Encara que no surti al dicc. normatiu, és la forma natural de dir "desguàs" a bona part del territori. Si de desguassar pot sortir desguàs, de desaiguar també ha de poder sortir desaigüe i variants. Al DDLC hi surt amb un munt d'accepcions, i amb cites, entre altres, d'en Puig i Cadafalch, en Sebastià Juan Arbó i la Mercè Rodoreda (Mirall trencat).
En Coromines ho defensa amb arguments al DECat, i arran d'això ja ho defensaven els del GEst el 1992. El DCVB recull desaiga i alguna altra variant. Ja recollit al GDLC on-line. Recollit també per l'ésAdir.
P.S.
DECat:
“+desaigüe: (o desaigue: que AlcM no registra amb una grafia ni l’altra, si bé dóna un masculí (!) desaiga, localitzat a l’Empordà);26 més general i freqüent que enlloc és l’ús de desaigüe m. a tot el País Valencià i zones immediates del Principat [...].” (I, 95a52-b14)
“26 [...] En les enquestes de l’Onomasticon he sentit el verb desaig(u)ar en tot el domini lingüístic, molt més populars i generals aquests que els seus concurrents desembocar i desguassar, d’ús més erudit aquell, i més limitat, més comarcal, aquest. Quant al substantiu, he sentit en bastants punts del Nord el femení la desaigua, una desaiga. Però molt més el masculí әl dәzáịgә o dezáịgwe i semblants [...].” (I, 99a30-45)