Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

despiadat

 DECat:

 Despietat, V. piadós [PIETAT]. A l’article tractarem detingudament d’aquesta qüestió però des d’ara afirmo que és arbitrari que despiadat sigui “una pronúncia per influència del cast. despiadado” com diu AlcM i com sembla encoratjar a suposar-ho el DFa., en no haver-lo registrat, però sí desapiadat i despietat. Salta a la vista que si desapiadat, piadós i apiadar-se són ben catalans no es pot negar la catalanitat de despiadat, que d’altra banda és el documentat des de més antic (mj. S. xv) i en font més insospitable. El fet és que el 90 per cent de la gent catalana diu i ha dit sempre despiadat, i que ja ho va escriure així JoMartorell repetidament [...]. Despiadat és tan legítim com apiadar-se (¿ha dit mai ningú apietar-se?, sí, però només alguns maniàtics). Durant molt de temps molts pretengueren prohibir-nos piadós i imposar el pietós antitradicional, fins que Fabra els parà els peus posant aquell com a forma bàsica [...]. No vacil·lo a recomanar que es llevi l’entredit anti-històric i antipopular que pesa sobre despiadat. Hem de recordar un cop més que tot argument del tipus de “deu ser el bo perquè és diferent del castellà”, és un argument que no val res, i que Fabra ja hagué de refutar sovint.” (III, 95a19-53)

1 A propòsit d’aquesta qüestió es pot encara puntualitzar que els escriptors més independents i lliures de prejudicis mostraren resistència a la imposició de despietat i fins pietós, que si figuren en llurs edicions és molt més per la imposició d’ignars correctors de cat., o la intrusió d’impressors indiscrets, que per cap impuls propi. Em consta del meu pare, que [...] s’oposà a tan pedantesca censura.” (VI, 531a5-23)