llengua en tota la seva amplitud [...].” (IV, 96a5-18)
“És en va que el diccionari Ortogràfic, el DFa., i d’altres encara, li refusin, provisionalment, l’entrada: això ja no pot conduir més que a la situació que ens presenten certs grans escriptors, que semblen no haver usat l’adjectiu fondo més que en la forma femenina, positura que difícilment ens estaríem de qualificar de subterfugi4 [...]. Altres grans figures (tot i llur adhesió a Fabra, homes de L’Avenç com ell) ja no recularen; Maragall, Coromines, Russinyol, escriuen fondo sense por.” (IV, 95b42-96a4)
4 Fa una estranya impressió d’haver de reconèixer que en aquest punt foren més conseqüents i ben orientats Belv., Lab., DFgra., DAmen., Escrig 1851, o escriptors com Pitarra o el Baró de Maldà [...], que els nostres grans mestres. Se n’adonava CRiba (LleuresC, 46n), que el que és de purista no n’era pas poc!” (IV, 103a8-15)